Dossiers
La literatura catalana
a l'ensenyament postobligatori:
Aproximació a una degradació

Pere Martí Bertran

Aquest article vol ser una reflexió en veu alta sobre les modificacions que s'han produït a l'ensenyament de la literatura catalana arran del canvi de sistema educatiu, uns canvis que han comportat pèrdues diverses (d'hores lectives, d'alumnat, d'edicions a l'abast...), però sobretot un desencís alarmant entre el professorat.


La intuïció que alguna cosa no rutllava en l'assignatura de literatura catalana de modalitat del batxillerat LOGSE, fruit de comentaris intercanviats amb altres professors, en reunions o en trobades informals, i sobretot fruit del desencís que traspuaven la majoria d'aquests comentaris, va fer que demanés a la coordinació de les PAAU (proves d'aptitud per a l'accés a la universitat) el nombre dels alumnes que s'havien examinat de literatura catalana a les proves de selectivitat d'aquests darrers deu anys. Gràcies a l'amabilitat del coordinador de la matèria, el professor Jaume Aulet, vaig rebre les dades sol.licitades: només eren a partir del curs 1993-1994, però per al meu propòsit en tenia prou i de sobres. Els resultats no solament confirmaven una intuïció pessimista, sinó que donaven la raó als més catastrofistes: la substitució pràcticament definitiva de l'assignatura de literatura catalana de COU per la del batxillerat LOGSE, duta a terme durant el curs 1999-2000, va fer que el nombre d'exàmens de literatura catalana es reduís en més d'un 50 % respecte de tots els anys anteriors, resultats que encara van empitjorar durant el curs passat (2000-2001), i que poden continuar en la mateixa línia si no hi trobem alguna solució urgent. Perquè no se m'acusi de manipulador o, si ho voleu suavitzar, de fer lectures esbiaixades de les dades estadístiques, a les quals són tan donats la majoria de mitjans de comunicació, deixeu-me dir d'entrada que aquests resultats només han de ser un toc d'atenció, un punt d'arrencada o de reflexió sobre el tema i que sóc ben conscient, doncs, que caldria tenir en compte moltes altres variants a l'hora de treure'n conclusions més definitives.


Caldria veure, per exemple, com ha afectat, les PAAU en general i l'assignatura en particular, el descens de natalitat; o quants alumnes han optat per l'assignatura al batxillerat, tenint en compte tant l'optativitat més gran com el fet que la poden triar a primer o a segon (dades d'aquesta mena ens permetrien de constatar una altra intuïció força contrastada en converses informals: els alumnes que fan l'assignatura a primer no la solen triar a la selectivitat); com ha afectat, el canvi, assignatures afins com la literatura espanyola; etc. Cal fer-ho, però ho haurem de deixar per a una altra ocasió, perquè ni ara n'és el moment ni en tinc les dades.


La finalitat de tot plegat no ha de ser, de cap manera, que ens puguem continuar planyent, ara amb una mica més de raó, això sí, sinó buscar-hi solucions, com insinuava més amunt. Unes solucions que fonamentalment han de venir de l'Administració, però que els professors hauríem d'afavorir mitjançant debats, reflexions, manifestos, articles, etc. El que no valen, en cap cas crec, són les solucions individuals, sobretot si són tan derrotistes com la d'una professora que em deia, fa ben poc, que tot i haver fet l'assignatura de literatura catalana de COU durant més de deu anys, el curs 1999-2000 havia deixat d'impartir-la perquè no estava disposada a fer-ho en les condicions que imposava la LOGSE. La majoria de professors no hem adoptat posicions tan radicals, sinó que hem mirat d'adaptar-nos al nou sistema i de posar-hi els pedaços que tenim al nostre abast. També és un fet, però, que constatem que no acaba de funcionar. Potser per això val la pena que ens en preguntem les causes, que el comparem amb l'anterior i que demanem a l'Administració que faci el mateix i que hi aporti solucions; unes solucions que han de ser fruit del consens i de la reflexió dels col.lectius afectats i no pas, tal com estem ja massa acostumats a veure, de les elucubracions de quatre pixatinters (llegiu-hi «buròcrates» o «funcionaris en comissió de serveis» si us molesta el terme) que decreten des de darrere d'una taula i sense haver posat els peus en una aula des de fa deu, quinze o vint anys, tant se val.


