 Informació Opinió Difusió Promoció
Clips d'actualitat Hemeroteca
Novetats literàries
Crítica literària
Escriptors Il.lustradors Autors i traductors
Escriptors Il.lustradors Altres
Webs autors
Premis literaris
Bibliografia
Editorials
Revistes i suplements
Personatges literaris
Altres links
Other languages
 Associació Cultural
 |
 |
Grup Random House Mondadori Editorial Beascoa - Lumen - Montena Doctor, no sé què em passa...Marc Parrot. Què m'està passant? Il·lustracions d'Eva Armisén. Col·lecció Lumen Infantil. Editorial Beascoa - Random House Mondadori. Barcelona, 2009. Pàgs. 28. Preu: 18'95 €. A partir 4 anys. Si et poses vermell, és que tens una vergonya que no s'aguanta. Si no es l'amo del teu cap, és que t'has enamorat. Si treus foc pels queixals, és que estàs petant de ràbia. Si et glaces en la foscor, és que tens por. Si dius que és meu sense parar, estàs tocat d'egoisme. Si trobes a faltar el que enyores, és que t'has fet gran... Si vius tot això alhora, el més probable és que t'acabis preguntant: Què m'està passant?, com ho fa Marc Parrot (Barcelona, 1967) que ha escrit sis lletres de cançons amb aquestes sensacions i hi ha posat música. El CD acompanya el llibre amb sis peces de rock que fan de molt bon escoltar. I la pintora Eva Armisén (Saragossa, 1969) —companya del músic— ha interpretat els personatges de ficció indefensos i fràgils, presentant-los en primers plans, remarcant amb humor cada sensació: vermell encès de galtes per a la vergonya; empaperat de rosa pàl·lid per a l'amor; carbassa pujat per a la ràbia qaue surt en cascada de serps per la boca; gris de llàgrima fosca i corb negre per a la por que instal·la arreu els seus nius; groc i amb corona de rei per a l'egoisme i cabell al vent confós amb les ones del mar d'infància per a l'enyor. La il·lustradora ha dissenyat també unes composicions a doble pàgina, creant espais i ambients diversos amb el text integrat. Hi fa cal·ligrafies expressives i dibuixos naïfs enfocats bàsicament en els personatges que perfila en negre i acoloreix només en les seqüències que concreten el tema. Hi predomina l'abstració simbòlica, com la del poema M'he enamorat, on una cinta tortuosa com un laberint uneix de cor a cor els dos personatges, encara que estiguin en els extrems més allunyats de la doble pàgina. Marc Parrot, com mig món sap, és músic, cantant, compositor i poeta. Es va donar a conèixer al gran públic interpretant el personatge del Chaval de la Peca en el programa El Terrat, d'Andreu Buenafuente, a TV3. Tot i que, possiblement, se'l recorda per una feina més recent, en el programa Casal Rock, on va tenir l'oportunitat de mostrar-se més autèntic, més proper i on va posar en pràctica una quantitat considerable de recursos didàctics en la direcció musical. Ara, conjuntament amb Eva Armisén publiquen aquest àlbum de gran format que dediquen als seus fills, Bruno i Berta. Aquest és un àlbum perquè comparteixin adults i petits, per aprendre a superar els dubtes, per fomentar la primera lectura amb el suport de la música a cau d'orella amb ritmes enganxadissos. Marc Parrot, després de la seva empremta deixada a la coral de vint-i-cint avis, a Casal Rock, on es va guanyar la categoria de nét mel·liflu, passa ara a l'altra cara del mirall, la de la infància, amb una creació multidisciplinar. Però potser el salt de la televisió al llibre no li ha costat tant perquè ja ho diuen: avis, dues vegades criatures. [Andreu Sotorra, 1 desembre 2009] Descongelar els mitesPep Blay. «Gotholàndia». Disseny coberta: Judit Sendra. Col·lecció Sèrie Infinita. Editorial Montena - Random House Mondadori. Barcelona, 2009. Pàgines: 272. Preu: 15'95 €. A partir 14 anys. Els mites que només existeixen dins un llibre, són peces de museu. Ho diu el Pare Llop, un del personatges d'aquesta novel·la que representa el debut de l'autor Pep Blay (Tarragona, 1966) en la narrativa de gènere fantàstic. Els mites viuen congelats i quan algú pensa en ells els torna a la vida, continua explicant el