«Tot allò que camini
sobre dues potes és un enemic»
George Orwell. «La revolta dels animals». Il·lustracions de Quentin Gréban. Traducció del francès de Jordi Vidal Tubau. Editorial Baula. 157 pàgs. Barcelona, 2022. A partir de 9 anys.
Hi ha moltes maneres d'acostar-se a un clàssic de la literatura com el que va llegar l'escriptor George Orwell (pseudónim d'Eric Arthur Blair, Motihari, Raj Britànic, 1903 - Londres, Regne Unit, 1950). I hi ha també diferents èpoques històriques que ho aconsellen més que en unes altres. A «La revolta dels animals» (o «La rebel·lió dels animals» o «La granja dels animals» o l'original «Animal Farm», a gust de lector i de cada tradició literària), l'escriptor George Orwell s'hi va llençar en plena cua de la Segona Guerra Mundial, entre el 1944 i el 1945. Rellegir ara el relat, en plena mal anomenada guerra d'Ucraïna en comptes de parlar de la real invasió i posterior genocidi rus sobre el poble ucraïnès perpetrat per Vladimir Putin, és un bàlsam de clarividència i també una frustració en constatar que l'ésser humà no aprèn mai dels seus errors i continua furgant de tant en tant en la mateixa mala llavor.
L'edició de luxe que acaba d'importar l'Editorial Baula, a partir d'una publicació belga en llengua francesa, ajuda a entendre encara més el rerefons críptic que George Orwell —aquell autor també tan visionari d'un món futur ultracontrolat retratat en la seva novel·la «1984»— gràcies a una versió catalana summament acurada de Jordi Vidal i Tubau i les extraordinàries làmines il·lustrades de Quentin Gréban (Brussel·les, 1977), dibuixant que ha penetrat en el món d'Orwell i de la seva granja animal com si obeís cadascun dels set manaments exposats com a grafit sobre el mur del nou règim: «Tot el que camini sobre dues potes és un enemic», «Tot el que camini sobre quatre potes, o tingui ales, és un amic», «Cap animal no portarà roba», «Cap animal no dormirà en un llit», «Cap animal no beurà alcohol», «Cap animal no matarà un altre animal», «Tots els animals són iguals». El set manaments que, passats els anys de la “revolta”, es resumeixen en un únic grafit de desencant: «Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que altres».
Un passeig visual previ per l'edició, només per xuclar la força de cadascuna de les làmines, algunes a doble pàgina de notables dimensions, permet observar com els animals van prenent cada vegada més una fisonomia humana i, a la llarga, com aquesta mateixa fisonomia humana es va esmicolant per tornar als seus orígens animals.
Un clàssic com «La revolta dels animals», publicat a mig món, ha donat veu a tota mena d'especulacions. Des de veure-hi Lenin en un dels animals, o el tsar Nicolau II de Rússia, o afigurar-s'hi Trotski, o veure-hi la representació del poble treballador, dels camperols, de l'església ortodoxa, de la policia del règim o la classe intel·lectual que és conscient de la manipulació política però calla i atorga amb el seu silenci.
¿A quins personatges històrics del segle XXI se'ls podria posar ara cara i ulls a partir de la caracterització que en feia George Orwell a mitjan segle XX després de ser reclutat pel POUM en la seva estada a Catalunya i després de la seva lluita contra el feixisme durant la guerra civil? ¿Qui seria ara el Vell Patriarca? ¿Qui seria ara el senyor Jones? ¿Qui seria ara Napoleó? ¿Qui seria ara Boladeneu? ¿Qui seria ara el Boxer? ¿Qui seria ara el corb Moses? ¿I qui seria l'intel·lectual a qui George Orwell li posa orelles d'ase i l'anomena Benjamin? La ruleta és oberta i tothom hi pot posar les cares que li semblin més oportunes.
Aquesta és la força de «La revolta dels animals»: Rellegir per reinterpretar. Rellegir per advertir. Rellegir per no oblidar. Rellegir per reescriure la memòria. Rellegir per posar un fre a la malastrugança que tots els mals —com els sants— acaben tenint vuitada. I, si no, com a mostra un fragment del relat orwellià:
“—Per què disparen l'escopeta? —va preguntar el Boxer. “—Per celebrar la nostra victòria! —va exclamar l'Squealer.
“—Quina victòria —va dir el Boxer. Li sagnaven els genolls, havia perdut una ferradura i se li havia partit una peülla, i tenia una dotzena de perdigons allotjats a la pota del darrere.
“—Quina victòria, camarada? Per ventura no hem foragitat l'enemic de les nostres terres, la sagrada terra de la Granja dels Animals?
“—Però han destruït el molí de vent. I hi hem treballat durant dos anys!
“—Què importa això? Construirem un altre molí. Construirem sis molins, si ens ve de gust. Tu no aprecies, camarada, la grandesa del que hem fet. L'enemic s'havia apoderat de la terra que trepitgem. I, ara, gràcies al lideratge del camarada Napoleó, l'hem reconquerit fins a l'últim centímetre!
“—Així que hem recuperat el que teníem abans —va dir el Boxer. “—Aquesta és la nostra victòria —va dir l'Squealer.”
[Andreu Sotorra, 11 desembre 2022]
Enllaços d'interès
Adaptació de l'obra «Animal Farm», film amb guió i direcció de Joy Batchelor, Joseph Bryan III, John Halas, Borden Mace, Philip Stapp, Lothar Wolff i música de Matyas Seiber. Regne Unit, 1954. YouTube: https://youtu.be/fTxqcE4w3FQ
«Grans il·lustrats: Mites, llegendes i éssers màgics»
Peter Bailey (il·lustracions interiors) i Max Schindler (il·lustració coberta) «Mites i llegendes». Pròleg de Michael Morpurgo. Traducció de Maria Bertran, Pol Cruells, Montse Molist, Andrea Puig i Jordi Vidal Tubau. Editorial Baula. 348 pàgs. Barcelona, 2022. A partir de 12 anys.
Justine Brax (il·lustracions). «La princesa Tòtem». Text de Sébastien Perez. Concepció i realització gràfica: Benjamin Lacombe. Traducció de Jordi Vidal Tubau. Editorial Baula. 32 pàgs. Barcelona, 2022. A partir de 9 anys.
Benjamin Lacombe (il·lustracions). «Les bruixes». Text de Cécile Roumiguière. Traducció d'Andrea Puig. Col·lecció Enciclopèdia d'Éssers Màgics. Editorial Baula. 72 pàgs. Barcelona, 2022. A partir de 9 anys.
“Bluebirdy” o Fatemeh Haghnejad (il·lustracions). «Les fades». Text de Sébastien Perez. Maquetació original de Fréderique Deviller. Traducció de Jordi Vidal Tubau. Col·lecció Enciclopèdia d'Éssers Màgics. Editorial Baula. 64 pàgs. Barcelona, 2022. A partir de 9 anys.
