«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]



  • Ser un venut té connotacions negatives, però aquesta percepció canvia de signe si parlem dels més venuts. Avui, si la literatura epistolar de Pedro Sánchez no ho impedeix, es faran públiques les llistes definitives dels llibres més venuts el dia de Sant Jordi. Enguany el Gremi de Llibreters ha aplicat una crema retardant per evitar l’ejaculació precoç de títols que feien Pasqua abans de Rams cada mitja tarda del mateix dia 23, amb les conseqüències publicitàries que això comporta. Aital estratègia, però, no ha pogut evitar la publicació de les mateixes llistes de sempre, ejaculades amb matisos profilàctics com ara dir-ne provisionals, parlar de tendències o, en un gir de guió digne d’un western, dels “més buscats”. Van anunciar que avui la sala VAR dels comptables llibrescos divulgarà les vendes reals, una dada significativa que lamentablement els escriptors no podem saber mai del cert ni el 23 d’abril ni cap dels altres 364 dies de l’any. Perquè, tal com funciona el sector, les liquidacions anuals pels exemplars venuts van a la llista de ficció. El sistema de llibres en dipòsit fa que saber amb exactitud quants exemplars s’han venut d’un títol qualsevol sigui un enigma molt obscur. Libridata divulga un rànquing setmanal parcial i els editors tenen dades de pagaments, que consumeixen amb el mateix secretisme que les enquestes electorals dels partits. Si hi ha un sector cultural on l’opacitat impera, és l’editorial. No passa ni en el teatre ni en el cinema ni en la música ni en la dansa ni en els jocs de taula. En l’era del datàfon, el bizum i el codi de barres, tenir un sistema de comerç tan enrevessat que no permeti saber dades reals de venda de llibres és pervers. Entre altres coses perquè banalitza el debat sobre què llegim centrant-lo en un percentatge del total que no arriba a les dues xifres.