mateix personatge. I finalment denuncia que Hollywood no sap res de Gotholàndia i que hi ha altres vides, més enllà de la carbassa de Halloween. Aquesta declaració de principis, que es troba ja a les acaballes de la novel·la, serveix per situar el futur lector sobre quina és la intenció de 'Gotholàndia': recuperar alguns dels mites i de les llegendes propis i descongelar-los, ni que sigui passats pel microones d'una consola de videojocs. Pep Blay, més conegut per les seves facetes de guionista televisiu, narrador, poeta, viatger i periodista musical, no amaga la seva passió per l'estètica gòtica, l'època medieval i la mitologia, i sobretot per Tim Burton, realitzador que precisament acaba de rodar la versió cinematogràfica d''Alícia al país de les meravelles', de Lewis Carroll, després de la sanguinària versió del musical 'Sweeney Todd', de Stephen Sondheim, i la versió de 'Charlie i la fàbrica de xocolata', de Roald Dahl. La novel·la 'Gotholàndia', escrita fa quatre anys i deixada reposar des d'aleshores, té com a protagonistes dos personatges del món real, un adolescent que només viu pels aparells electrònics de nova generació (Albert El Piles) i que no sap fer res si no està davant d'una consola de videojocs, al·lèrgic a la lectura tradicional —és a dir la del suport paper— i el seu oncle (Fric), un poeta que viu mig retirat a Albarca, un llogarret del Priorat, a la Serra del Montsant, a la banda oriental, que hauria estat segurament condemnat a l'abandó si l'eufòria de les segones residències, les cases rurals i, sobretot, un remarcable fogar cultural, no l'hagués salvat de l'hecatombe rural. Només cal observar que quan Pep Blay s'hi va recloure el 1995 per escriure 'Gotholàndia', hi havia empadronats 5 habitants. ¿No és aquest una mena de món virtual on a la fantasia no li queda cap altre remei sinó la de descloure's esbojarradament? La trampa literària de la novel·la de Pep Blay està molt lligada a la tradició més clàssica del gènere: el pas dels dos personatges del món real a un món de ficció, a través d'un videojoc de l'adolescent. ¿Què hauria fet Lewis Carrol si hagués viscut a l'època de les consoles i l'era digital en lloc d'utilitzar un mirall per a la seva Alícia? Per tant, la connexió amb el lector és facilitada per aquesta picada d'ullet al pas clàssic de la frontera desconeguda. A l'altra banda, tot un món de personatges fantàstics creen un substrat imaginatiu pel qual es mou en primer lloc l'adolescent, engolit pantallà endins, i, després, per accident digital, l'oncle eremita d'Albarca, un especialista en el coneixement de mites i llegendes, una mena d'exhippy, que acabarà descobrint dins d'una realitat virtual allò que fins ara, per ell, havia estat només un record congelat en la memòria humana. Hi ha una referència que es repeteix més d'una vegada en aquest viatge —d'anada i tornada, esclar— des del món real al virtual i viceversa: es tracta d'un llibre imaginari, 'Sota el signe de Tanit', una incògnita que, gairebé a les últimes frases de la novel·la, agafa tot el sentit, quan la mare de l'adolescent descobreix en la pantalla, dins del videojoc, un amulet similar al que ella porta també penjat, una figura fenícia que va regalar al seu germà, l'oncle de la novel·la, quan ella treballava, més jove, en unes excavacions arqueològiques d'Es Cuieram, a Eivissa. Un amulet que es repeteix en el logo de la capsa del videojoc en qüestió, titulat, per cert, 'Gotholàndia', i el mateix amulet que el pare biològic de la criatura també li va regalar a ella i del qual no s'ha desfet mai, des que va criar com a mare monoparental el jove ara addicte als videojocs, i sempre sota el signe de Tanit. Com manen les claus del gènere, l'autor deixa la porta oberta a una continuació hipotètica de la novel·la amb una frase que promet, dient que aquesta, la de l'amulet i la mare del jove, seria tota una altra història. Però, en certa manera, aquesta altra història, si el lector, quan acaba la novel·la, repensa el que ha llegit