És realment difícil i insòlit trobar en un únic segell editorial un lot d'edicions de luxe com aquests quatre grans àlbums que, si bé continuen en la línia habitual de Baula, no paren en la “missió” d'introduir en la literatura catalana obres que fugen del tòpic establert i que aporten la combinació de grans àlbums il·lustrats amb textos clàssics poc coneguts com els «Mites i Llegendes d'Europa, Àsia, Amèrica, Àfrica i narracions de mitologies grega i nòrdica», així com obres contemporànies d'influència clàssica com «La princesa Tòtem» o dos volums de l'Enciclopèdia d'Éssers Màgics («Les bruixes» i «Les fades») que, a pesar de l'arriscada etiqueta “enciclopèdica”, mantenen un atractiu equilibri entre la divulgació i la ficció carregada d'imaginació.
A «Mites i Llegendes» és el mateix prologuista, l'escriptor Michael Morpurgo, qui afirma: «És dels nostres mites i les nostres llegendes, que extraiem la màgia per als nostres nous mites (...) Cadascuna d'aquestes narracions té un origen concret: va ser creada per un poble concret, en una llengua i un lloc concrets. Però al mateix temps totes són universals i, una vegada les hem llegit, ens pertanyen, perquè les hem viscut i les hem imaginat. Gràcies a aquests relats, continuarem aprenent, fent-nos preguntes i buscant la saviesa i la veritat.»
El volum, edició de luxe, els diferents mites i llegendes es distribueixen en diferents apartats: Principis i finals, Déus i deesses, Herois i monstres, Màgia, Els elements, Romanços i un apartat sobre les primeres edicions, a més d'un índex. Un recull que té l'empremta de l'edició original de Macmillan Children's Books.
A «La princesa Tòtem», l'atractiu principal el tenen les espectaculars làmines de la parisenca Justine Brax, unes làmines que tenen una base arquitectònica combinada amb primers plans espectaculars dels seus personatges més protagonistes.
El reconegut dissenyador i il·lustrador Benjamin Lacombe (París, 1982) és darrere de l'«Enciclopèdia d'Éssers Màgics». Tant »Les bruixes» com «Les fades», són dos complets àlbums que fan un recorregut per les diverses caracterítiques de les anomenades bruixes: les originals, les seductores, les dels contes, les guaridores, les endevinaires, les mortes, les insurgents, les acusades... L'àlbum compta amb la guia de ficció del personatge de la jove Lana, que descobreix als lectors totes aquestes dones de diferents èpoques que van marcar un temps de foscor i persecució, a pesar dels poders que amics i enemics els reconeixien.
I amb una trama similar s'estructura el recorregut per l'àlbum «Les fades» que, de la mà d'un jove guia, va desgranant les virtuts i els poders màgics d'aquests personatges de ficció presents en la tradició de la majoria de cultures. Des de les fades japoneses a les dels llacs d'Europa, les parques del destí, les de l'altre món, les enamorades, les venjatives, les amigues dels més petits, les protectores o les embogides. Sempre, esclar, amb els boscos com a teló de fons. Un recull de quatre grans il·lustrats —“grans” de fons i de forma— que tenen el do de conservar la memòria de l'imaginari col·lectiu de moltes generacions.
[Andreu Sotorra, 13 desembre 2022]
«El carter no sempre truca dues vegades»
«Creus a la sorra», de Daniel Hernández Chambers. Traducció d'Òscar Vendrell Corrons. Col·lecció La Llum del Far, 90. Editorial Baula. Barcelona, 2022. A partir de 12 anys.
L'autor Daniel Hernández Chambers (Santa Cruz de Tenerife, 1972) trasllada els joves i no tan joves lectors d'aquesta novel·la a la població d'Sligo —per cert, una ciutat molt lligada al poeta i dramaturg premi Nobel de Literatura, William Yeats—, al nord-oest d'Irlanda, i a tocar de l'any 1907, quan molts dels irlandesos optaven per emigrar als Estats Units per trobar una nova vida que fos millor de la que els oferia el seu lloc de naixença.
No és estrany que l'autor d'origen canari, però establert de fa temps al País Valencià, situï una de les seves històries a l'altra banda del continent perquè ell mateix va viure una temporada a Londres després de llicenciar-se en Literatura Anglesa a la Universitat d'Alacant. El mite del passat o la nostàlgia del temps que no tornarà sempre influeix en la creació literària si l'autor és honest amb els seus lectors.
El jove protagonista de «Creus a la sorra», així com les altres dues joves coprotagonistes amb qui fa amistat en Kyran gràcies a la feina de carter, també tenen els ulls posats en l'horitzó on veuen el miratge nord- americà i on esperen emigrar més tard o més d'hora per agafar el vol del futur que els espera.
La novel·la té aquest lligam d'esperança i d'il·lusió, però de seguida enfila una història paral·lela que, a ulls dels lectors del segle XXI, pot semblar simple ficció, però que situats a principis del segle XX no fa sinó ser més que fidel a la realitat d'aquell moment quan els més joves, encara no adolescents, s'havien d'espavilar fent les primeres feines per ajudar a sobreviure la seva família. Una realitat no tan llunyana i que aquí mateix encara trobem fins ben entrats els anys trenta del segle passat i que en alguns indrets del món tocats per la pobresa encara no s'ha erradicat.
La feina d'en Kyran, però, és una feina digna, que fuig de la típica explotació infantil, perquè té l'oportunitat d'ocupar la plaça de carter suplent de la població d'Sligo. I és aquesta feina el que li dóna un plus de responsabilitat perquè moltes de les famílies esperen cada dia les cartes que arriben dels seus caps de casa que han emigrat als Estats Units i que en una de les cartes, un dia, els diran que ja tenen feina i recursos perquè dona i fills es reuneixin amb ells a l'Arcàdia promesa on tothom té feina, casa i plat calent a taula.
I és en aquesta feina de carter suplent d'en Kyran quan la història agafa un aire romàntic en relació al parell de germanes d'una de les cases on reparteix les cartes —l'enamorament adolescent sempre és un recurs literari garantit— i arriba al seu màxim clímax quan l'esperada carta del pare d'elles dues ha d'anunciar el reagrupament de la família. Però —amb permís de J. M. Cain—, a la ciutat irlandesa costanera d'Sligo, el carter no sempre truca dues vegades.
El gir de la història rau en aquest punt amb una sorpresa reservada als lectors que per força no es pot desvelar. A vegades, pensant que es pren una decisió per ajudar els altres, el camí es desvia lluny de la resposta que s'esperava. I també a vegades, quan s'ha pres la decisió, encertada o no però sempre de bona fe, s'obre la porta a la comprensió que el risc de fer segons quines accions poden acabar tenint compensació personal.
