[Carezza en W - El knock-out - Capítol 5 - Fragment 39]
Aquella nit de Cap d'Any --a elles dues els era ben bé
igual tant si acabava un mil.lenni com si en començava un altre--, les
fotògrafes alemanyes Rútila i Saserna van tornar a rememorar els
seus mítics Paul Valéry i André Breton.
Havien entaulat una discussió sense cap transcendència
amb dos desconeguts a la barra del bar del Washingtònia Hotel, on
tenien habitació reservada. Estaven de pas per aquella urbs per
motius professionals. Anaven camí del ral.li de Dakar on, la
setmana següent, farien un reportatge gràfic, contractades per
l'equip de pilots del Mitsubishi.
La discussió havia passat de la intranscendència dels
primers tempteigs entre dos homes i dues dones una nit de Cap
d'Any sense parella, al toc de romanticisme dels combinats de rom
Clàssics i a l'esperit d'aventura dels combinats Long Drinks.
Ells havien demanat un Old Fashioned i un Collins. Elles, un
Highball i un Tonic.
--Els Clàssics són els preferits dels escriptors, els
pintors, els músics, els aventurers i la gent de bona vida en
general --va afirmar un d'ells.
--Els Long Drinks són els més idonis per obrir-te a noves
experiències --va afegir una d'elles.
Es van presentar.
¿Per què s'hi havien embolicat? ¿Estaven avorrides?
¿Creien que la nit era per agafar-la tal com ve? ¿No volien
traspassar el mil.lenni parlant només dels secrets de la
fotografia, les dues soles, a l'habitació?
Els dos homes parlaven un anglès domèstic. Un d'ells, el
més elegant i atractiu, el més alt, també, un dels escassos
esmòquings blancs de la nit, regalava a tothora un somriure obert
que li ressaltava els ulls. Tenia una mirada penetrant, confiada,
i il.luminada pel blau intens de les ninetes. Era Gilip Pilig, un
metge traumatòleg, cap del departament de Traumatologia de
l'Hospital General de l'urbs.
Mentre parlaven, Gilip Pilig es va mirar dues o tres
vegades el rellotge i, per justificar la seva insistència, va
aclarir, mentre xarrupava el seu combinat Clàssic:
--Em sap greu. Estic de guàrdia suplent. Les nits de Cap
d'Any com aquesta sempre són mogudes. No es pot badar i deixar
passar l'hora d'or.
--¿L'hora d'or? --van preguntar gairebé a cor, les
fotògrafes Rútila i Saserna, a qui els encantava que la conversa
prengués el tombant de la medicina perquè la trobaven a les
antípodes dels seus propis temes, filtrats sempre per la pàtina
de l'art.
--¿No heu sentit parlar mai de l'hora d'or? Són els
primers seixanta minuts, els més importants per evitar seqüeles
permanents en les víctimes dels accidents de cotxe --va dir amb
satisfacció, el doctor Gilip Pilig.
L'altre home era menys elegant que el doctor Gilip.
Potser ho semblava perquè portava esmòquing negre, com la majoria
de convidats a la festa del WH. Però, a ell, li anava una mica
estret i se li veien llepades de planxa a les solapes. Tenia les
faccions del rostre més rudes. Mirava amb uns ulls estrets. Tenia
el somriure poc franc. Potser perquè era un periodista. ¿Del
News, havia dit? No hi havien publicat mai cap foto. Rútila i
Saserna no suportaven els periodistes per l'experiència que en
tenien de la seva relació amb alguns dels de les revistes on
havien col.locat reportatges seus. Quan parlaven dels
periodistes, Rútila i Saserna en deien simplement: els
escarritxapantalles. El del News va dir que es deia Carfulè
Élufrac, però el doctor traumatòleg, en un moment de la conversa
el va anomenar Aufidi, i va corregir de seguida: "Ai!, Carfulè".
El periodista Carfulè va rematar el neguiteig de l'hora d'or del
doctor suplent de guàrdia, com si no hagués dit res que valgués
la pena de mantenir en una conversa:
--Doncs jo ja he enllestit l'article de demà passat i
tot! --va exclamar--. Però no penso parlar de l'aigualit que era
el remaleït raïm que ens han donat aquí! El paguen els del News!
--va esclatar amb un parell de rialles que ni el doctor
traumatòleg ni Rútila i Saserna van acompanyar.
[Continuació]
| Dalt
| Índex i presentació |