La literatura catalana anterior a la LOGSE


La situació legal de la literatura catalana a l'ensenyament postobligatori anterior a la LOGSE, tot i no ser idíl.lica, sí que gosaria afirmar que satisfeia les aspiracions mínimes de la majoria d'ensenyants de llengua i literatura (potser als professors de formació professional de l'assignatura els hauria agradat una concreció més clara del currículum, però els qui tenien interès per la literatura la podien introduir en les hores de llengua, com veurem). La situació, en línies generals, era la següent: entre catorze i divuit anys (batxillerat unificat i polivalent -BUP-, formació professional -FP- i curs d'orientació universitària -COU-) els alumnes s'introduïen a la literatura catalana a través de les lectures que es feien a la classe de llengua catalana de tots els cursos, excepció feta de tercer de BUP, en què les tres hores lectives es destinaven íntegrament a un curs obligatori d'introducció a la història de la literatura catalana. A FP, aquest curs de literatura no era obligatori, tot i que hi havia molts centres que l'impartien, almenys per a algunes de les branques com la d'administratius, a segon grau (tercer, quart, cinquè de FP) i normalment amb llibres de text específics per al BUP. A COU, a més, hi havia un curs optatiu de literatura catalana. Les característiques dels dos cursos específics de literatura, les veurem més endavant.


Els estudis sobre literatura catalana als antics BUP, FP i COU es poden comptar amb els dits de la mà. Abunden més articles dispersos d'experiències dutes a terme per professors o centres, en revistes com Escola Catalana, Perspectiva Escolar, Lletra de Canvi..., tot i que en algun cas van una mica més enllà i hi trobem algun dossier, com el titulat «La literatura a l'ensenyament mitjà», publicat a la mallorquina Latitud 39 (núm. 13-14, gener-abril 1983) i fins i tot les experiències recollides en volum, com ara El Gust per la lectura, de l'Escola Costa i Llobera (editat pel Departament d'Ensenyament, 1989).


Del conjunt d'estudis i articles val la pena de destacar-ne dos, que ja vaig comentar en un article titulat «Les lectures a l'ESO» (Escola Catalana, núm. 371, juny 2000) i que en part seguiré. El primer es tracta d'un article publicat a la revista Cultura (setembre 1990) i titulat «Llegir a l'Institut», obra d'Isidor Cònsul; el segon, d'unes enquestes fetes per l'àrea de llengua de la Inspecció d'Ensenyament durant el curs 1994-1995, els resultats de les quals es van fer públics només a nivell intern del Departament d'Ensenyament el novembre de 1997.


A «Llegir a l'Institut», Isidor Cònsul hi analitzava les propostes lectores de dotze centres d'arreu del país, des de primer de BUP fins a COU (no n'hi inclou cap de FP), a més de fer-hi una proposta de lectures possibles per a cada curs. No m'entretindré, perquè no fa al cas i l'article és a l'abast de qui hi tingui interès, en els llibres més llegits ni en els proposats com a més idonis. Permeteu-me de dir, però, que ja s'hi notava una certa diferència, o més ben dit un cert decalatge, entre allò que es llegia a primer i segon de BUP (14-16 anys) i allò que es proposava per fer-hi: en allò que es llegia hi predominava la literatura juvenil (Cruïlla, Empúries, La Magrana, Laia) i significativament no hi havia cap llibre de poesia i només un parell o tres de teatre; en allò que s'hi proposava s'hi tenien en compte tots el gèneres, la cultura popular inclosa, i s'hi recomanaven autors reconeguts, tant nacionals (Maria Barbal, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Llorenç Villalonga, Pep Coll, Joan Perucho, Emili Teixidor...) com estrangers (Edgar Allan Poe, Saki, Franz Kafka, Robert Louis Stevenson...).


