[Carezza en W - El test - Capítol 4 - Fragment 35]

[Anterior]



Aleshores va ser quan va decidir que aquella nit es posaria el conjunt interior de Fire, el vestit negre de faldilla curta amb escot de Christian Dior --havia esquinçat tots els de Titini en un atac de gelosia incontrolat--, l'abric de pell de Siberius, el collaret de Favre Leuba, els braçalets de Camel Trophy, i el solitari amb diamant de Pierre Balmain. Ara només li calia asserenar-se. "Tranquil.la, nena, tranquil.la, Ogúlnia", es va dir com si fos una de les moltes gossetes que havia ensinistrat.
Va repassar de memòria l'agenda de l'última temporada des que havia començat la tardor. Havien estat tres mesos intensos de deixar-se veure en concerts, teatres i happenings culturals per començar a preparar el seu futur pla d'escriptora de best sellers. N'estava fins al monyo de canapés impaïbles, patates fregides i olives amb pinyol, acompanyats amb xampany amb gust d'aigua del Carme! ¿Calia patir tant de sacrifici si una volia ser escriptora?
¿Qui hi hauria lliure que volgués anar amb ella unes hores abans de la mitjanit de posar fi al mil.lenni?
Va recordar aquell crític d'art que havia conegut a la inauguració de l'exposició de teles amb violins d'un jueu encantador anomenat Marc Chagall. Era el mateix que després va tornar a trobar en aquella retrospectiva treta del Musée Royal de l'Afrique, un museu que diu que era de Brussel.les i que els missioners de principi de segle, per fer content el rei Leopold II, havien omplert amb l'espoliació colonial del Congo belga. Aquella mena de CD-Rom amb ulleres, expert en violins jueus i peces de l'Àfrica --no parava d'explicar-li que els rituals parlaven del naixement, de la maduresa sexual, del casament i de la mort--, semblava interessat a tornar-la a veure. ¿Massa gran? Si no hagués parlat i parlat tant d'art... I a més ni se'n recordava del nom ni creia que tingués el telèfon a l'abast per a una urgència com aquella.
¿I aquell dissenyador que acabava de sortir de l'escola d'art i que venia les millors idees, només per poder dir que tenia feina, al Titini? Aquest sí que era jove, però madur. I li va semblar molt atractiu. Li va proposar fer una escapadeta, però aleshores ella no li hauria fet cap mala passada al Titini.
Es recordava també d'aquella altra nit que va anar a l'estrena d'un autor de teatre i guionista de cine, ja gran. Un d'anglès, que diu que havia treballat amb Peter Brook i Stephen Frears. Un una mica coix --se'n va adonar quan li va veure fer quatre passos, de lluny estant, al hall, a l'hora de la copeta--, com si tingués dolor, amb ulleres fosques, que li devien dissimular algun defecte de la vista. ¿Com es deia? ¿Harrods? No, Hambolt! No, no, era Harold! Harold Pinter! Va anar a veure una obra seva que interpretaven l'actor Stephen Rea i l'actriu Lindsay Duncan. Només els havia vist al cinema. Es va emocionar de tenir-los en carn i os davant seu, a l'escenari. Després encara li va fer més gràcia quan va saber que aquell parell, acabada la funció, també dormien prop del seu apartament, en una de les habitacions del Washingtònia Hotel. Li hauria agradat saber-ne el número de la planta i espiar si tenien el llum obert fins molt tard! "Criatura d'Ogúlnia!" ¿Amb qui hi va anar aquella nit? Sí, ja se'n recordava! Era amb Hugg McGennis, un crític de moda de la revista Loving, que preparava un reportatge sobre les últimes creacions del Titini. "Vés amb el nostre amic Hugg al teatre, xata. No t'ho perdis! Si jo pogués! Però he de veure'm amb el coreògraf de la desfilada del Saló de Moda del Louvre sens falta!" Un altre hipòcrita, com el Joosie! L'única coreografia que li interessava al Titini és la que li ballava la guineana al llit amb capçals tornejats de l'àvia! El comú amic Hugg es va comportar amb correcció. Va admetre que no anava gaire al teatre perquè tenia molta feina amb la revista. No havia entès gaire perquè el Rea i la Duncan es discutien tota l'obra, asseguts en dues butaques de braços i amb un got de whisky que no s'acabava mai. "¿Per què discuteixen tant les parelles?", va dir el crític de moda quan van sortir. Abans de portar-la a casa, li va semblar que se li atansava per fer-li un petó de comiat. Però no va passar de ser una imaginació. Correcte i prou. Més valia no pensar-hi més, perquè tampoc no sabia on l'havia de trobar!

[Continuació]

| Dalt | Índex i presentació |