    Màrius Serra
    "De llistes i llestos". La Vanguardia, 29.04.24

  • És ben clar que cada vegada hi ha més motius per deixar de parlar el català, i ja va essent hora que els sistematitzem i oferim al lector informació de servei sobre com abandonar per fi una llengua moribunda. Si és que estem fent el préssec. Per descomptat, tot plegat també pot servir d’arguments per a tots aquells que, essent parlants d’altres llengües, necessiten munició per bescantar l’altre a causa, justament, de la dèria aquesta de parlar una llengua moribunda. No parlis català perquè fa pagès. Dalt del tractor només s’hi enfila gent que parla català, de manera que la sola enunciació d’una frase en aquesta llengua t’estarà equiparant amb individus sorruts que només pensen a ensulfatar i es passen el dia a la cort de porcs. Si tens l’infortuni de lluir una parla poc interferida pel barceloní o pel castellà, amb allò que se’n diu un català “tan tancat”, amaga-la, perquè si hi ha una cosa pitjor que el català és el català pagerol. No parlis català perquè fa burgès. Parlar en català et col·loca còmodament entre la classe alta i t’atorga un títol de propietat d’una torreta a la Cerdanya. Tots sabem que la cultura catalana presenta una bifurcació ben nítida entre allò que alguns en diuen la Catalunya real i popular, sota el mantell d’un bilingüisme venturós, i la cultura dels catalanets que no baixen de la Diagonal. Per descomptat, el fenomen que al seu moment l’alta burgesia abandonés el català en favor del castellà és circumstancial. Si parles català, el burgès ets tu. No parlis català perquè quedaràs com un supremacista. Abandona aquesta obsessió de parlar en català a persones que és evident que són racialment estrangeres. Que no ho veus, que si és negre no t’entendrà? Si intentes parlar-hi en català, l’única cosa que fas és mostrar-li la diferència de races i recordar-li que no és d’aquí, a banda d’obligar-lo a parlar o entendre una llengua que no hi té cap obligació. Si està treballant per exemple en la restauració, l’afront de demanar “un cafè amb llet” es multiplica amb l’actitud classista de voler humiliar algú recordant-li que està al teu servei. No parlis català perquè no fa cosmopolita. Abandona aquesta obsessió de parlar en català a persones que és evident que són estrangeres, aquest cop sense “racialment”. Ara ja no es tracta de demanar un cafè amb llet al bar de la cantonada, sinó un te matxa al brunch que abans era la merceria del barri. És ben idiota voler parlar en català quan tots els productes ja són directament en anglès (cupcake, lemon pie, avocado toast), i qui no sap prou anglès per esmorzar en condicions? En molts casos és molt possible que ni el castellà et serveixi. No parlis català perquè no fa modern. Tots volem participar en converses amb referents compartits, aquella sèrie de moda o el pòdcast enrotllat, i si la llengua del grup tendeix a ser el castellà, no pretenguis ara quedar com un carrincló. La feina que tindràs si al Tinder i el Grindr se t’acut de mirar de lligar en català. No parlis català perquè tothom sap castellà. Les llengües són per comunicar-se, i si saps castellà tens via lliure per comunicar-te amb tothom. Què amb tothom, amb tot el món! Parlar una llengua minoritària és només una colossal pèrdua de temps i tots sabem que el castellà és la llengua de la convivència que ningú ha imposat mai enlloc. No parlis català perquè ets un maleducat. Això ha estat sempre així, adreçar-se en català a algú que parla castellà és de mala educació. I encara és de més mala educació anar per zones castellanoparlants fent servir el català (jo què sé, per exemple a la cua del Museu del Prado perquè estàs vacances i amb els fills parles sempre en català), ja que segons com estàs parlant en alguna mena de codi secret: alguna cosa dius que no deus voler que els altres entenguin. No parlis català perquè semblaràs indepe. Bé, si ja ho ets no et resultarà un problema, però tingues en compte que l’independentisme i la murga del Procés s’han apoderat d’una llengua que era de tots i han fet que ara el català sigui només d’una part dels catalans. Molta gent que abans el parlava pels descosits justament ara l’han deixat córrer per això. Tant hi fa que en cert moment l’independentisme volgués aplegar també els castellanoparlants, al capdavall tot plegat era una filfa. No parlis català perquè resultes agressiu. Està demostrat que demanar que l’altre s’expressi en català (jo què sé, per exemple a una cantant catalana perquè resulta que bona part del seu públic és catalanoparlant) és una agressió, perquè estàs intentant imposar una llengua que l’altre, malgrat que la parla i diu “ei, que a mi en català m’encanta, jo fins al final amb el català”, ja ha decidit no fer servir per a la seva expressió artística. També és sabut que les expres­sions en español o english són invitacions modèliques a fer-te entendre millor. No parlis català perquè no arribaràs enlloc. Això sobretot si ets un influèncer d’aquests. Si vols arribar a força gent, no facis servir una llengua sense mercat, no cal ser una llumenera per saber que en castellà i anglès hi ha molt més públic i arribaràs més lluny. Compra’t un micro, una cadira d’aquelles d’astronauta, i prepara’t a recollir diners a cabassos. I sobretot no parlis català a casa. Com pot ser que hi hagi gent que parla català a casa? De debò és possible? Quin sentit té transmetre una llengua que no parla ningú i alhora et fa pagès, burgès, supremacista, gens cosmopolita ni modern, indepe, agressiu, maleducat, un inútil a les xarxes socials, si a més a més ja parles castellà? Com els pots fer això als teus fills?

    Rudolf Ortega
    "No parlis català". Quadern El País, 03.04.24

  • Es confirma que l’any 2023 va ser el més càlid de la història i abunden les dades que certifiquen l’escalfament del planeta i, de passada, l’emergència climàtica. La sequera provoca grans escarafalls institucionals, però en la pràctica se’ns recomana que prenguem mesures amb una severitat de sistema educatiu atrinxerat en el miratge de la responsabilitat individual. Els col·lectius que més aigua necessiten –pagesos, hotelers, propietaris de pàrquings i de saunes, viticultors– exigeixen que les administracions evitin un tancament d’aixetes que podria arruïnar-los. Situar aquestes dades en la pròpia biografia és un exercici inútil però estimulant. No recordo cap hivern tan suau com el que aquesta setmana hem tancat amb temperatures de més de vint-i-cinc graus. Parlo de memòria, que és l’algoritme de fabricació humana més fiable de què disposo. Recordo estius tòrrids i hiverns que, sense ser res de l’altre món, obligaven a dur abrics i a engegar estufes i radiadors per combatre una mena de fred més emprenyador que no pas soviètic. Aquests hivern el radiador elèctric (energia verda) només l’he fet servir –ho vaig anotar pensant que algun dia podria escriure’n un article– disset nits i sis dies. A la factura de l’aigua, la companyia m’informa que el consum del meu habitatge ha estat de 83 litres per dia, vint-i-tres per sota de la mitjana metropolitana. Tot i que encara tinc marge, he de millorar aquesta marca i les meves prestacions com a atleta de dutxa ràpida. En els últims mesos m’he dutxat inspirant-me en la gestualitat accelerada dels curts de cinema mut de Charles Chaplin, a una velocitat que em fa por convertir en factor de risc d’una possible i fatídica relliscada. Podria optar per l’objecció higiènica emparant-me en l’interès climàtic, però sé, per experiència, que aleshores em convertiria en un focus de contaminació més perniciós per al planeta. Des d’aquesta consciència, intueixo que les mesures que s’han pres fins ara són insuficients. I que si les temperatures de l’any passat es repeteixen i la sequera continua, tornarem a posar en marxa les turbines de la indignació i les lamentacions estèrils. Ara que ja som a la primavera, aprofito per recordar estius d’abans de l’emergència climàtica. Feia una calor espantosa, però érem nens, o adolescents, o joves amb excedents hormonals. Recordo que, quan anàvem al camp, hi havia moltes llagostes i, com que no teníem mòbil ni internet, podíem passar-nos hores perseguint-les. I que, durant un estiueig a Piera, anàvem a comprar gel perquè no teníem nevera. I a les nits, havíem d’obrir les finestres perquè passés l’aire i sentíem els roncs del veí, que havia estat a la presó per ser comunista. Roncava tan fort que de vegades ens reuníem a prop de la seva finestra, no pas per insultar-lo sinó per comprovar que aquells roncs eren humans i no extraterrestres. I quan encadenava una seqüència de roncs digna d’un batraci inspirat, l’aplaudíem.