Daniel Hernández Chambers sap dosificar la intriga amb l'emoció sense caure en sentimentalismes ni fàcils ni rancis. Els personatges joves de la novel·la «Creus a la sorra» —un títol que fa referència a una llegenda commemorativa de dibuixar creus a la platja cada any en memòria de l'Armada Espanyola que el 1588 va enviar Felip II amb la mala intenció de destronar la reina d'Anglaterra Isabel I i que sembla que també va anar a petar a les costes d'Sligo— reaccionen amb la maduresa que enforteix l'educació més preuada: la que s'extreu de l'experiència de la pròpia vida.
A més, la trama inclou una història paral·lela dins de la història principal, la del vell i misteriós Declan, un personatge amb un secret silenciat que la novel·la també desvelarà i que, per la seva naturalesa, es fa igualment atractiu per als lectors joves, sobretot ara, en un moment que es viu una etapa social de separacions forçoses, d'emigracions i de trencaments familiars sovint no volguts.
«Creus a la sorra» és una novel·la breu però intensa, que parteix d'una trama força original, que fuig del tòpic de novel·la d'aventures juvenil i que sortosament també compta amb una versió catalana d'Òscar Vendrell tan accessible com rigorosa que crea addicció lectora pàgina rere pàgina.
[Andreu Sotorra, 19 abril 2022]
Enllaços d'interès
¿Com és la ciutat i el comtat irlandès d'Sligo avui? Aquest recorregut us ho mostra en 5 minuts. YouTube: https://youtu.be/qNXyutH5cRM
«Fades de luxe»
«A través del mirall i allò que Alícia hi va trobar», de Lewis Carroll. Traducció de Martina Beascoa Graells. Traducció del prefaci i el text de Lewis Carroll: Maria Bertran i Mar Viayna. Traducció dels textos sobre l'autor i l'il·lustrador: Mariona Arabia Ventura. Il·lustracions de Chris Riddell. Pàg. 316. Disseny de Macmillan Children's Books. Editorial Baula. Barcelona, 2021. A partir de 10 anys.
«Contes de Fades». Antologia de contes tradicionals del món. Inclou narracions de Hans Christian Andersen i els Germans Grimm. Pròleg de Michael Mompurgo. Traducció de Jordi Vidal i Montse Molist. Il·lustracions addicionals de Peter Bailey. Pàgs. 476. Disseny de Macmillan Children's Books. Editorial Baula. Barcelona, 2021. A partir de 10 anys.
Dues edicions singulars, que es poden qualificar de luxe, no només per la seva “densitat” i el seu “pes” sinó també pel seu contingut, i que continuen en la línia que l'Editorial Baula manté des de fa uns anys d'aportar obres clàssiques de la literatura universal per a tots els públics amb el segell i la qualitat de les edicions originals.
En el cas del volum «A través del mirall i allò que Alícia hi va trobar», la primera edició de Macmillan & Co. data del 1871. És la mateixa Macmillan, dins la seva col·lecció Macmillan Children's Books, la que fa ara accessible a lectors contemporanis la seqüela que Lewis Carroll va escriure després d'«Alícia al País de les Meravelles».
L'il·lustrador Chris Riddell, nascut el 1962 a Ciutat del Cap, Sud-àfrica, però establert al Regne Unit on va créixer des que tenia un any, format artísticament a Brighton i reconegut per la seva obra adreçada sobretot a infants, diu en el prefaci del volum que la seqüela de Lewis Carroll —pseudònim extret de la forma llatina Carolus Lodovicus corresponent al nom real de Charles Lutwidge Dodgson (Daresbury, Regne Unit, 1832 - Guildford, id. 1898), el professor de matemàtiques d'Oxford que crea l'obra a partir de la inspiració d'Alice Liddell, la filla del degà— és plena de dobles sentits i de dobles jocs. I no amaga el seu entusiasme pel relat fantàstic ni tampoc el relleu que agafa del primer il·lustrador d'«Alícia al País de les Meravelles», John Tenniel. La seqüela és per a Riddell un món ple de personatges curiosos i memorables i remarca el canvi de les cartes que juguen a croquet per les peces d'escacs que fan una partida en un taulell de prats i rierols.
Aquesta seqüela que Lewis Carroll va oferir als seus lectors té un pròleg del mateix autor escrit amb motiu dels “61.000 exemplars impresos el 1897 de l'edició de 6 xílings”, mètode que Carroll va exigir a partir d'un moment perquè no es comptessin les reimpressions com a edicions sinó per nombre d'exemplars, un sistema que per mor del màrqueting editorial modern no ha fet gaire fortuna d'aleshores ençà quan es reediten publicacions sense saber mai a quants exemplars corresponen. És en aquest pròleg on Lewis Carroll intenta situar els lectors que se sentin desorientats per resoldre el problema d'escacs que obre el volum, un entreteniment més paral·lel a la lectura que probablement captivarà els més experts en el joc del tauler d'escacs.
Les més de 300 pàgines del volum fan que el lector enceti un passeig que acompanya la fantasia del text amb una composició d'imatges, algunes en color i altres en blanc i negre, deixant molt poques pàgines sense que apareguin, a làmina total o com a sanefas o perfilant la composició del text. Una dotzena de capítols on, si l'obra original de Lewis Carroll ja té un mèrit considerable, encara el té més la mirada contemporània que hi ha fet extensivament l'il·lustrador Chris Riddell.
El segon volum singular i de luxe de l'Editorial Baula amb què tanca la temporada és l'antologia «Contes de Fades», que recull contes d'arreu del món d'aquest gènere i hi afegeix unes narracions de Hans Christian Andersen i dels Germans Grimm. El volum s'obre amb un pròleg de l'escriptor Michael Morpurgo (Saint Albans, Regne Unit, 1943), poeta, dramaturg i autor d'una celebrada i extensa obra per a infants i joves, conegut sobretot per la novel·la «War Horse», la història d'un cavall durant la Primera Guerra Mundial portada al cinema per Steven Spielberg i que és un homenatge als més de vuit milions de cavalls que es van sacrificar en aquell enfrontament bèl·lic.
