Jacqueline Wilson. «La nena de la maleta». Traducció de Dolors Udina. Il·lustracions d'Anuska Allepuz. Col·lecció Picnic. Castellnou Edicions. Barcelona, 2011 - 2017. Pàgs. 151. A partir de 12 anys.
Jacqueline Wilson és una autora anglesa, nascuda a Bath, al comtat de Somerset, el desembre del 1945. Té un extens catàleg de publicacions, més de cent llibres, la gran majoria dels quals s'adrecen als lectors joves i sempre tractant qüestions sensibles sense embuts. Això, sobretot en els seus inicis, li va representar un cert problema de cara als editors que a la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat no s'atrevien a publicar segons quin tipus de literatura que sabien que anava adreçada principalment als nous lectors.
Afortunadament, superat el segle i salvant encara algunes excepcions ultraconservadores, aquesta qüestió ha quedat enrere i les editorials no tan sols han publicat novel·les d'un realisme cru destinades als joves sinó que han ampliat aquesta tendència a lectors primerencs i fins i tot àlbums il·lustrats adreçats als no lectors.
La novel·la «La nena de la maleta» —hi ha casualment una pel·lícula documental sobre Giza, una nena del gueto jueu de Varsòvia, amb el mateix títol— va ser publicada el 1992 en versió original. La versió catalana de Jacqueline Wilson va arribar deu anys després d'iniciat el segle XXI. Tot un símptoma. I no perquè faci un tractament com el de la separació dels pares —que ha estat tractat per altres autors també catalans en diverses ocasions i de diferents maneres— sinó perquè el cas singular de la petita protagonista de deu anys el presenta, com deia, sense embuts i, cal afegir, sense pèls a la llengua.
Andy, la protagonista, viu la separació dels pares després d'haver viscut com a filla única deu anys i després de tenir idealitzat el paisatge de la infància del que ella anomena la Caseta de la Morera, un habitatge que Andy perd amb la separació dels pares quan ha de combinar la seva vida entre la casa de la mare i la casa del pare, els dos, esclar amb parelles noves i, el pare, a més, amb fills de la nova parella.
La novel·la no cau en l'ensucrament ni el sentimentalisme i retrata Andy com una criatura més madura del que actualment són les criatures a la seva edat, amb criteri propi i amb una opinió dels que l'envolten que no la faria gaire sociable si el que pensa ho digués en veu alta. Però Andy té també els neguits propis d'una separació dels pares, i amb la necessitat de trobar una llar autèntica on es trobi feliç com ho era a la Casa de la Morera, amb el pare i la mare biològics.
Amb un element simbòlic, el conill Rave —per sort l'autora no li posa a les mans un típic ósset de peluix!— la petita Andy viu la seva pròpia vida i és també gràcies a Rave que troba en un jardí d'una casa on viuen un parell d'avis que tenen la filla i els néts a Austràlia i que no veuen gairebé mai, on ella troba l'escalf que havia perdut.
És a dir, per compensar el realisme dur de l'autora, hi ha també un final feliç per acontentar aquells lectors que no es conformen amb finals oberts i volen saber, quan arriben al punt final, com acaba de debò la història del personatge que han conegut. Sense amagatalls i de la A a la Z, una expresió en aquest cas gens gratuïta perquè l'autora encapçala cadascun dels capítols amb una de les lletres de l'abecedari i amb una paraula que hi comença.
[Andreu Sotorra, 17 març 2017]
Karakia per a preadolescents
Jérôme Lambert. No m'agraden els dilluns. Il·lustració de la coberta de Soledad Bravi. Traducció de Pau-Joan Hernàndez. Col·lecció Picnic. Castellnou Edicions. Barcelona, 2013. Pàgs. 91. Preu: 7,90 €. A partir 10 anys.
Els mals d'amor sovint es resolen amb una bona dosi de karakia. És a dir, a la cuina i a la taula. En certa manera això és el que li passa al protagonista d'aquesta novel·la, el jove Lucien, un preadolescent de tretze anys que té problemes amb gairebé tot el que l'envolta, des de l'institut als amics i la família.
Aquí, l'expressió karakia ens ha arribat a través del veterà programa de la televisió catalana dedicat a descobrir la cuina de diverses procedències culturals. Però en realitat el programa manlleva karakia de la cultura maorí, de Nova Zelanda i la Polinèsia, i es refereix a una pregària que en la mitologia ancestral tenia el poder d'obrir la terra i cuinar en un forn subterrani el menjar dels déus. M'ha vingut al cap aquesta imatge perquè Lucien deixa els seus conflictes enrere quan la seva amiga d'institut, la Fatou, d'origen africà, el convida a una festa culinària a casa seva i, com si s'hagués produït un karakia entre els dos, el món canvia de color.
L'escriptor Jérôme Lambert (Nantes, 1975), que resideix i treballa en el món de l'edició a París, va escriure J'aime pas le lundi, el 2010, i dos anys després va tornar a agafar el nom del dia com a argument amb Mardi maudit (Dimarts maleït), les dues publicades a L'École des Loisirs, segell amb qui l'autor edita sovint.
No m'agraden els dilluns va més enllà de la típica novel·la romàntica entre preadolescents i s'endinsa en el trencaclosques del despertar del primer amor amb una sèrie de reflexions, pensaments en veu alta, dubtes i interrogants que es fa el protagonista al voltant de la vida, però amb la virtut que aquestes reflexions no cauen en la banalitat de la ingenuïtat dels infants sinó que arrenquen d'una maduresa precoç que, ni que no ho sembli, no sempre es troba només en personatges de ficció d'aquesta franja d'edat sinó també en personatges reals.
La novel·la breu, escrita en primera persona, amb una polida i eficaç traducció de Pau-Joan Hernàndez, fa que el personatge es faci pròxim al lector i que, sense que al llarg de la trama hi passi res que es pugui titllar d'excitant, sí que poua en l'interior del lector i l'arrossega de bracet amb els alts-i-baixos pels quals circula Lucien, que un s'imagina un noiet una mica granellut, amb cara de pocs amics al principi, però radiant al final quan la Fatou —una xicota més o menys de la seva quinta, però robusta i que li passa dos pams— li obre la porta a una bombolla imaginària que els aïlla els dos del món per sentir-se únics, com déus en un àpat, en l'espai que els envolta. Amb aquest resultat, fer un karakia hauria de ser una experiència per la qual tothom tingués la sort de passar, almenys, una vegada a la vida.
[Andreu Sotorra, 31 juliol 2013]
El tresor d'una illa de versos
«Jardí de versos d'un nen (A Child's Garden of Verses)», de Robert Louis Stevenson. Versió i tria de Jaume Subirana. Il·lustracions de Jessie Willcox Smith. Col·lecció Pícnic, 2. Castellnou Edicions. Barcelona, 2011. Preu: 7 €. A partir 8 anys.
Es tradueix per primera vegada en català una selecció del
recull de poemes que l'escriptor de L'illa del tresor, Robert Louis
Stevenson (Edimburg, Escòcia, 1850 - Upolu, Samoa, 1894) va
publicar el 1885 pensant en l'imprescindible exercici de la memòria i
la recitació, tan en desús un segle i quart després, que ell mateix havia pogut fer gràcies a la dèria lectora de la mainadera que va tenir, Cummy (Alison Cunningham).
Aquesta poesia per a infants que ha resistit el pas del temps i
de diverses generacions, gràcies sobretot a la força literària del seu autor, ha estat fins ara un dels llibres iniciàtics dels primers lectors en llengua anglesa. I la tria que n'ha fet Jaume Subirana pretén recollir l'herència i la intenció de Robert Louis Stevenson: llegir per memoritzar i perquè la poesia i la musicalitat de la llengua estimulin el fet de dir i recitar. La missió, aconseguida, era trobar en la llengua d'arribada aquell punt de fidelitat a l'origen que, a la vegada, sonés familiar als lectors catalans.