Mentre que a tercer i a COU no hi havia pas tanta diferència, ja que en allò que es feia i en allò que es proposava hi dominaven els autors de prestigi, reconeguts com a autors de literatura per a adults. Sí que em permetré d'avançar que moltes d'aquelles lectures avui resultarien inviables, i no pas perquè hagin passat de moda o perquè s'hagin descatalogat (algun cas també hi seria, naturalment), sinó perquè les propostes de lectures per als quatre cursos d'ESO (ensenyament secundari obligatori), cada vegada més s'han anat omplint amb textos de literatura juvenil, s'han «egebeïtzat» que diem en argot de la professió, fins al punt que les editorials han augmentat la franja d'entre catorze i divuit anys i han creat col.leccions amb el nom de «Joves-adults», amb l'arraconament clar i contundent dels autors del que podríem anomenar «literatura d'adults», que ja es feia llegir als joves.


L'enquesta d'Inspecció és un estudi de molt més abast (581 departaments de català i 524 de castellà, tant de centres públics com privats d'arreu de Catalunya), fet per obtenir dades sobre els llibres més llegits i sobre el tractament didàctic de les lectures entre alumnes de catorze i quinze anys (primer i segon de BUP o FP i tercer i quart d'ESO).


Pel que fa als llibres més llegits, de seguida ens crida l'atenció la diferència entre el rànquing dels deu més citats en català i en castellà. En català, vuit de les deu lectures citades per més de seixanta centres són llibres publicats en col.leccions de literatura juvenil (l'encapçala Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Jesús Bonals / Raimon Esplugafreda -141 centres-, i el tanca Raquel, d'Isabel Clara Simó -64 centres-). Els altres dos no es van publicar en col.leccions juvenils, però un almenys l'hi podríem considerar fàcilment: el Mecanoscrit del segon origen -139 centres-.


Aloma, en canvi, no hi ha dubte que és un llibre per a adults que ha entrat en la literatura juvenil, com s'ha esdevingut sempre amb grans obres de tots els temps -84 centres-. En castellà, sigui perquè hi ha una tradició docent de molts més anys, sigui pel que sigui, que ara no fa al cas d'endinsar-s'hi, les proporcions es capgiren totalment i només tres títols, significativament tres traduccions, els podríem considerar literatura juvenil pròpiament dita: Rebeldes, de Susan E. Hinton; Todos los detectives se llaman Flanagan, d'A. Martín i J. Ribera, i, amb tots els peròs que hi vulgueu posar, El guardian en el centeno, de Salinger (recordem que en català, El vigilant en el camp de sègol és publicat a «L'Odissea», d'Empúries, una col.lecció juvenil). La resta són obres clàssiques (Rimas y Leyendas, El Lazarillo -172 i 163 centres respectivament-) o obres de grans autors contemporanis que escriuen en castellà: Eduardo Mendoza, Miguel Delibes, Gabriel García Márquez...


El resum sobre el tractament didàctic de les lectures pot ser el següent: Al 60% de centres, les lectures són obligatòries, solen ser tres al llarg del curs i les sol triar el departament o el seminari. Gairebé un 56% tria les lectures obligatòries segons les preferències dels professors, mentre que un 21,5% ho fa segons les dels alumnes, fonamentalment. (Jo diria que aquesta tendència s'està invertint o almenys equilibrant.)


Entre els objectius destaquen: el gust per la lectura, la formació personal de l'alumne i el coneixement dels clàssics de la pròpia literatura. Les lectures s'utilitzen com a exercicis a l'aula en un 47,1%, es fan totalment independents dels continguts en un 39,6 % i s'utilitzen interdisciplinàriament en un 1,6 %. El gènere més llegit és la novel.la i generalment es fa a casa. A classe, en canvi, se sol llegir més teatre i poesia. Un 40% de centres utilitzen fitxes o materials de suport. Del repàs, una mica per alt-enllà dels resultats de l'enquesta, no sembla que en puguem deduir que hi hagi gaires centres que es plantegin la lectura d'obres de literatura juvenil com una introducció o un pont al que considerem literatura d'adults. I encara menys que hi enfoquin el treball posterior a la lectura.