Michael Morpurgo adverteix que els contes tradicionals passen de veu en veu i de generació en generació i que cada vegada que s'expliquen de nou poden canviar lleugerament. Morpurgo aposta per generar contes de fades de collita pròpia i explica una anècdota personal, viscuda en una tenda d'un camp de refugiats dels molts que fugen de la fam i de la guerra en aquest mateix segle XXI sense que ell els entengués ni que ells l'entenguessin. I tot i així, es comunicaven amb somriures, estretes de mans i llàgrimes. Fins que li van cantar una cançó i, sense que n'entengués la lletra, va entendre que tractava de la tristesa que acompanyava els que havien hagut d'abandonar la seva terra. Una història cantada que venia de les muntanyes del refugiats a la qual l'escriptor Michael Morpurgo va correspondre amb una altra cançó popular anglesa que ell recordava i que parlava també de la guerra i la tristor. I Morpurgo acaba el pròleg amb un conte precisament de collita pròpia, «Un ogre no tan ogre», que és el que obre l'antologia.
Una antologia que té més de 50 contes, alguns d'entre els més clàssics, d'altres més desconeguts, i que es completa amb una nota bibliogràfica sobre les primeres edicions de contes de fades, una biografia dels germans Macmillan, que van fundar el segell editorial del qual parteix l'edició, i un apendix amb alguns dels autors i il·lustradors de contes de fades que han passat per la casa des dels Germans Grimm fins a Arthur Rackham.
Aquest luxós volum de «Contes de fades» reprodueix illustracions extretes de gravats o publicacions clàssiques i n'hi afegeix unes d'addicionals del dibuixant Peter Bailey, nascut el 1946 a l'Índia i com l'anterior il·lustrador, Chris Riddell, format també a Anglaterra des de petit, a Londres, on es va graduar a la Brighton School of Art. Com a il·lustrador ha estat col·laborant estretament amb l'escriptor Philip Pullman en algunes de les seves novel·les. «Contes de Fades» permet un altre passeig de més de 470 pàgines de notables dimensions que pot fer tornar els lectors més veterans als contes tradicionals clàssics i fer descobrir als més joves la profunditat i la contemporaneïtat amagada en el fons de cadascun d'ells.
[Andreu Sotorra, 13 desembre 2021]
Enllaços d'interès
· Per veure el booktrailer d'«A través del mirall i allò que Alícia hi va trobar», cliqueu a YouTube: https://youtu.be/dlU1Jivwl3I
· Per veure el booktrailer del volum antològic «Contes de fades», cliqueu a YouTube: https://youtu.be/5S13tZVq_Ss
«La bella Rébecca»
Rébecca Dautremer. «El poble dorment».Traducció del francès («Le bois dormait») de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de l'autora. Pàgines: 64. Col·lecció Singular. Editorial Baula, Barcelona, 2017. A partir de 5 anys.
Aquest és potser l'àlbum de la dibuixant Rébecca Dautremer més surrealista. S'inspira, o almenys això es desprèn fins i tot del títol original, en el conte «La bella dorment», que abans que el recuperés de la veu popular Charles Perrault, el 1679, es deia «La Belle au bois dormant», és a dir: «La bella dorment del bosc» o «La bella del bosc dorment». També la mateixa Rébecca Dautremer hi torna perquè el títol francès de la publicació a l'Editorial Sarbacane (2016) és «Le Bois dormait». L'opció catalana ha estat més atrevida i ho ha deixat en «El poble dorment», qui sap si per influència del letàrgic procés d'independència. Sigui com sigui, les làmines respiren fusta, bosc, placidesa i somni centenari.
L'àlbum està estructurat com si en fossin dos. M'explico: les grans làmines parells (esquerra) són absolutament blanques, només amb dues petites figures de dos personatges que guien el lector per tot el recorregut de l'àlbum, que té un text mínim, gairebé imperceptible. Podria ser que un dels dos personatges fos un príncep, i és així com tornem al conte de fades popular de segles enrere. Les làmines senars (dreta) son les que mostren cadascuna de les escenes que s'imagina l'autora, amb altres personatges misteriosos, tots tocats pel mal de la son.
«Ja hem arribat. Vine, mira. I escolta bé perquè aquí no hi ha gaires sorolls. Només la pols que mou el vent, però això gairebé no fa remor», diuen els dos petits personatges. Amb frases com aquestes, l'autora convida el lector a passejar també silentment per l'àlbum. I és que les làmines parells, les grans làmines que reflecteixen l'estil inconfusible de l'autora, mostren aquesta serenor.
Hi descobrim una gran papallona; un conill difuminat entre la pols; uns arbres que s'enfilen cap al cel i un cavaller minúscul, genet del Més Enllà, enmig del camí; novament el cavaller, ara en primer pla, demoníac... I, de cop, trencant el bosc màgic, dues criatures en un parc infantil, adormits; una pagesa també adormida que tragina un feix de canyes; una banda femenina de músiques amb els caps damunt els instruments; una mà inquietant que penja d'una finestra; una ciclista ajagaguda en un racó amb la bicicleta al damunt; una escombriaire repenjada a l'escombra i un vol de fulles vermelles aturades; un parell de lluitadors antics que s'han quedat abraçats en el seu son; els comensals d'un restaurant adormits damunt la taula; un viatger amb cotxe antic estirat sobre el camí amb l'equipatge escampat al seu costat; una estació de tren amb els viatgers adormits a l'andana i els bancs...
Tots porten cents anys llargs dormint, ens desvelen els enigmàtica personatges. ¿Es tracta d'un sortilegi...? ¿Es tracta d'un malefici...? ¿Només fent un clic amb els dits... es van adormir i potser es tornarien a despertar? ¿Com s'atura un malefici així, es diuen els dos personatges?
Doncs, de la mateixa manera com s'aturava en el vell conte: amb un petó. ¿Hi ha la princesa en aquesta història de Rébecca Dautremer? Potser no l'és, però ho sembla, ajaguda a terra, dormint entre flors. I un primer pla del seu rostre assalta el lector... I hi ha de seguida una làmina blanca amb l'esbós, aquesta vegada engrandit, del que podria ser el príncep... ¿Qui l'ha dibuixat...? I quan ja és a la làmina de colors... ¿què pensa fer? Doncs, segurament que complir amb la tradició i anar a despertar la princesa o despertar tots els personatges que hem vist en el recorregut. Però això, per a Rébecca Dautremer, segurament, ja seria un altre àlbum.
Rébecca Dautremer (Gap, Alts Alps, França, 1971) va iniciar la seva activitat en el camp de la fotografia i el disseny, que va cursar a l'École Nationale Supérieure des Arts Décoratifs de París fins al 1995. Va començar a treballar per l'Editorial Gautier-Languereau amb les primeres il·lustracions. Els àlbums de l'autora, després de vint anys, han traspassat el registre de la il·lustració per a infants i joves i són apreciats per tota mena de lectors sense fronteres d'edat, molts dels quals en són devots col·leccionistes, sobretot a partir del seu treball «Princesses, oubliées ou inconnues», amb text de Pierre Lechermeier (Gautier-Languereau, 2004), publicat també en catala per Baula «Princeses oblidades o desconegudes» (2010), que ha fet un seguiment de l'obra de l'autora des d'aleshores.
