[Carezza en W - El concert - Capítol 3 - Fragment 19]

[Anterior]



Yan-Yan va dir al recepcionista que esperava al telèfon que estava cansat, que no tenia gaire temps, que es volia banyar, però que faria un esforç i que el posés amb el periodistet aquell.
Van fer una entrevista molt curta. En anglès. El va frustrar que el torrapreguntes dels ous no li parlés d'enviar-li un fotògraf a l'habitació. Yan-Yan Nick pensava que, si la història encara fes cas dels arxius dels diaris, aquella entrevista era una vergonya per als annals dels testimonis escrits entre un músic i un periodista.
Aquell reporter de diari local, un tal Ovidi o Aumidi, no tenia ni idea de qui era ell en el món de la música contemporània. Havia confós el violoncel amb el violí. Havia citat Sondheim en lloc de Bernstein. I havia canviat de continent el Metropolitan de París i La Bastilla de Nova York.
A aquell rebrec de paper de diari, útil només per embolicar el menjar del gos, li interessava més saber què en pensava Yan-Yan dels altíssims caixets de la lírica --xafarder de merda!--, què opinava Yan-Yan de la polèmica del dret a l'eutanàsia --¿i ell què n'havia de fotre?--, o com veia Yan-Yan el futur del príncep del Japó que havia amenaçat de fer-se l'araquiri des que la princesa l'havia abandonat per un proletari que feia de programador d'informàtica dotze hores al dia --¿també havia confós el Japó amb la Xina, potser, el reporteret poca-pena?--. Cap interès ni un per saber què representava per a la carrera de Yan-Yan haver aprofundit en els secrets del solfeig, els arpegis, les tessitures, els stacattos, els spicattos, els glissandos i els adagios, al costat de Leonard Bernstein.

[Continuació]

| Dalt | Índex i presentació |