en les prop de tres-centes pàgines, ja s'ha explicat: Gotholàndia no és un lloc tan estrany ni tan virtual com sembla. És un lloc on, anys enrere, una jove arqueòloga i un cavaller fantàstic van procrear un gotholandenc per al futur. Caldria fer un parèntesi aquí per explicar també la utilització que l'autor fa del patronatge de Tanit. Com els entesos saben, Tanit és considerada la deessa de la fertilitat, la deessa protectora de Cartago. El culte a Tanit es va mantenir molt arrelat a l'illa d'Eivissa, que la va adorar fins a la cristianització. És a Eivissa, precisament a la cova d'Es Cuieram, a Sant Vicent de sa Cala, on més estatuetes de la deessa es van trobar. Vet aquí, doncs, un dels lligams que fa Pep Blay amb el territori i la mitologia, tenint en compte que els segles no esborren secrets ancestrals com la creença que encara avui la deessa continua dotant l'illa d'una aura especial que renova les energies. El fet és que Tanit representa també el misteri, la màgia i la porta que obre el pas a nous mons, una de les claus de 'Gotholàndia', novel·la que amaga també referències a llegendes pròximes i a elements de la cultura popular com els diables o els castellers, tot i que aquesta és una presència subtil i discreta dins el conjunt de la novel·la que l'autor explora més aviat, a través del llenguatge i de la imaginació, una fusió entre el que potser, anys a venir, serà considerat patrimoni llegendari del segle XXI —els videojocs— i el patrimoni llegendari que ha llegat fins ara la tradició en suport paper. Per això, Pep Blay no s'està de recórrer a la mitologia catalana i extreure'n personatges com el Pare Llop, l'home convertit en llop que domina el ramat; la Pesanta, un animalot que s'endinsa a les nits a les cases de la bona gent i els provoca malsons i angoixes respiratòries; el Cabraboc, tan relacionat amb bruixes i diables; o la Molsosa, una bèstia de quatre potes i el cos cobert de molsa. Tots ells, esclar, reciclats i endreçats, després de passar pel saló de bellesa propi de l'autor, i tractats amb un cert deix de simpatia envers l'ésser estrany. Pep Blay reconeix l'ajut documental que ha trobat en els reculls de Joan Amades, els bestiaris medievals, els llibres d'animals i símbols, els mapes d'éssers mitològics i altres tractats de mitologia, sobretot de l'època romana. [Andreu Sotorra, 24 abril 2009] La força del cosmosLucy & Stephen Hawking. La clau secreta de l'univers. Col·laboració Christophe Galfard. Traducció d'Anna Jolis Olivé. Col·lecció Sèrie Infinita. Editorial Montena - Random House Mondadori. Barcelona, 2008. A partir 10 anys. Preu: 19'95 €. Núm. pàgines.: 220. Podria ser que, venint com ve de Stephen William Hawking (Oxford, 1942), a aquesta novel·la se li pengés l'etiqueta exclusiva de "text científic". I encara més si es té en compte que hi col·labora un altre doctor en física, antic alumne del també físic i cosmòleg, Stephen Hawking, Christophe Gallard, actualment animador de la ciència a França. Però el fet és que darrere dels dos investigadors hi ha una escriptora i periodista, Lucy Hawking, una dels tres fills de Stephen Hawking —té dos fills mascles més—, fruit del matrimoni amb Jane Wilde que va durar des del 1965 al 1991. Quatre anys després de la separació, Hawking, afectat des de fa més de quaranta anys per una malaltia degenerativa muscular (una esclerosi lateral amiotròfica) que li impedeix la parla i la mobilitat, es va tornar a casar amb la seva infermera, Elaine Mason, però uns fets d'assetjament domèstic no provats mai per la policia i problemes d'alcoholisme del mateix Hawking motivats per la seva situació, van acabar amb una nova separació de parella el 1996. Una secretària porta ara el dia a dia de Stephen Hawking, coordina l'equip de cuidadors i li prepara els viatges que fa sovint arreu del món, com el més recent a Santiago de Compostel·la, perquè tots els detalls han d'estar previstos abans que el seguici Hawking hi arribi. Stephen Hawking és un personatge conegut arreu