[Andreu Sotorra, 10 abril 2017]
Enllaços d'interès:
Vídeo que mostra el procés de creació d'un dels seus àlbums més celebrats, publicats també per l'Editorial Baula, en català, «Alícia al País de les Meravelles» (4 minuts): https://youtu.be/1NYXAePq980
Entrevista a Rébecca Dautremer enregistrada el 2010 parlant dels seus treballs i de la il·lustració en general: https://youtu.be/PVAhxjv9irw
«Bons o mals hàbits»
Julian Gough. «Un conill menut i saberut». Traducció de Marta Salvadó. Il·lustracions de Jim Field. Col·lecció Óssa i Conill. Editorial Baula, Barcelona, 2016. A partir de 6 anys.
És ben sabut que l’amic del meu amic és el meu amic i l’enemic del meu amic és el meu enemic. I d’aquesta sentència neixen grans amistats, a vegades interessades, a vegades perquè la unió fa la força, i també es congrien grans enemistats, a vegades per culpa de tercers.
La sèrie anglesa «Óssa i conill», de l’escriptor Julian Gough (Londres, 1966) i l’il·lustrador Jim Field (Farnborough, Regne Unit) tracta sobre l’amistat en aquest primer lliurament, «Un conill menut i saberut» (de títol original «Rabbit’s bad Habits») —la història següent en versió catalana es titularà «Un pesat al terrat» (de títol original «The Pest in the Nest»)— i s’ambienta al bosc i en època hivernal, quan la neu convida a fer ninots amb ulls de pinya i llavis de branquilló i també espavila els habitants del lloc a esquivar les allaus que posen en perill la vida de tots ells.
L’il·lustrador de la sèrie s’ha especialitzat en la seva obra a personificar el bestiari més típic dels contes en els seus llibres. I una de les bèsties típiques dels contes és l’ós, l’óssa en aquest cas, i també el llop, que apareix de trascantó, quan es vol cruspir el petit conill, una oportunitat perquè l’óssa sacrifiqui la feina artesana del seu ninot de neu i el converteixi en arma, ni que sigui blanca i tova, contra el perseguidor dels ullals.
L’edició de conte, en cartoné, però en dimensions de llibre de lectura, combina el que, en un altre cas, podria ser un àlbum il·lustrat, amb un relat breu per a primers lectors que es lliga fragment a fragment amb cadascuna de les il·lustracions. Del centenar de pàgines que té el petit volum, no n’hi ha cap que no tingui alguna de les il·lustracions, fins al punt que la lectura pot tenir dos nivells: la tradicional del text i la més imaginativa amb el seguiment de les diverses làmines dibuixades.
Com que la història, com he dit, succeeix en ple hivern, el to acolorit de totes les làmines és exclusivament el blavós, gris, marró i fosc —excepció feta de la coberta on respira una mica el color de la pell de l´óssa i la del conill— i també el blanc de la neu i del ninot de neu que en algunes ocasions ocupa una làmina sencera o una làmina doble.
Fa la impressió que les històries de l’«Óssa i Conill» hagin estat escrites i dibuixades a quatre mans perquè tant el text com les làmines il·lustrades no presenten cap desajust de relació amb el relat fins al punt que es diria que l’autor i l’il·lustrador han treballat colze a colze, un mètode que no sempre es produeix amb tanta precisió com es reflecteix aquí.
«Óssa i Conill» és una sèrie de bèsties que, gràcies a la personificació que permet la ficció literària, té aires de faula i també aporta un rerefons de divulgació com en el cas d'aquest primer lliurament: què menja el conill, què menja l’óssa, com viuen l’un i l'altra, com encaren l’hivern cadascú d’ells…
L’autor del text només es permet una llicència literària quan fa dir en un moment donat al llop, en el moment que perd el rastre del conill: «Estic cansat que el dinar em marxi corrent a seixanta quilòmetres per hora», una frase, precisament, que l’autor havia rebutjat i que, segons explica ell mateix en l’entradeta del conte, va haver d’incorporar novament sisplau per força perquè era la frase preferida de la seva filla amb qui el va escriure, llegir, rellegir i reescriure diverses vegades. I és que els primers lectors són sempre els que tenen l'última paraula.
[Andreu Sotorra, 12 desembre 2016]
Enllaços d'interès:
Una parella d'óssos del Pirineu passegen i festegen amorosament abans de l'aparellament, en unes imatges del juliol del 2016 [https://youtu.be/-k5jeq6siS4]
Una femella amb tres cadells d'óssos bruns del Pirineu, nascuts l’any 2015, al terme de Lladorre (Pallars Sobirà). La femella té el nom de Caramellita. L'escena és del mes de gener del 2015 quan la família ja hauria d'haver ocupat la seva cova al Parc Natural de l'Alt Pirineu, però les bones temperatures i la falta de neu d'aquell any van retardar la hibernació [https://youtu.be/h9kUA-J-ITU]
«Una metàfora de la pau»
Enric Larreula. «Espurna Blanca». Il·lustracions de Leonardo Rodríguez. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula. Barcelona, 2016. A partir 10 anys.
Enric Larreula (Barcelona, 1941) és un dels autors amb una obra més prolífica que deu arribar, si no em descompto, a més de 80 llibres publicats, tant per a infants com per a joves i també adults. Autor de novel·la i conte, activista cultural i quixot de la llengua des de temps remots, Larreula és també creador de les primeres trapelleries del persoantge de la Bruixa Avorrida, adoptada després per «Les tres bessones» en tots els suports possibles.
Una de les sèries novel·lístiques més extenses d'Enric Larreula ha estat la del personatge «Ala de Corb», una col·lecció èpica inserida en el registre d'aventures, de la qual s'hauria d'enorgullir qualsevol cultura literària, i que no oblida l'humor per arribar a tots els públics. La sèrie es troba publicada també a Baula, iniciada a partir d'una primera novel·la del 1996 i, després, ja en edició especial i en suggerent cartoné, des del 2007 al 2013. Consta de 12 volums, il·lustrats tots per Jordi Vila Delclòs.
Amb Leonardo Rodríguez, il·lustrador nascut a Veneçuela el 1969 i establert a Barcelona, ha publicat ara «Espurna Blanca», una història totalment diferent que l'autor recupera dels seus escrits de fa quaranta anys, inèdita des d'aleshores, i que, per la seva temàtica de fons, té dissortadament una trista actualitat.
«Espurna Blanca» és una al·legoria a favor de la pau. si s'hagués publicat el 2003, quan corrien els aires populars del «No a la guerra», hauria estat titllada de pamfletària. Ara, només pot ser considerada com un toc d'atenció pel remolí que ha agafat la violència i l'amenaça del terrorisme internacional.
