[Carezza en W - El knock-out - Capítol 5 - Fragment 40]

[Anterior]



Ja feia estona que havien tocat les dotze campanades. El menú del WH els havia ofert un concert amb un músic xinès que, abans de sopar, va tocar unes quantes peces amb violoncel acompanyat d'un pianista i un clarinetista. El doctor Gilip havia seguit les notes amb petits compassos dels dits damunt de la taula. Estava sol, com si esperés algú. Destacava com un estel brillant enmig de la negror amb el seu esmòquing blanc. Elles dues van pensar que, sol, en una taula allà al mig, només podia esperar una dona que potser no arribaria mai. Es van equivocar a mitges. La dona no va arribar mai. Però el periodista Carfulè va arribar més tard. Quan gairebé ja havien acabat de sopar i començaven a servir les postres i els cafès. Carfulè feia cara d'estar una mica atabalat. Va demanar un conyac ja que era la ronda de licors i que li servissin un aiguabarreig del menú per matar el cuc. I des que es va asseure a la taula amb el doctor Gilip no va treure els ulls de la taula del costat, on s'estaven, expectants com aus de rapinya, Rútila i Saserna.
Després del sopar, amb les felicitacions de bon any a tort i a dret, els brindis de xampany, els barretets, els espanta-sogres, el confetti i les serpentines de la concurrència que semblava que hagués embogit sobtadament, els quatre van passar a la barra. Més tard va venir la dissertació sobre els combinats de rom. I, dels combinats de rom, van passar al combinat de Paul Valéry i André Breton.

[Continuació]

| Dalt | Índex i presentació |