«Els inventors d'escalfaorelles»
Diu que, en aquell temps, no gaire lluny d'aquí, hi havia una terra petita i eixerida com un pèsol, però com que, en els mapes més antics, els exploradors de mars i oceans l'havien dibuixada com si fos un lòbul, amb tot de boscos, rius, muntanyes i volcans, l'havien batejada amb el nom de Terra de les Orelludes.
Diu també que, en aquell temps, els grans encara tenien el costum d'estirar les orelles als petits, quan aquests en feien alguna de grossa. I per això, amb el pas dels anys, els habitants d'aquella terra van arribar a tenir les orelles més llargues del món i es van convertir en tot uns senyors orelluts.
A la Terra de les Orelludes, hi havia dos pobles que estaven separats per un pont de pedra vermella que tenia catorze ulls. Un poble era a ponent, i un altre, a llevant. Un, per allò dels renoms que temps enrere corrien de boca en boca, era conegut com el poble de les Orelles Llargues, i l'altre, com el poble de les Orelles Curtes. I al mig del pont, sota una antena Pedrabòlica, alta com un gegantot, hi vivia la sàvia més fetillera que us pugueu fetillar, coneguda per la gent del gremi amb el nom d'Orlandina Amidapedrots.
Cada poble tenia una Molt Honorable que governava, escollida per tots els orelluts. La Molt Honorable de les Orelles Llargues, una orelluda de cent tres anys, forta com un roure, saberuda com un llibre antic, i la Molt Honorable de les Orelles Curtes, una espavilada i enjogassada criatura d'un any just.
Els dos pobles, ni que només els separés un pont, eren molt diferents i tenien un paisatge que no semblava fet ni el mateix dia ni per la mateixa mà. El de les Orelles Llargues era un poble muntanyós, ric en pedres de tota mena: pedra tallada, pedra foguera, pedra de llamp, pedra preciosa... I per això, els seus orelluts tenien el costum de presumir, pont amunt i pont avall, portant sempre penjolls treballats de pedretes, pedrolins i alguna pedra invisible i molt valuosa que deien que era una pedra de toc!
En canvi, el poble de les Orelles Curtes era un poble frondós, fresc, ric en boscos de pi negre, d'alzina surera, de galzeran, de gal.la de roser, d'arboç, de nadal vermell amb punxes, de tomacó i d'algun bolet de tardor i tot! Però ni una pedreta. Per això els seus orelluts s'havien d'acontentar amb penjolls de baies vermelles d'hivern. Però les baies, per molt que es treguin a passejar pont amunt i pont avall, es panseixen i escampen la llavor i, amb bona sort, acaben sent pastura d'ocells tremolins, quan el fred glaça les puntes de les orelles i converteix en glaçons els narissons.
Es veu que molts anys i panys enrere va fer un fred d'aquells que pelava de debò i els Orelles Llargues necessitaven carretades de llenya per escalfar-se. Però, ni que tinguessin pedra foguera, com que no tenien boscos, no podien fer foc per escalfar-se i les orelles, llargues que llargues, se'ls encongien de calfreds i se'ls arrugaven com si fossin albergínies deixades a l'hort.
Els Orelles Curtes, que sempre havien tingut una mica d'enveja dels Orelles Llargues, per allò dels penjolls de pedra preciosa, van decidir que si no els donaven llenya dels boscos, als Orelles Llargues se'ls encongirien del tot les orelles, deixarien de presumir i només ells, els Orelles Curtes, podrien lluir penjolls ni que fossin d'aquells de bijuteria, fets de baies vermelles d'hivern.
Però ja sabeu, parlant de pedres, que la humanitat sempre topa amb la mateixa, de pedra, una, dues i tres vegades. Fins que pataplof!, i cau. I com que uns tenien fred i els altres tenien enveja, aviat, des de banda i banda del pont de pedra vermella dels catorze ulls, van començar les batusses entre els Orelles Llargues i els Orelles Curtes. Els uns, a pedrades, com si fossin fones, i els altres, a escopinades de baies vermelles, com si fossin sarbatanes de lledons.