Pel que fa a l'assignatura de tercer de BUP, ens limitarem a destacar-ne tres aspectes: En primer lloc, el caràcter obligatori, fet que propiciava que tots els alumnes, inclosos els que passaven a COU, naturalment, tinguessin unes bases tant de comentari de text com de coneixement dels corrents, dels autors, etc. fonamentals de la literatura catalana.


En segon lloc, la varietat pel que fa a les lectures, ja que no hi havia ni tan sols suggeriments per part del Departament d'Ensenyament. En aquest curs, doncs, a més de donar-s'hi una visió general de la literatura catalana, s'hi treballaven textos literaris de gèneres, corrents i autors d'allò més variats. I amb mètodes també d'allò més variats, val a dir-ho, perquè, per exemple, hi havia qui treballava el Romanticisme a partir de textos de la literatura universal i alguna referència a la catalana, qui ho feia a través d'autors que considerem clàssics nostrats (Verdaguer, Guimerà...) o qui preferia fer-ho a través de les paròdies de Frederic Soler, posem per cas. Creiem que era un bon mètode, encara que només fos per allunyar el fantasma de la literatura de DOGC que ens comença d'envair.


M'explicaré, tot i que suposi tornar a fer un salt a la realitat actual: el corpus assequible de literatura catalana de mica en mica va quedant reduït a les lectures obligatòries per al batxillerat. És cert que mai no havíem tingut tantes edicions d'Ausiàs March (perdó, de setze poemes d'Ausiàs March) o del Tirant (perdó, d'uns quants capítols del Tirant), però també ho és que cada vegada se'ns fa més difícil trobar textos de Montserrat Roig o d'Emili Vilanova, posem per cas, o que col.leccions com ara la «Biblioteca Didàctica de Literatura Catalana», de Barcanova; «El Garbell», d'Edicions 62; etc. han hagut de tancar o de descatalogar un bon nombre de títols, perquè només tenen sortida els recomanats al batxillerat.


I en tercer lloc, i lligat a les consideracions anteriors, la valoració de la mínima intervenció de l'Administració en una part tan important del currículum com és la tria de les lectures que han de complementar-lo. Sí que hi havia algun professor que ja passava amb els fragments literaris del llibre de text i per tant no triava lectures complementàries, sí que n'hi havia algun altre que queia en localismes una mica exagerats, però malgrat totes les pegues que hi volguéssim trobar, de ben segur que era més efectiu, més democràtic i més revitalitzador per a la literatura catalana (pensem en la varietat tant d'autors i de títols que oferien les diverses editorials, com d'estudis que es presentaven a congressos, simposis..., o en l'efectivitat de bona part, per no dir la majoria, de lectures triades, quan es feia des del coneixement dels alumnes, del medi i lògicament de la tradició literària més propera -Sebastià Juan Arbó es treballa més a les Terres de l'Ebre; Alfons Maseras, al Penedès; Salvador Galmés, a les Illes...; mentre que ara se'ns faria difícil trobar edicions de la majoria-, sempre que no se n'abusés, naturalment) que no pas el dirigisme, que potser fóra millor anomenar «intrusisme», dels responsables actuals del Departament, que ha arribat a l'extrem ridícul, i de conseqüències encara impredictibles, de legislar les lectures per a la franja d'edat compresa entre els dotze i els setze anys, és a dir per a l'ESO, ja per a aquest curs 2001-2002.