I si bé la figura del colom blanc és un símbol que té prou referències culturals, llegendàries i bíbliques, tal com Enric Larreula planteja el seu relat, es converteix en una metàfora poètica sobre les dictadures, les guerres i les lluites populars per combatre els opressors i tornar al poble la llibertat que és seva.
Tot plegat, des de l'òptica de l'únic protagonista, el colom Espurna Blanca, la veu narradora, que veu com en el seu petit món, des del niu on neix i des d'on aprèn a volar de teulada en teulada, viu els canvis que remouen la plaça de l'Ajuntament i observa com l'estàtua que sempre hi havia hagut per honorar un fill predilecte, un mestre i poeta, i on sempre s'hi havien estat els coloms del seu estol, després que un exèrcit d'homes armats ocupés l'Ajuntament i hi pengés una bandera diferent, l'havien canviada per una altra estàtua d'un homenot dalt de cavall amb el sabre enlaire mentre els coloms de la seva colla eren caçats amb enormes xarxes i no se'n sabia res més.
El relat no s'insereix en cap indret geogràfic determinat. Però els lectors sabran molt bé situar-lo en aquell que la memòria els aporti, ja sigui viscut en pròpia pell o viscut per referències documentals i periodístiques. Això fa que «Espurna Blanca» sigui un d'aquells relats —no goso anomenar-lo conte— que té un caràcter universal, que importaríem embadalits si vingués de fora i que, en conseqüència, podria o hauria de tenir una sortida d'exportació si fóssim una cultura i —¿per què no?—, una indústria editorial normalitzada.
L'edició de Baula, que prudentment s'ha situat per a lectors a partir de 10 anys, però que tant pot baixar una mica segons el nivell lector com pujar fins a qualsevol edat, s'enriqueix amb els dibuixos de Leonardo Rodríguez que deixa el lector amb la mel i el traç de color a la boca a partir de la coberta i que continua a l'interior amb blanc i negre tot i que, amb els avantatges que ofereix avui la digitalització, un voldria també veure-les totes exposades en color, ni que fos virtualment.
[Andreu Sotorra, 24 abril 2016]
«Beuratge d'amor»
«Tristany i Isolda». Adaptació: Béatrice Fontanel. Traducció: Jordi Comasòlives. Il·lustracions: Aurélia Fronty. Editorial Baula. Barcelona, 2010. Pàgs. 34. Preu: 15'70 €. Lectors a partir de 6 anys
Els primers lectors trobaran en aquest àlbum il·lustrat una excel·lent adaptació de la llegenda de Tristany i Isolda. Podran afegir al seu imaginari una de les històries d'amor apassionat més conegudes de la literatura universal. El cavaller Tristany és nebot i protegit del rei de Cornualla. S'encarrega d'anar a recollir Isolda, la princesa irlandesa que ha de casar-se amb el rei. De tornada, els dos joves, per equivocació, beuen un filtre d'amor que fa que s'enamorin per sempre. Isolda es casa amb el rei però, a causa del beuratge, no pot evitar cometre adulteri amb Tristany. A partir d'aquesta traïció se succeeixen els enganys i els errors, que fan acabar la història en tragèdia. El mite de Tristany i Isolda té el referent en les antigues llegendes celtes. Al segle XII es va propagar pel continent, es va anar modificant a gust de l'època i es va convertir en el mite de l'amor cortès, on el cavaller és el vassall de la seva dama. Molts autors medievals reflecteixen el mite en les seves obres, com ara el trobador Cerverí de Girona (1259-1290?), que va escriure "Lo vers de Tristany"; Bernat Metge (1340?-1413), que esmenta els amants a Lo somni; també en parla el frare franciscà, Francesc Eiximenis (1328?-1409): al llibre Primer de Lo crestià diu que és una lectura inútil i enredaire. Richard Wagner en va fer una òpera; el va pintar Salvador Dalí; s'ha portat al cinema i al teatre. Benvinguda, ara, aquesta acurada adaptació per a infants.
[Lena Paüls, 5 gener 2011]
«Topant de cap en una i altra soca...»
«Joan Maragall». Textos divulgatius: Pep Molist. Il·lustracions: Ignasi Blanch. Col·lecció Vull Conèixer. Fil d'Aram Editors - Editorial Baula. Barcelona, 2010. Pàg. 40. Preu: 15,70 €. A partir 5 anys.
L'Any Maragall commemora els cent cinquanta anys de la naixença i els cent de la mort del poeta. Amb aquest motiu s'han editat diversos reculls de textos de l'autor modernista adreçats a lectors nous.
Baula, per exemple, va publicar per Sant Jordi 'La vaca cega i altres poemes'. I ara n'acaba de publicar tres reculls en diverses col·leccions. A la col·lecció Vull Conèixer, l'àlbum il·lustrat Joan Maragall; a la col·lecció Ala Delta, per a lectors a partir de 10 anys, 'Entre el sol, núvols i vents...' i a la col·lecció La Llum del Far, per a secundària, 'Antologia poètica i altres textos', amb un acurat índex analític i unes propostes didàctiques molt treballades.
Centrem-nos ara, però, en l'àlbum il·lustrat Joan Maragall. Pep Molist ha fet per a Baula una tria de poemes presentada a partir d'un recorregut biogràfic del poeta. Obre l'aplec, una peça símbol: 'El cant de la senyera', poema que, musicat per Lluís Millet, en temps de clandestinitat, tancava els actes culturals. A continuació, introduïts per un relat concís es van enllaçant els poemes que fan referència a la infantesa del poeta al carrer reclostit del barri de la Ribera ('Sol, solet'), als jocs imaginaris d'infant solitari ('Els núvols de Nadal'), a les impressions que li produeix la natura, i que escriu d'amagat en una llibreta, mentre treballa al despatx del seu pare ('Els ametllers'. Full de dietari, 23 gener 1901), a les passejades a la muntanya, essent ja advocat, d'on trauria la matèria per un dels seus poemes més populars ('La vaca cega').
No hi falta el primer poema publicat ('L'oda infinita') —on hi ha el germen de tota la seva producció—, ni l'expressió del sentiment amorós que li arriba als vint-i-sis anys en conèixer una adolescent de catorze anys, Clara Noble ('Diumenge' i 'Jugant'), amb qui es casarà cinc anys després. Maragall ja ha decidit no fer d'advocat i es dedica de ple als articles del Diario de Barcelona on opina sobre el dia a dia i el devenir polític, en ple auge del catalanisme ('Oda a Espanya'). Als quaranta anys, li arriba la consagració amb el llibre 'Visions & Cants', on inclou poemes i on refà la història de personatges llegendaris ('La fi del comte Arnau'). També hi trobem una mostra dels poemes de l'intel·lectual que guia amb l'expressió del seu pensament ('Excelsior'), i del patriota que expressa l'emoció popular per la dansa nacional ('La sardana').
El recull es clou amb 'Cant Espiritual', publicat el 1911, any de la mort del poeta als cinquanta-un anys. Tanca, doncs, la seqüència lògica aquest cant vitalista, aquesta pregària des del dubte de l'existència del més enllà, que trobem reproduïda en tantes esqueles catalanes.
Tot i que la col·lecció Vull Conèixer s'adreça a primers lectors, aquest àlbum no caurà de les mans als de deu anys ni de les dels adults sensibles a les il·lustracions subtils i sensorials que acompanyen com si fossin música de fons dels poemes, a mode d'esbossos de paisatges naturals, d'objectes de l'entorn quotidià del poeta, i de retrats que posen èmfasi en la imatge que ens ha arribat de Maragall.
[Lena Paüls, 20 octubre 2010]
Vull conèixer Miquel Martí i Pol
«Miquel Martí i Pol». Textos divulgatius: Pep Molist. Il·lustracions: Ignasi Blanch. Col·lecció Vull Conèixer. Fil d'Aram Editors - Editorial Baula. Barcelona, 2010. Pàg. 40. Preu: 15,70 €. A partir 5 anys.
Miquel Martí i Pol va néixer el 1929. Era el dia de Sant Josep i va treure el cap en una casa del carrer del Pont, de Roda de Ter. A la façana, s'hi veu gravat un dels seus poemes: "Visc en un poble petit / en un país petit / i, tanmateix, vull que quedi ben clar / que això que escric ho escric per a tothom.../".
Aquest àlbum, il·lustrat delicadament i amb tendència a la figura humana per Ignasi Blanch, recrea les imatges que el poeta va esculpir. I Pep Molist situa el personatge, lligant els poemes més autobiogràfics amb un relat clar i divulgatiu que dóna a conèixer qui era, què feia, quan, com, on i per què escrivia Martí i Pol.
L'àlbum, però, va més enllà perquè és també el retrat d'un temps i d'un paisatge. Il·lustracions, text i poemes es complementen en un recorregut que passa per conèixer el poble, l'home gran que MMP rebateja d'heroi, les estacions de l'any, l'esperança heretada d'avis i pares, l'escola, la fàbrica, l'adolescent Elionor, les primeres lectures, la tubercolosi, l'esclerosi múltiple, la teràpia d'Estimada Marta, les absències, la vellesa, i la mort, el 2003.
Martí i Pol ja va escriure Bon profit!, un recull per a lectors primerencs. Aquest àlbum pòstum convenç que la seva poesia és també, sense retocs, per a lectors sense fronteres, una de les claus del seu clam popular, reforçat, esclar, per les complicitats amb Lluís Llach, sobretot amb Un pont de mar blava.
[Andreu Sotorra, 3 setembre 2010]
Viure molt, parlar poc i tastar dolç
Bernard Friot. «No diré res» («Rien dire»). Traducció de Jordi Vidal. Foto coberta: Jupiterimages. Col·lecció: La Llum del Far. Editorial Baula - Edelvives. Barcelona, 2010. A partir 14 anys. Pàgs. 68. Preu: 9'60 €.
Aquesta nouvelle de Bernard Friot (Saint-Piat, França, 1951) utilitza el recurs del monòleg interior per expressar les sensacions d'un noi, francès de naixement, nét de magribins, amb l'excusa d'unes proves preparatòries per al baccalauréat, el que vindria a ser la temuda i antiga selectivitat d'aquí.
El mateix traductor aclareix què és el que volen dir els francesos quan es refereixen a classes transplantées, una estada de dues o tres setmanes fora de la família i de l'escola, al voltant de la natura o en un indret històric, per combinar classes matinals i tallers de tarda. Res a veure, esclar, amb les disbauxes d'estudiants divulgades pels mitjans de comunicació aquesta mateixa primavera arran de la campanya turística de borratxera encoberta d'esport juvenil dels milers de joves anglesos arribats a Salou.
En les colònies dels estudiants francesos aspirants al bac, s'hi fan, entre altres pràctiques, lectura en veu alta, expressió oral i simulacres d'exàmens. És en una d'aquestes sessions que l'autor basa el relat. El protagonista, Brahim, ha de parlar d'ell mateix davant el grup de classe i el professorat. Escolta alguns dels altres companys, s'emociona amb la buidor de sinceritat que desprèn algun, però es veu incapaç de fer el seu paper quan li toqui el torn.
L'estructura narrativa de la nouvelle pot arribar a fer pensar el lector que Brahim ja s'està adreçant a l'audiència, però de seguida es detecta que, en realitat, s'està explicant ell mateix sobre algunes de les obsessions que el persegueixen. Brahim amaga en el rerefons del seu monòleg interior el llast que arrossega ell i els que, com ell, tot i haver nascut a França —o en qualsevol altre indret fora del seu origen familiar— són eternament titllats d'immigrants o de francesos —digueu catalans, si voleu— d'origen tal o tal altre.
Aquest complex és el que impedeix també a Brahim de sentir-se disposat a obrir-se a la concurrència. Però hi ha dues o tres qüestions més que configuren el relat: una crítica o autocrítica a la cultura i societat francesa en la qual ha crescut, una llança trencada a favor de la distanciada històricament llengua alemanya i una cultura de pastisseria adquirida d'una relació que Brahim va tenir amb un vell pastisser d'una konditorei, un obrador de pastisseria de la ciutat alemanya de Dresden.
El jurat del Premi de Literatura Juvenil de la Televisió Suïssa del cantó de llengua francesa va entendre la intenció de l'escriptor Bernard Friot i li va atorgar el guardó per una novel·la que està anys llum del corrent de moda que teledirigeix el que per a alguns hauria de ser ara mateix la literatura juvenil. Per Bernard Friot, el més important és la llengua i la vida que hi ha darrere de la llengua de cadascú.
En algun moment, el breu relat recorda les cròniques gastronòmiques de Peter Mayle, en el seu recorregut per la Provença. Bernard Friot no arriba a un extrem de precisió i quilometratge com el de Mayle perquè ell es concentra només en la pastisseria gairebé casolana, cosa que li permet fer comparacions amb el pastís alemany anomenat Stollen, un pastís tradicional de Dresden que, segons Friot, sembla un braç de gitano. I parla també del pastís gascó, o del kouign-aman, un pastís bretó amb molta mantega, farina i sucre. O es refereix encara a l'Herrentorte, un pastís de xocolata, o el Käsekuche, pastís de formatge blanc, o al pastís austríac per excel·lència, l'Apfelstrudel, que recomana de trobar a París només a les pastisseries vieneses.