La baralla coneguda com la del fred i la llenya, a la Terra de les Orelludes, va ser ferotge. Però també trista. I poca-solta, com totes les baralles. I de tants morts i ferits com hi va haver, a banda i banda del pont, després que la Molt Honorable de les Orelles Curtes i la Molt Honorable de les Orelles Llargues arribessin a un pacte i signessin les paus, els orelluts de banda i banda es van posar a construir monuments de pedra, alts com a moais, extreta dels pedregars del poble dels Orelles Llargues, amb barrets gegantins vermells al capdamunt, fets de pasta de baia d'hivern, extretes dels boscos dels Orelles Curtes.
Des d'aleshores no hi va haver mai més baralles entre els dos pobles, a banda i banda del pont de pedra vermella de catorze ulls. Van nomenar Jutgessa de Pau de la Terra de les Orelludes la fetillera Orlandina Amidapedrots. I el primer decret que ella va fer escampar va ser el que prohibia els penjolls tant de pedra preciosa com de baia vermella.
L'Amidapedrots, que en sabia un pou de manar i de remenar, per això era una sàvia fetillera, va buscar en els seus llibrots de fetilleries universals i va connectar a través de l'antena Pedrabòlica amb col.legues com ella per trobar la solució perquè els de les Orelles Llargues no patissin mai més fred i els de les Orelles Curtes no es quedessin mai més sense llenya.
I van muntar una comissió formada pels orelluts i les orelludes més manetes del poble de les Orelles Llargues i del poble de les Orelles Curtes. I, rumia que rumiaràs, experimenta que experimentaràs amb potingues, i pica pedra que picaràs fins a trobar l'espurna, van inventar els primers escalfaorelles del món, uns artefactes petits, que es posaven al cap i que, segons el temps que feia, gràcies a un termostat, estiraven les orelles pel seu compte, tant les dels petits com les dels grans. Amb les estirades, per reacció calorífica, l'energia que els feia falta s'acumulava en plaques instal.lades sota el pont dels catorze ulls.
En van arreplegar tanta i ens hi va sobrar tanta, d'energia, que des d'aleshores van tenir tot el temps que van voler per llegir, estudiar i investigar. I així va ser com uns altres orelluts manetes van inventar, anys després, uns artefactes d'escalfar més còmodes i més d'estar per casa. I els van batejar amb el nom d'escalfapanxes, en homenatge als antics inventors dels escalfaorelles. Però aquesta seria una altra història.
A la Terra de les Orelludes, diu que no hi va haver mai més cap baralla entre el poble de les Orelles Llargues i el de les Orelles Curtes. Diu que la Molt Honorable de les Orelles Llargues va deixar la trona quan ja era molt velleta i que la Molt Honorable de les Orelles Curtes va ser elegida, per espavilada i enjogassada, com a Molt Honorable Orelluda de tots.
I diuen també si la sàvia fetillera Orlandina Amidapedrots, que encara va ser Jutgessa de Pau per molt de temps, va fer instal.lar un fanal a la seva antena Pedrabòlica i va fer enllumenar cadascun dels catorze ulls del pont de pedra vermella, amb l'energia sobrera dels antics escalfaorelles i també la dels moderns escalfapanxes.
Els feixos de llum que encara escampa, com que la Terra de les Orelludes ja hem dit que no és gaire lluny d'aquí, en nits serenes i clares, si us hi fixeu bé, es pot arribar a veure des de casa estant.
Autor del conte: Andreu Sotorra
Autora de les il.lustracions: Marta Balaguer
[Il.lustració completa i ampliada]
![[Il.lustració completa i ampliada]](dibuixos/escalfaorelles5.jpg){kind=link}
¿Vols opinar amb @ sobre «Els inventors d'escalfaorelles»?
Guia de lectura i propostes de treball. Podeu trobar informació, guia de lectura i propostes de treball descarregant aquest Itinerari de Lectura [format pdf], elaborat pel Servei d'Immersió i Ús de la Llengua, del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, a partir d'un treball de recerca dels autors: Montserrat Cerdà Morera, Francesc Gil Lluch, Marta Puig Sabanés, M. Josep Simó Peralta i Maria Areny Busquets [coordinació]. Barcelona, 1998. Revisat i actualitzat per M. Àngels Rubio Sánchez. Barcelona, 2008. Edició a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2009.