La literatura catalana de COU era l'altra cara de la moneda, ja que es tractava d'una assignatura optativa de quatre hores setmanals (triada fonamentalment pels alumnes de l'anomenada «opció de lletres»), formada per una llista tancada de set lectures que havien de llegir tots els matriculats i de la qual s'havien d'examinar a la selectivitat, i que abraçava un període reduït pràcticament al segle XX i, no cal dir-ho, a autors considerats clàssics o consagrats. El programa de l'assignatura ho deixa ben clar: «La programació d'aquesta matèria es basa en la voluntat que l'alumnat aconsegueixi una visió de la literatura catalana del s. XX centrada, sobretot, en el coneixement profund i crític d'algunes de les seves obres fonamentals, sense oblidar la perspectiva cronològica i els referents externs [...]. Per això, els aspectes prioritaris de la programació són la lectura, la comprensió, l'anàlisi i la valoració de les set obres que conformen els continguts de la matèria».


Al llarg d'aquesta vintena d'anys d'existència, al contrari del que passa amb el poc temps que fa que patim el currículum de la literatura del batxillerat LOGSE, va ser una assignatura que gairebé gosaríem qualificar de modèlica, ja que no se'n va qüestionar mai el model i a tot estirar hi va haver crítiques puntuals a alguna pregunta determinada de l'examen de les PAAU, a algun autor o títol que es va considerar de difícil comprensió per als alumnes, sobretot tenint en compte que se n'havien d'examinar, o a la quantitat de lectures (sempre hi va haver professors que vam defensar la necessitat de reduir-ne el nombre a sis).


Les raons d'aquesta efectivitat són diverses, però les podem resumir en la tria encertada de títols, en la bona estructuració del curs i dels exàmens de selectivitat, i en el contacte dels responsables amb els ensenyants que havien d'impartir la matèria. La tria no depenia del Departament d'Ensenyament, com ara, sinó de la Universitat, que a través d'un coordinador i de diversos sotscoordinadors feia les propostes. L'obertura de mires dels responsables i la voluntat de convertir-la en una assignatura propera a alumnes i professors va fer que durant el curs 1992-1993 es realitzés una enquesta per veure l'acceptació i el rebuig que havien tingut els títols proposats fins aleshores. Els resultats de les enquestes i les llistes proposades per als cursos posteriors demostren que es van tenir en compte: un autor com Miquel Martí i Pol, per exemple, que no havia estat mai lectura de COU però que va ser el que més noves propostes d'incorporació va tenir, s'hi va introduir. Val a dir que el coordinador sempre ha estat un professor universitari (Joaquim Molas, Jordi Castellanos, Rosa Cabré, Josep M. Balaguer, Jaume Aulet i, nomenat per a aquest curs 2001-2002, Xavier Pla), mentre que la majoria de sotscoordinadors ho han estat de secundària. L'estructuració del curs es deixava ben clara, tant a través del programa de curs de l'assignatura i dels «Criteris de correcció de la prova de literatura catalana PAAU» com a través de les reunions amb el professorat, que es convocaven periòdicament. Aquests fets donaven una certa seguretat i tranquil.litat a professors i alumnes respecte de l'enfocament de l'assignatura i de les proves de selectivitat, cosa que no vol pas dir que fos una assignatura fàcil, com demostren les mitjanes de les notes de selectivitat, però sí que era una assignatura assequible, engrescadora i sense sorpreses excessives, tant a l'hora d'impartir-la com d'examinar-se'n.


La literatura catalana i la LOGSE


L'ensenyament de la literatura catalana al nou batxillerat, o batxillerat LOGSE, ha estat un cúmul de despropòsits i d'improvisacions des que es van fer públics els esborranys del decret d'ordenació del nou batxillerat, el curs 1993-1994, fins avui. L'experimentació de l'ESO, un cop passats els quatre anys que configuren el nou ensenyament obligatori, va fer necessària l'experimentació dels diversos models de batxillerats. En aquesta experimentació, la literatura catalana quedava reduïda a una «matèria optativa tipificada», amb dues hores setmanals, com la literatura universal, fet que volia dir que ni tan sols era matèria avaluable a la selectivitat (de fet no ho va ser fins al curs 1997-1998), i a una visió històrica, que pretenia ser una mica el que es feia a tercer de BUP, que s'havia d'impartir dins de l'assignatura obligatòria llengua catalana i literatura, reduïda a quatre crèdits al llarg del batxillerat, que vol dir dues hores setmanals durant els dos anys de durada.