Una quarantena de poemes —dues terceres parts de l'original
segons indica el traductor— donen veu a un Stevenson diferent del
que els lectors coneixen a través de les seves aventures cèlebres.
Hi descriu situacions quotidianes, tot i que en algun moment se li
escapa també la vena aventurera, ni que sigui en somnis (Una de
pirates, Nits de vent, El meu llit és un vaixell, El meu vaixell i jo).
L'edició obre la nova col·lecció per a infants i joves Pícnic, de Castellnou, que inclou sobretot narrativa, sense oblidar altres gèneres com és, en aquest cas, la poesia. En el cas del recull de R.L.Stevenson, respecta els dibuixos clàssics de la nord-americana Jessie Willcox Smith (Filadèlfia, Pennsilvània, 1863 – 1935) i manté així, al costat d'un alè poètic provinent del segle XIX, la capacitat imaginativa abans que la tecnologia li prengués el relleu. [Andreu Sotorra, 1 juny 2011]
El jove Sherlock Holmes
Shane Peacock. «Mort en l'aire». Traducció de Carme Pratdesaba. Col·lecció El Jove Sherlock Holmes, 2. Editorial Castellnou. Barcelona, 2010. Núm. pàgines.: 335. Preu: 17,90 €
Hi ha mites que no moren mai. El del detectiu Sherlock Holmes n'és un. Després de la novel·la 'L'ull del corb', primer títol de la sèrie del novel·lista, dramaturg i periodista, Shane Peacock (Thunder Bay, Canadà, 1957) s'endinsa, en aquesta segona aventura, en el romanticisme del circ de l'època victoriana i topa per atzar amb la caiguda mortal d'un trapezista al Crystal Palace.
L'autor canadenc és un dels molts lectors i escriptors que se senten atrets per les investigacions del detectiu creat per Sir Arthur Conan Doyle. Després d'haver estudiat el seu món fa, en les dues primeres novel·les sobre el personatge de ficció, una recreació de com podia haver actuat Sherlock Holmes i quin era l'ambient que freqüentava i els primers passos que feia en la carrera de la lupa.
En el primer llibre, un Sherlock Holmes adolescent, només tretze anys, ha vist morir la seva mare a mans d'un assassí. És per això que sap que durant tota la seva vida es dedicarà a venjar la maldat i tots els casos criminals que caiguin a les seves mans sota la boira de Londres, sense deixar-ne cap de penjat.
En el cas de 'Mort en l'aire', el jove Sherlock Holmes s'ensuma de seguida que el trapezista que s'ha estavellat des a terra i que ha mormolat una frase misteriosa abans de morir no ha caigut per una distracció sinó que darrere hi ha una mà negra que ha provocat aquella mort. És així com s'enfronta a una banda de criminals que posen en perill la seva jove vida.
La destresa literària de l'autor canadenc fa que els lectors més joves de la sèrie coneguin el registre que més endavant podran trobar en Conan Doyle en la resolució dels múltiples casos que resol. L'altre aspecte suggerent de la sèrie, a banda de la primmirada traducció de Carme Pratdesaba, és l'ambient que l'autor retrata, transportant els lectors al Londres del XIX, al món del circ en estat pur, però amb l'avantatge que ho fa des de l'experiència que ja té com a lector i espectador de les moltes novel·les i adaptacions de Conan Doyle.
La fusió del contemporani Shane Peacock amb el clàssic Artur Conan Doyle és molt creïble, fins al punt que el lector més avesat al Sherlock Holmes autèntic, malgrat que ara es trobi amb el personatge encara adolescent, li semblarà que es tracta exactament del mateix.
¿Vol dir això que Shane Peacock cau, sense voler-ho, en una mena de plagi de Conan Doyle? Res més lluny d'aquesta intenció. El que fa és donar les pautes per desvelar alguns dels secrets que s'amaguen darrere de la personalitat del detectiu emparant-se, esclar, en un personatge que no necessita justificació perquè el temps li ha donat la popularitat i el prestigi suficients fins a crear a vegades el dubte de si Sherlock Holmes és l'autor o el personatge de ficció.