del món perquè es mou amb una cadira de rodes i es comunica mitjançant una computadora i un sintetitzador vocal. Viatja, investiga i imparteix conferències en congressos i universitats. Abans d'aquest llibre per a a joves, escrit amb la seva filla, el físic va publicar el 1988, 'Brief History of Time' ('Breu història del temps'), on exposa la seva teoria sobre la creació de l'univers. Un èxit mundial mantingut en la llista de bestsellers durant 237 setmanes seguides i del qual se'n van vendre uns 10 milions d'exemplars. Hawking és professor de la Càtedra Lucasiana de Matemàtica, creada el 1663 per Henry Lucas i ocupada des d'aleshores fins ara només per disset personalitats de la ciència, entre les quals hi ha Isaac Newton. Lucy Hawking (Londres, 1970), resideix a la ciutat on ella va néixer i on també viu i treballa el seu pare. Ha publicat dues novel·les ('Jaded', el 2004, i 'Run for Your Life', el 2005) i escriu habitualment en mitjans de comunicació com The Times, el Daily Mail, The Telegraph i The New York Magazine. És ella, doncs, la creadora de la trama literària de la primera part d'una trilogia que sens dubte tindrà continuïtat després de la bona arrencada del primer títol. Lucy, que és membre del Departament de Psiquiatria de la Universitat de Cambridge, té un fill de 10 anys (William), del seu matrimoni amb Alex Mackenzie, ara separats, i està interessada professionalment en l'autisme infantil arran d'uns lleus problemes de coordinació del seu fill. És precisament en ell en qui s'ha fixat a l'hora de crear el personatge de ficció de la novel·la, George, una criatura que té uns pares ecologistes radicals i que ha de superar la barrera de la prohibició d'acostar-se a res que tingui a veure amb la ciència fins que aconsegueix del seu pare la conjunció de la ciència i l'ecologia amb una aventura literària que no està exempta d'intriga, d'enginy, intel·ligència i fantàstic, però, ben al revés de la moda, sense que recorri en cap moment a la solució fàcil de la màgia. Això fa que la novel·la sigui molt creïble i que fins i tot un viatge a l'espai a través del traspàs d'una porta invisible d'un superordinador, en Cosmos, es converteixi en una profunda reflexió entre el misteri de l'univers i el coneixement mínim al qual la ciència ha pogut arribar des de Galileu Galilei fins ara. El que fan els autors de la novel·la és no sobrecarregar la trama literària amb dades o coneixements que enfarfegarien el bon seguiment. Però, en canvi, aquests coneixements hi són molt complets en uns apartats a banda que es van introduint en moments que les diferents accions i situacions dels personatges de ficció ho requereixen. A més, el llibre, que ha prescindit de les il·lustracions de l'edició original anglesa, afegeix una trentena de làmines centrals en cuixé i color sobre instantànies de l'univers i la funció de cadascun dels astres. Si el lector, doncs, separa els dos grans blocs del llibre, viurà per una banda una història de ficció protagonitzada per dos joves veïns, un noi i una noia, amb ingredients típics del gènere: ajuda mútua en situacions compromeses, presència d'una colla de galifardeus milhomes que els volen mal, un professor que acabarà sent el dolent de la pel·lícula i un motiu de fons que mou tota la intriga, el procés d'investigació i el desenllaç, amb recompensa inclosa. Resulta que els pares del petit protagonista (George) no són gens partidaris de les noves tecnologies. No volen sentir a parlar ni d'ordinadors, ni de televisors, ni de cap peça que alimenti el que ells consideren el mal anomenat progrés. El pare, a més, és un activista i líder d'una organització ecològica i no hi ha cap cap de setmana que no tingui una manifestació o altra on anar a fer número amb discurs inclòs. Però uns nous veïns porten molt a la vora de George un científic i la seva filla, Annie, amb qui aviat es fa amic. És així com George coneix com és un ordinador potentíssim i dotat d'intel·ligència, en Cosmos, que propicia que George