El canvi va ser tan brutal (hi insistirem en analitzar els cursos en concret) que de seguida es van disparar les veus d'alarma, sobretot pel que fa a la literatura de modalitat, ja que en aquell moment no es van preveure, gosaria dir, les conseqüències que tindria la desaparició del tercer de BUP i la no substitució per cap curs semblant ni a l'ESO ni al batxillerat.


La preocupació pels canvis que la reforma significava va arribar a la coordinació de literatura catalana per a les PAAU, a través de les reunions amb els sotscoordinadors, i de seguida es va prendre la decisió d'implicar-s'hi. La comissió coordinadora de la literatura catalana del COU i de les PAAU va analitzar l'esborrany i va fer arribar la seva preocupació i la seva petició al conseller d'Ensenyament: la literatura catalana havia de ser assignatura de modalitat al batxillerat d'humanitats i ciències socials i havia de tenir tres crèdits, cosa que volia dir continuar sent matèria avaluable a les PAAU. La Conselleria hi va accedir, però més que una victòria es va considerar un mal menor, ja que no es va aconseguir ni que ho fos per als altres batxillerats, sobretot per a l'artístic, ni que hi hagués una assignatura de literatura obligatòria per a tots els alumnes: el Departament considerava, i ha considerat fins fa quatre dies, com veurem, que ja n'hi havia prou amb la literatura que es pogués fer a l'assignatura comuna de llengua catalana i literatura. Aquesta decisió del Departament, presa com tantes altres sense analitzar-ne les conseqüències que podria comportar, va suposar que la majoria d'alumnes esdevinguessin pràcticament analfabets en literatura catalana, que s'anessin tancant col.leccions i descatalogant títols, i que l'ensenyament de la literatura cada vegada més es reduís a una sèrie de lectures fonamentalment de literatura infantil i juvenil, com he assenyalat.


La literatura catalana dins de l'assignatura de llengua catalana i literatura és una mostra clara del triomf d'una mentalitat, afavorida pels pares de la reforma, que va reduir, al llarg de l'ESO i per desgràcia del batxillerat i tot, la literatura a una tipologia textual qualsevol.


La capacitat de síntesi dels buròcrates del Departament d'Ensenyament va fer que, a cop de decret, fossin capaços de reduir les tres hores de literatura catalana de tercer de BUP i les tres hores de llengua catalana de COU, tots dos cursos obligatoris, en un nou curs anomenat «llengua catalana i literatura» que tindria quatre crèdits i, doncs, que constaria de dues hores setmanals al llarg dels dos cursos del batxillerat, també obligatoris per a tots els alumnes. La decisió va aixecar les protestes del professorat, que les va fer paleses sobretot a les reunions amb el coordinador i els sotscoordinadors de llengua catalana del COU i de les PAAU. L'Administració no en va fer cap cabal i més aviat es va entossudir que encara s'hi guanyava, perquè de tres hores que es feien al COU, es passava a quatre, entre els dos cursos de batxillerat (per a l'Administració no cal dir que el BUP havia deixat d'existir feia temps i, doncs, no es tenia en compte per a res).


Per molt que els currículums i, doncs, els llibres de text imposessin un programa extensíssim de llengua i de literatura, va ser el seny o la realitat el que es va anar imposant, i l'assignatura es va convertir, a la majoria de centres, en una assignatura només destinada a llengua, fins al punt que la coordinació de llengua catalana de les PAAU ho va acceptar i va deixar reduïda la literatura, de cara als exàmens de selectivitat, a un pur formulisme: habitualment un text literari sobre el qual es formulen les preguntes de llengua o alguna qüestió sobre gèneres.