L'edició d'aquesta nova sèrie recupera un disseny molt treballat i elegant de Bernat Cormand: lletres daurades del títol, il·lustració només a sobrecoberta amb aires d'època, desplegament interior de la mateixa sobrecoberta d'un tros de plànol de Londres, coberta en cartoné interior d'un sol color i capítols encapçalats amb caplletres que recorden edicions de quan els llibres de paper encara eren llibres. Aromes de Sherlock Holmes que fomenten, sens dubte, el misteri de la lectura. [Andreu Sotorra, 29 gener 2011]
En Jacob Dos-Dos
«En Jabob Dos-Dos i l'Ullal Encaputxat», de Mordecai Richler. Traducció de Carme Pratdesaba Orri. Il·lustracions de Dusan Petricic. Editorial Castellnou. Barcelona, 2010. Pàgs. 99. Preu: 8,90 €. A partir 8 anys. «En Jabob Dos-Dos a alta mar», de Cary Fagan i basat en el personatge creat per Mordecal Richler. Traducció de Carme Pratdesaba Orri. Il·lustracions de Dusan Petricic. Editorial Castellnou. Barcelona, 2010. Pàgs. 118. Preu: 8,90 €. A partir 8 anys.
Llibres, telesèrie animada i pel·lícula amb personatges reals acompanyen des de fa 35 anys en Jacob Dos-Dos, anomenat així pel tic de repetir-ho tot dues vegades. L'autor canadenc, Mordecai Richler (1931-2001) va obrir la sèrie de quatre títols amb L'Ullal Encaputxat i va deixar inacabat l'últim, A Alta Mar, que va ultimar el 2009 l'autor Cary Fagan (Toronto, 1957). Després de la trajectòria d'En Jacob, popularitzat fa quatre anys aquí pel Club Súper 3, és publiquen ara en català, en una acurada edició i una traducció molt afinada de Carme Pratdesaba, els relats originals amb il·lustracions de Dusan Petricic (Belgrad, 1946), dibuixant establert al Canadà.
En Jacob Dos-Dos és una raresa literària. Mentre molts dels personatges més moderns que ell cauen de seguida en l'oblit per la falta de maduresa, en Jacob manté la tendència de l'últim quart de segle passat que posava en boca d'herois infantils allò que els adults no s'atrevien a dir o a fer.
Els seus relats inconformistes són lluny del conformisme actual. L'autor va saber barrejar la quotidianitat amb la fantasia, però sense deixar que aquesta acabés fent creure al lector que era veritat. En Jacob viu situacions extremes que tant poden formar part del somni com de la imaginació. Del mateix somni i de la mateixa imaginació que es van fondre amb el tombant de segle. Per als qui ho trobin a faltar, sempre els queda en Jacob.
[Andreu Sotorra, 16 març 2011]
«Jacqueline Wilson s'endinsa en la qüestió dels pares separats a 'La nena de la maleta'.»
«Jérôme Lambert parla del primer amor a 'No m'agraden els dilluns'.»
«Es publica per primera vegada en català un recull de poemes per a infants de Robert Louis Stevenson.»
«La sèrie del Jove Sherlock Holmes s'endinsa en una investigació del món del circ en aquest segon lliurament de l'autor canadenc Shane Peacock.»
«Primer lliurament de la sèrie que recrea el jove Sherlock Holmes.»
«El personatge de ficció Jacob Dos-Dos s'incorpora al català després del seu èxit internacional i el seu pas per l'animació televisiva.»
«Jacob Dos-Dos té dos més dos anys. Té dues orelles, dos ulls, dos braços, dos peus i dues sabates. És lògic que sempre hagi de dir les coses dues vegades. Personatge canadenc del 1975, que ha donat la volta al món.»
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
