[Carezza en W - El test - Capítol 4 - Fragment 30]

[Anterior]



Quan van acabar, Titini es va adonar que la canilla bordava desesperadament. ¿Havien entrat lladres? Aleshores la va veure asseguda, com una aparició, a la cadira de braços cubista, que no lligava gens amb el llit de noguera de l'àvia, però que, a Titini, li agradava justificar dient que era d'un tal Solé-Boyls, un dissenyador de mitjan segle, amic de jove de la seva àvia.
Gràcies al salt que Titini li havia fet amb la guineana, l'Ogúlnia es va convertir en propietària d'un centre de Fitness pagat pel Titini. Li va posar Fitness Look. Però no tenia vocació per administrar un asil per a estressats de trenta anys. El va vendre. Va sentir nostàlgia de la seva etapa d'ensinistradora de gossos. Va tenir la temptació de retirar-se a fer una vida bucòlica neorural, com una exmodel i exempresària de Fitness amb el cervell capgirat.
Però va conèixer en Joosie a temps de no fer aquell disbarat. El va trobar al mateix bufet d'economistes que la va assessorar en les operacions de venda del centre de Fitness. I es va treure del cap aquella idea absurda de la vida rural. Un dia va anar a l'hiper de l'animal domèstic, es va comprar un cadell de gos d'atura. Es va comprometre amb ella mateixa a netejar-lo, alimentar-lo, educar-lo i treure'l a passejar cada dia pel parc de la urbanització que hi havia davant de la platja de Mare Park, on havia adquirit l'entresol d'alt estànding que li va recomanar el Joosie en una subhasta que va gestionar el bufet.
Al cadell d'atura, li va posar el nom de Titini. I potser per això, amb el temps, el va anar avorrint. Li fastiguejava sobretot aquella barbeta bavosa, que se li anava fent cada vegada més llarga, a manera que la pobra bèstia creixia dins els límits en què pot arribar a créixer un gos d'atura. I el va convertir en una víctima de la seva renúncia a la feina d'ensinistradora de gossos. Havia acabat tenint-lo presoner darrera els vidres fumats de la terrassa de l'entresol, nit i dia. I ja sabia que alguns dels veïns més recargolats havien fet passos perquè se'n desfés. Però no se n'havien sortit perquè ningú com ella sabia tan bé quins eren els drets dels gossos i les gosses en la vida compartida que els havia tocat al costat dels homes i les dones.
La frustració i la possibilitat de viure de renda la va tornar a la infància i l'adolescència. L'Ogúlnia recordava que, de petita, volia ser escriptora. La culpa era d'un professor de literatura que, quan ella tenia tretze anys, els va fer escriure un conte lliure.
L'Ogúlnia va parlar d'una nena de tretze anys que s'havia enamorat perdudament d'un home casat, veí seu, que tenia una gossa terrier. La gossa la va arribar a estimar tant, que la nena va decidir fugir de casa amb ella per guardar sempre plegades el record de l'home desitjat que no podrien aconseguir mai. Després de passar un grapat d'emocions fora de casa, i d'haver mobilitzat tota la família, la policia de la zona i els mitjans de comunicació especialitzats en programes de recerca de gent perduda, la gosseta terrier va emmalaltir perquè s'enyorava del seu antic amo. I la nena també. Quan van tornar a casa, el veí casat de qui encara estava enamorada la protagonista del conte de l'Ogúlnia, ja no hi era. Havia confessat a la seva dona que ell també estava enamorat de la veïna adolescent i que no podia viure sense ella ni la gosseta. S'havien venut la casa i ell se n'havia anat a la recerca pel seu compte de la parella perduda.
El professor de literatura de l'Ogúlnia li va dir que el conte no era gaire original, però que estava ben escrit i que darrera hi havia una mà d'escriptora. Li va confessar que ell també tenia una gosseta i se l'estimava molt. Potser sí que aquell dia es va enamorar una mica de la literatura, dels gossos i del professor.
El cas és que, després de la seva trepidant carrera, l'Ogúlnia volia retrobar l'emoció d'escriure. Tenia temps, vivències, diners per comprar un editor i fer arribar el seu llibre al carrer, mitjans per introduir-se entre els sectors de la premsa i la crítica i fer que la convertissin en una escriptora imprescindible. I es va posar a la feina.

[Continuació]

| Dalt | Índex i presentació |