El monòleg interior de No diré res porta totes aquestes olors, aquestes aromes i desperta les llepolies de sempre enregistrades en la nostàlgia. I, com aquell qui no diu res, tastant dolçor, diu molt, mentre el jove Brahim es demostra a ell mateix que podria mantenir un discurs que durés tot el que dura la cremada del ble d'una espelma, una de les normes establertes en els simulacres de les proves orals de l'estada de colònies de preparació del bac i que, sense que ell ho sàpiga, pot interessar del tot els seus companys del grup classe, de la mateixa manera que també pot interessar aquells lectors que busquin alè de vida en la literatura i que siguin capaços de fugir de la pretesa evasió de les soporíferes novel·les de llarga extensió amb éssers fantàstics tallats pel mateix patró i un estol d'ànimes en pena d'ultratomba.
[Andreu Sotorra, 1 abril 2010]
«Santi Baró ha publicat una història d'homes llop a la col·lecció Ala Delta.»
«Enric Larreula recupera un relat escrit fa quaranta anys il·lustrat ara per Leonardo Rodríguez.»
«Edició de luxe del clàssic «Alícia al país de les Meravelles.»
«L'última aventura de les aventures d'Ala de Corb, d'Enric Larreula, il·lustrades per Jordi Vila Delclòs.»
«El clàssic de Hans Christian Andersen, 'La Reina de la Neu', en una reinterpretació il·lustrada per Marie Diaz i Miss Clara.»
«El mite celta de Tristany i Isolda en un àlbum il·lustrat per Aurélia Fronty i adaptat per Béatrice Fontanel.»
«Ignasi Blanch il·lustra el recorregut per l'obra de Joan Maragall que ha triat Pep Molist en aquest àlbum.»
«Subi ha il·lustrat les seqüències de 'La vaca cega' i altres poemes, de Joan Maragall, en un àlbum commemoratiu de l'Any del poeta.»
«Bernard Friot fa un monòleg interior sobre un adolescent francès d'origen magribí que fa autocrítica de la seva relació amb la societat on ha nascut i en la qual ha crescut.»
«Pep Molist i Ignasi Blanch recullen en un àlbum il·lustrat una petita antologia del poeta de Roda de Ter.»
«El Detectiu Puzle, de l'autor James Preller, resol un altre cas, aquesta vegada relacionat amb un ninot de neu i una moneda antiga del segle passat.»
«Joan de Déu Prats i Rebeca Luciani expliquen en un àlbum il·lustrat la història d'un titella que troba la llibertat i es deslliura dels fils que el manipulen.»
«Lola Casas presenta un àlbum poètic il·lustrat per Carmen Queralt amb la tècnica del collage que recorre tot l'any amb les festes més populars de cada estació i un epíleg sobre l'aniversari de cadascú.»
«Roberto Aliaga i Roger Olmos fan una faula il·lustrada on apareix un corb darrere un núvol o darrere una cantonada. Són prínceps dels embolics, experts a complicar-ho tot. Mags de l'engany i la mentida. Depèn de tothom que els prínceps dels embolics se'n vagin a embolicar la troca en un altre indret. Premi Lazarillo 2008 àlbum il.lustrat.»
«Emily Smith fa que la protagonista encomani als seus cosins la fascinació per les fades. Però un d'ells creu que les fades no existeixen. El cas és que no es pot dir mai d'aquestes fades no en trobaré, i això és el que li passa al cosí incrèdul després de tractar amb la néta d'una veïna.»
«Carles Arbat il.lustra un àlbumil.lustrat ambientat en el món dels llibres i la literatura amb personatges de ficció i una trama de fantasia.»
«Una selecció dels contes per a infants que Mercè Rodoreda va escriure als anys trenta es publiquen ara en suport d'àlbum il.lustrat.»
«Versió lliure del clàssic d'Edmon Rostand, original del vietnamita Taï-Marc Le Thanh, en traducció de Pau Joan Hernàndez, il.lustrada amb grans làmines per Rébeca Dautremer. El nas és enorme com sempre, però la visió dels autors és oriental, cosa que dóna al contingut un aire diferent del que estem acostumats a flairar en l'obra. Premi Llibreter 2007.»
«Noè Rivas ha elaborat un conte basat en els valors. Hi posa lletra i música. Per això s'acompanya el llibre amb un CD on s'hi troba la veu de narradora d'Elisenda Roca. Mentre duri el CD existeixen planetes de colors. Els il.lustra Carme Queralt.»
«Reedició del conte del pedagog i autor italià, Gianni Rodari, que parla de Totó, quan vol saber qui és ell perquè cadascú l'anomena d'una manera diferent. ¿Es pot ser a la vegada fill, nen i germà? Per obtenir la resposta, Totó es passa tot un dia preguntant-ho a tothom.»
«La ja popular tieta Adela, creada per l'autora Núria Pradas, ha d'anar aquesta vegada a Sevilla per qüestions personals. Sempre que viatja, ja se sap, l'acompanyen els nebots i no cal dir que es troben amb un seguit de peripècies rocambolesques. Només sortir de Barcelona, les coses es torcen quan el Sis-cents tunejat de la tieta Adela els deixa penjats al voral de l'autopista. Humor i accions dinàmiques a dojo.»
«Des que els pares dels dos protagonistes es divorcien, ja no és res tot igual. La ràbia i la impotència s'apoderen dels dos. Relat emotiu de Pasqual Alapont sobre les ferides morals de la infància i l'adolescència, i també un cant a la tendresa i a l'amor..»
«El Net de ca les Pepes vol ser botiguer, a diferència dels seus amics que volen ser futbolistes, astronautes, metges... El petit personatge de Jaume Cela vol ser botiguer per poder vendre espelmes a les cuques de llum i als grills, cases als cargols o despertadors als galls.»
«Relat breu de Florence Cadier sobre la síndrome de Down. La petita protagonista té cara de lluna i la gent, de vegades, s'atura a mirar-la pel carrer. A l'escola fa un grapat de coses divertides: pintar, cantar i anar en poni, que és el que més li agrada. Però no sempre l'entén tothom i aleshores és quan se sent diferent dels altres.»
«Enric Larreula viu una etapa prolífica i plena de novel.les que retornen el lector a l'aventura del segle XIX. En aquest cas recupera el pirata Ala de Corb, de qui ja ha publicat dues aventures. Humor, afany de justícia i solidaritat amb el Carib de decorat.»
«L'autor Joan Manuel Gisbert reprèn amb'El joc secret' els personatges de la novel.la 'Els miralls venecians'. Un foraster adquireix la mansió Carvacchi, deshabitada de fa anys, i s'hi tanca per fer-hi una obra magna relacionada amb l'alquímia i la nigromància. Misteri i enigma a l'estil polit de l'autor.»
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