Aquesta situació, afegida al fet que a l'ESO la literatura cada vegada s'hagi reduït més a un conjunt de lectures de literatura juvenil, va disparar una bona colla d'alarmes, entre les quals cal citar la d'un seminari de coordinació entre l'ensenyament universitari i el secundari pel que fa a la literatura, que, amb data d'abril de 2001, va enviar una sèrie de propostes a la Conselleria, i va arribar a la premsa. Fruit de la pressió, sobretot de la mediàtica i especialment de La Vanguardia, la Conselleria va decidir introduir canvis a l'assignatura de llengua catalana i literatura del batxillerat: a partir dels cursos 2001-2003 hi haurà una hora més a cada curs, que els centres hauran de decidir si es treuen de la reducció de l'oferta d'assignatures de modalitat o de matèries optatives (amb el que això pot representar per a la literatura catalana de modalitat!). Aquestes dues hores s'hauran de dedicar, fonamentalment, a la lectura, comprensió i valoració de cinc obres de literatura catalana de grans autors de tots els temps, els títols de les quals ja s'han fet públics per a la promoció 2001-2003: Tirant lo Blanc («en versió completa, reduïda o adaptada»), de Joanot Martorell; una antologia de Jacint Verdaguer; Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter; La meva Cristina i altres contes, de Mercè Rodoreda, i una cinquena obra a criteri del departament de llengua i literatura de cada centre). L'obligatorietat de la majoria de les lectures se suposa que és deguda al fet que es vol introduir a la selectivitat.


La mesura ha estat moderadament ben rebuda, tot i que la majoria de professors l'hem considerada un nou pedaç; un nou pedaç fruit de la improvisació a què ja he anat fent referència al llarg d'aquest article. La mostra més clara la tenim en el fet que les lectures que va proposar l'esborrany de decret, de les quals es va fer ressò La Vanguardia (12-5-2001) i que incloïen un títol de literatura universal, Romeo i Julieta, al decret definitiu van canviar radicalment. Però les raons per les quals les considerem un nou pedaç és perquè si els alumnes no porten una base de l'ESO, i ara com ara no està previst cap curs que substitueixi l'antic tercer de BUP, treballar cinc lectures que abracen corrents i períodes tan diversos amb una hora setmanal serà francament difícil; perquè es tornen a imposar les llistes tancades i, doncs, continuarem sota el fantasma de convertir-nos en una literatura de DOGC, com he apuntat més amunt; i encara perquè limitar l'opcionalitat dels departaments de llengua i literatura només a un títol pot limitar una de les fonts de dinamització cultural i de catalanització dels centres, ja que a l'assignatura obligatòria del batxillerat, com s'esdevenia ja abans a la de COU, es procuraven llegir autors contemporanis, alguns dels quals poguessin visitar el centre, tinguessin obres de teatre o de cinema a l'abast, etc.: Jesús Moncada, Quim Monzó, Ferran Torrent, Sebastià Serrano en poden ser bons exemples. Reduint la capacitat de tria a una cinquena part, aquesta possibilitat pot quedar molt minvada, sobretot si el treball de les cinc lectures es veu excessiu i s'ha de prescindir d'alguna, que necessàriament haurà de ser la de lliure elecció, ja que és l'única que no podrà ser avaluada a les proves de selectivitat. Però no siguem ocells de mal averany i fem com ha fet la majoria del professorat: resignar-nos-hi amb un lacònic «val més això que res» (o «que el que teníem fins ara»).


La literatura catalana de modalitat, com he insinuat més amunt, s'ha convertit en una ombra del que va ser la literatura catalana de COU. Des de bon començament la comissió coordinadora de literatura catalana del COU i de les PAAU va mostrar el seu desacord amb les propostes de la Conselleria, com he comentat anteriorment i com es pot veure al document adjunt número 4. No es van pas acabar aquí, però, les gestions ni les preocupacions. En tenim una altra mostra en l'acta de la reunió de sotscoordinadors de literatura catalana de 16 de desembre de 1996, que per primera vegada signa el nou coordinador, el professor Jaume Aulet, que diu textualment: «Els sotscoordinadors expressen la seva preocupació sobre el paper de la literatura catalana al nou batxillerat i la manera com es coordina la matèria en el batxillerat LOGSE i en les corresponents proves d'accés a la universitat. El coordinador de matèria es responsabilitza de fer algunes indagacions sobre aquesta qüestió en contacte amb el coordinador general».


