Als amics i amigues lectors,

Molt abans que existís el món virtual, els qui volien veure'm podien anar pels voltants del Refugi La Vinyeta, una petita casa blanca amb teulada àrab de pendent que mira al sud, envoltada d'ametllers, sota el castell d'Escornalbou, a Duesaigües.

Com que el llegir, diuen, no hauria de fer perdre l'escriure, el món virtual tampoc no ha de fer perdre de vista el món real.

A pesar de l'invent d'Internet, doncs, els qui encara em vulguin veure, si és estiu o primavera, i si hi ha sort, em poden trobar escrivint, llegint o trastejant pel jardí, on hi ha pessics de pre-litoral mediterrani. Si és hivern, el fum que surt silenciosament pel barret de la fumera no enganya, vol dir que sóc dins, amb l'ordinador a la vora del foc, escrivint algun nou llibre.

Diuen que m'agrada dir que, al petit poble de Duesaigües, a un cantó del Baix Camp, és l'únic racó del món on m'agradaria perdre'm. Però, per ara, visc a Barcelona, on faig de periodista, després d'haver estat força anys a Reus, on vaig néixer, vaig estudiar Filologia catalana, després de treballar en uns quants oficis que he anat deixant pel camí, relacionats amb la tradició de la comarca. També vaig fer de mestre, d'animador cultural, de periodista i de locutor de ràdio.

Com que sóc dels que penso que a la vida sempre hi ha alguna cosa nova a fer, si tornés a provar un altre ofici no deixaria mai d'escriure, que és el que faig des de molt jove. Ara, viatjo quan puc, per terres d'Europa sobretot; prenc notes de tot el que observo i fotografio tot el que veig perquè, des de molt petit, la càmera és una altra de les meves dèries.

Quan torno a Barcelona, em bellugo enmig de la gent que fa cultura i que mostra el seu art a les sales d'exposicions, als teatres, als auditoris o al cinema. Actors, pintors, escriptors i músics són els meus millors amics a qui no paro de preguntar què fan per explicar-ho després als lectors de diaris i revistes i als oients de ràdio.

I quan deixo per unes hores o uns dies aquest món, a Duesaigües, surto pel camí del darrere del Refugi i m'enfilo pels corriols que envolten els cims de la Serra a guaitar el mar des del turó d'Escornalbou, d'on, si el dia és clar, diuen que s'arriba a veure l'ombra de l'illa de Mallorca.

La biblioteca i la discoteca, dues manies que conservo amb els records d'anys i panys, omplen moltes de les hores de nit, sobretot de les llargues nits d'hivern, quan les flames a la llar de foc juguen a dibuixar mil mons nous. Potser per això també diuen que la majoria de les meves novel.les i dels meus contes han nascut dels troncs que es va cruspint lentament el foc a terra perquè, si te'ls mires molta estona sense dir res, hi pots arribar a descobrir tot el que els canals televisius del planeta encara no ens han revelat.

Bones lectures!


| Paisatge que envolta el Refugi La Vinyeta |

| Tornar a presentació |