    Sergi Pàmies
    "Biografia climàtica". ARA, 22.03.24

  • Les campanades de TV3, amb Laura Escanes i Miki Núñez, transmetien amateurisme mil·lennial i totes les convencions més carrinclones pròpies d’aquesta nit. “El pop és un animal molt especial i molt intel·ligent, com els catalans!”, exclamava el cantant. Tot i això, no semblava que tinguessin gaire fe en l’intel·lecte dels espectadors quan ens anaven informant de les formes que dibuixaven els drons al cel com si fossin difícils d’entendre. A TVE, Ramón García i la cantant Ana Mena van fer aparèixer Jennifer Hermoso poc abans de menjar el raïm. Però la futbolista, que s’ha erigit en un símbol feminista del 2023, va sortir a escena portant-li la capa a Ramon García en un acte més aviat caspós. A Antena 3, la performance nudista de Cristina Pedroche ha passat de l’horterada a l’esperpent. Després d’un soliloqui solidari sobre la importància de l’aigua i la maternitat, es va treure l’abric entapissat de plantes per exhibir una mena de funda plasticosa (reciclable, això sí) enganxada al cos. Com a mostra de sostenibilitat i ecologisme extrem, pocs segons abans que sonés el carilló ens ensenyava als espectadors una mena de boles de plàstic que duia entremig dels dits dels peus i ens explicava que eren separadors per tenir els peus sans. Un consell delirant per acomiadar amb presses el 2023. A Telecinco, Marta Flich i Jesús Calleja van ser dignes de la més absoluta irrellevància, amb una posada en escena més pròpia d’una paròdia d’unes campanades dels anys vuitanta. L’espectacle musical de Nacho Cano amb el tema «Un año más» de Mecano ens transportava també trenta anys enrere. A La Sexta, un Dani Mateo accelerat i amb l’emergència de fer riure va semblar oblidar-se que tenia Cristina Pardo de copresentadora. Intentant fer acudits, la deixava en segon pla i ella li havia d’estirar el braç per recordar-li que aquella emissió era cosa de dos. Canvien els rostres, canvien els dissenyadors, però ningú gosa innovar. Es manté la fascinació tronada per la Puerta del Sol. Continuen les parelles home-dona. Es perpetuen els estilismes més clàssics. Això sí, les cadenes privades brinden amb cervesa i només les públiques mantenen la tradició del cava. Les campanades són utilitzades com un contenidor publicitari. Enguany, Telefónica, Repsol i Renfe van ser les principals anunciants dels últims minuts televisius de l’any. L’empresa de telefonia s’ha apoderat de les boles que marquen en pantalla la deglució dels grans de raïm després d’unes quantes temporades sota el monopoli de Coca-Cola. La programació d’abans de les campanades fa plànyer les persones que han de passar la nit soles mirant la televisió. Els que no fan refregits fan continguts que semblen d’una altra època. La festa televisiva de les campanades fa que l’any que comença ja sembli caducat.

    Mònica Planas i Callol
    "L’any comença caducat". ARA, 01.01.24

    Citacions d'altri anteriors mes
    Circulars anteriors mes


    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |