andreu sotorra





[Carezza en W - El concert - Capítol 3 - Fragment 22]


    [Anterior]


    Es deia Batis. Batis Sitab. Encantat, Batis! Jo, Yan-Yan. ¿Coreana? Sí, del sud. Però des dels dotze anys a París. ¿Què hi feia en aquella urbs d'ignorants amb aquella veu innata de soprano? No sóc soprano. Reia de l'acudit. ¿Ah, no? No. Només he cantat quan anava al reformatori, al cor de les més dotades. ¿Al reformatori? Sí. Silenci. ¿Què hi feia en aquelles hores de la nit de Cap d'Any, de la nit de mil.lenni, en aquell refotut pont de fusta? Res. ¿Res? Això, res. Silenci. Un silenci que ho deia tot. Unes llàgrimes com petits safirs, galtes avall, que la van fer més bonica. Batis, Batis! La va abraçar. Es van ajuntar els cossos. El d'ell, amb el xàndal de l'equip de patinar en línia. I el d'ella, amb una parka satinada. Era com un tempteig d'amor amb el senyor globus del Michelin enmig. Per entre el coll de pèl de llúdria sedós, els llavis amples i els ulls tendres de Batis van enfonsar Yan-Yan en un bes que semblava que hagués estat retingut tota la vida en els cors d'un xinès i una coreana que no feia ni cinc minuts que havien rodolat plegats per damunt del pont de fusta. Rejoice! Rejoice! Alegrem-nos! Alegrem-nos!
    Yan-Yan va tornar amb Batis Sitab a l'habitació 449 de la planta 44 del WH.
    Yan-Yan va descordar la cremallera de la parka de Batis Sitab i la hi va treure. A sota, Batis Sitab portava una trench de napa amb cinturó i coll de muton. A dins, hi havia encara una Batis Sitab més encantadora! Yan-Yan volia conèixer el cos nu que protegia aquella veu de soprano que l'havia captivat amb la seva dolcesa al pont. Li va abaixar delicadament les calces d'Eminence amb puntes de blonda. Li va treure els sostenidors de Kiff-Kiff amb gafets davanters. Yan-Yan es va sentir com si interpretés el Prélude a l'après-midi d'un faune, de Claude Debussy. Es va sentir com el poeta Mallarmé, quan va inspirar el compositor Debussy. Yan-Yan es va sentir també un faune cansat de perseguir les nimfes i es va deixar endur pel somni d'arribar a realitzar el seu desig. De petit, Yan-Yan havia tocat l'arpa. Bernstein li havia dit que si mai es cansava del violoncel que agafés l'arpa. L'arpa del Prélude de Debussy!
    Yan-Yan es va treure pel cap el xàndal d'esport. Es va baixar els pantalons de Reebok Excellence. Ho va llençar tot en un sofà de l'habitació. Yan-Yan es va quedar amb el conjunt de calçotets i samarreta de ZD i es va sentir ridícul al davant de la nimfa coreana que havia caçat al pont de fusta. Es va deixar despullar càlidament per la seva nimfa amb la mateixa delicadesa que ell l'havia despullada. Va tenir una lleugera erecció. I va beneir interiorment l'estímul de l'efecte retardat del massatge de colònies recomanades pels seus metges de capçalera que s'havia fet després del bany. Batis Sitab li va acaronar el penis com si no gosés tocar-l'hi. Yan-Yan es va sentir per primera vegada en 26 anys un violoncel.lista feliç, emparat, al cel simfònic del WH, per la nuesa de la seva nimfa.
    Aquella matinada, el violoncel.lista xinès, Yan-Yan Nick, va interpretar a pèl, només per a la seva nimfa coreana, Batis Sitab, amb el violoncel entre les cames esblanqueïdes i netes de pèl, de cara a la terrassa que donava al mar de la 449, la Música per a violoncel i orquestra, d'un compositor avantguardista, un tal Joan Guinjoan, que ell anomenava Xuang Xinxuang.
    Yan-Yan havia conegut aquell compositor a París. Hi havia parlat en un concert fet a la Cité de la Musique. Li havia agradat parlar-hi perquè admirava aquella peça que li permetia lluir-se amb el violoncel. "Heu pensat en el violoncel.lista, mestre, quan escrivíeu això!", li va dir Yan-Yan, emocionat. També li agradava haver-hi parlat perquè el tal Xinxuang havia nascut a la mateixa comarca on havia nascut aquell geni que de les pedres en feia orfebreria, el gran Gaudí. Yan-Yan, en part, potser havia acceptat anar a tocar en aquella urbs farcida d'incultes del sud de la conurbació europea per dos motius: pel caixet alt que li havien promès els de la cadena hotelera i perquè així era més a prop de Gaudí i de Xinxuang.

    [Continuació]




| Dalt | Índex i presentació |