Personalment, com també em consta que van fer altres professors, durant el curs 1997-1998 vaig fer arribar les meves pors a causa de la programació de la nova assignatura al coordinador de llengua i literatura del batxillerat, el senyor Josep Maria Brucart: hi mostrava la preocupació creixent per la manca d'informació tant sobre els continguts de la matèria, com sobre els exàmens de selectivitat, que per primera vegada una minoria d'alumnes ja havia de fer a final d'aquell mateix curs. Però sobretot hi analitzava, i hi denunciava, l'arbitrarietat amb què el Departament havia passat d'un sistema a l'altre. Ho resumia en aquests termes: «El primer que m'ha cridat l'atenció és que tot i reduir-se el nombre d'hores setmanals de quatre a tres, només s'hagi reduït una lectura. Anteriorment, ja ens era molt just fer-ne set, a COU. Ara, sembla encara més difícil si tenim en compte la reducció temporal (un 25 %) i la de matèria (14,3 %). Per postres, cal afegir-hi que la matèria nova abraça des dels orígens de la nostra història literària (enguany comencem pel Tirant lo Blanc, però qualsevol altre podem fer-ho amb Ramon Llull, com deu saber perfectament) fins a autors contemporanis (aquest curs acabem amb Mirall trencat). Suposo que deu recordar que la matèria de la literatura de COU es limitava pràcticament al segle XX».


Conclusió: no valdria més o bé reduir les lectures a cinc, o bé tornar a la delimitació de períodes com es feia anteriorment a COU? El Departament fins avui no ha volgut introduir canvis en el currículum de l'assignatura i per això hem arribat al que dèiem al començament: cada vegada hi ha menys alumnes que facin la literatura catalana de modalitat i encara menys que se n'examinin a les PAU. Com s'hi ha arribat a aquesta situació? No cal dir que hi han confluït diversos factors, però el resultat final és clar: corre la brama que és una assignatura difícil, que els textos costen d'entendre... La solució per als alumnes és ben fàcil, havent-hi altres possibilitats de tria com hi ha: ¿opten per altres assignatures de modalitat per què s'han fet aquesta idea de l'assignatura, els alumnes? Fonamentalment perquè arriben al batxillerat gairebé analfabets pel que respecta a literatura (ja he comentat el que es feia a l'ESO) i de cop i volta s'han d'enfrontar, gràcies a la magnífica tria dels buròcrates del Departament, a uns textos d'una dificultat, literària i lingüística, tan alta que els desborda. Sí que és veritat que molts centres han optat per començar pels textos del segle XIX o pels del XX i deixar els medievals i els renaixentistes pel final, però només és un pedaç, un altre pedaç a què ens obliga constantment el Departament per intentar salvar del naufragi una assignatura que al pas que anem té els dies comptats.


No ens ha de fer estrany que les veus d'alarma i de protesta hagin augmentat a les reunions de coordinació de les PAAU i tampoc no ens n'ha de fer que els departaments de filologia catalana de les diverses universitats cada dia estiguin més preocupats perquè els disminueix dràsticament el nombre d'alumnes que s'hi matriculen per cursar-hi estudis de literatura. Quan fallen els fonaments... I en aquests moments no hi ha dubte que, almenys pel que fa a literatura catalana, fallen. I fallen d'una manera tan perillosa que se'ns pot ensorrar allò que ens ha costat vint anys ben bons d'edificar.



Pere Martí i Bertran és professor de l'IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès (Barcelona). Ha publicat articles i ressenyes majoritàriament relacionats amb la docència i amb la literatura infantil i juvenil. També és traductor, assessor literari i autor de literatura infantil i juvenil.


Article publicat a la revista 'Articles' (De Didàctica de la llengua i la literatura), núm. 26, gener - febrer - març 2002, pàg. 93-104.

Agraïm la gentilesa de l'autorització que n'ha fet tant l'autor com l'editorial Graó.

---

| Hemeroteca | [Autors amb pàgina web] | [Autors amb obra publicada] | [Home] |