aprengui les nocions bàsiques de la física i l'univers, i que fins i tot pugui viatjar fins a altres planetes i al fons d'un forat negre (la debilitat còsmica, com se sap, de Stephen Hawking). Si el lector vol anar més enllà, o és un amant de mirar els estels en nits serenes, els apartats de coneixements no renuncien gens a la seva complexitat científica, però tenen l'avantatge que li són explicats amb un llenguatge planer, amb exemples comparatius de la vida quotidiana, d'una manera tan didàctica com lúdica, per ajudar a descobrir com funciona el sistema solar, què es pensa dels forats negres, i què fan a l'univers els cometes o les llunes. El relat, això sí, deixa volgudament un vel de dubte entre el que la ciència ha establert fins ara i el que la imaginació hi aporta. I també raona sempre sobre la possibilitat remota de l'existència de vida en altres mons, confirmant el lluny que la humanitat i la comunitat científica estan encara avui de treure'n l'aigua clara. De fet, el 2005, en una visita i una conferència impartida, el 5 de juliol, a la Universitat de Barcelona, Stephen Hawking ja va dir, matisant i contradient una anterior teoria seva: "Em sap greu desil·lusionar els seguidors de la ciència-ficció; però, si la informació es conserva, no hi ha possibilitat de fer servir els forats negres per viatjar a altres universos." De moment, doncs, els més impacients s'hauran de conformar amb la literatura. [Andreu Sotorra, 20 agost 2008] Quan l'absència te nom de fantasiaJordi Llompart. El cor damunt la sorra. Il.lustracions de Glòria Llompart. Editorial Lumen. Barcelona, 2006. A partir 7 anys. L'àlbum que ha unit el periodista i viatger Jordi Llompart amb la seva germana Glòria, com a il.lustradora, és un d'aquells llibres que neix de la necessitat de mantenir viu el record de qui s'ha estimat. 'El cor damunt la sorra' és una petita obra singular dins de la creació literària per a infants d'aquest moment. Per escriure'l, l'autor ha hagut de superar allò insuperable, la pèrdua de la seva filla Jana, de set anys, l'abril del 2005, a Namíbia. Exercici difícil i compromès que Jordi Llompart travessa mantenint un delicat equilibri entre la fantasia i la realitat. L'àlbum —d'edició de gourmet amb les làmines que demanen ser resseguides atentament— és, de fet, un cant a la fantasia i la natura des del desert de l'Àfrica. Només per això sembla que recordi un universal tan present en molts lectors com 'El Petit Príncep', de Saint-Exupéry. Però només ho sembla. Perquè de seguida agafa un aire propi que porta la petita protagonista Jana a conèixer el desert, a parlar amb els seus habitants —el bestiari, la flora, els elements—, i a comprendre'n els seus raonaments. Fa trenta anys, el desaparegut autor, Joan Barceló, va escriure, entre Barcelona i Menàrguens, un conte, 'Viatge enllunat' (Abadia Montserrat, 1979) que és, encara avui, un dels intents més reeixits en català de lligar amb la tradició saintexupéryana fent un salt cap a la realitat contemporània, amb l'objectiu enriquidor d'aportar, en el fons, un llenguatge poètic. Intents com el que va fer Joan Barceló han passat inexplicablement a la història. El llenguatge poètic ha fugit dels contes com per art de màgia —doni's per bona la insinuació. Per això, constatar que Jordi Llompart ha prescindit de les tendències, a l'hora d'escriure l'àlbum, i que ha optat per allò que li dictava la necessitat d'escriure per compensar l'absència, és un punt a favor del conjunt de la creació literària. La fantasia literària és inesgotable. Ni que s'empari a vegades en miratges ja rastrejats. La fantasia de la petita Jana de Jordi Llompart està al servei d'un cor d'infant que és capaç de veure-hi amb llum pròpia. Per això 'El cor damunt la sorra', que palpita com una ombra allà a l'Àfrica, és un àlbum que destil.la sentiments i que els comparteix generosament amb qui en vulgui descobrir de nous. [Andreu Sotorra, 26 octubre 2006] 
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
|
|
||
