«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

(...) Els efectes laterals indiquen que els premis amb poca retribució econòmica i amb menys suposada difusió són acceptablement sans. I com més ben dotats, més tupinejats, pastelejats o com se’n vulgui dir. Les proves hi són, i aquest cronista s’acollirà al dret periodístic de no revelar les fonts per explicar-los com funciona (...). L’editor localitza un personatge mediàtic, de l’àmbit de la televisió, de l’espectacle, de la música lleugera, de la política. En més o menys grau, depèn del cas, arregla i pentina un original ja existent, o el recuina, o el tradueix, o el reescriu de nou per obtenir un text literàriament pla, inconsistent i innocu, sense errors sintàctics i amb la puntuació discretament ajustada i, sobretot, amb un conflicte mínim per entretenir sense llevar al consumidor ni un minut de son. A l’abast de la facultat lectora de qualsevol ciutadà capacitat per llegir l’eslògan d’un anunci i, amb una mica de sort, per entendre’l. Es convoca el premi, i un comitè de selecció —desconec si format per un individu o per catorze— fa una tria, però a la inversa, descartant les obres amb possibilitats de resultar guanyadores, i presentant al jurat el candidat pactat i precuinat per ells acompanyat per uns quants nyaps no tal sols impremiables, sinó il·legibles. El jurat, format pel bo i millor de cada casa, no té més remei que votar un mal menor al qual la majoria de ciutadans no analfabets es pregunten quina gràcia li han trobat. Deixo al criteri del lector imaginar si el jurat està al cas de tal procés. En conversa de fa un temps amb un parell de pròcers del grup Planeta, els vaig exposar les meves reticències davant del procediment, i em van fer saber que no hi havia greuge per a l’erari públic, que com que són una empresa privada poden fer el que els doni la gana. D’acord, penso, però aleshores no en diguis “Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull”. Treu les teves brutes mans del nom de l’eremita de Randa i digue’n “Premi de les Meves Gònades”. Des del punt de vista ètic, en la meva opinió el cas només planteja una ofensa greu: que els lletraferits que, diguem-ne, de bona fe es presenten al premi no sàpiguen que les probabilitats de guanyar-lo són zero patatero, com va dir un. Una altra cosa són els efectes culturals. He expressat en més d’una ocasió el meu parer sobre la barbàrie consegüent d’estar substituint la prescripció pel mercat. La qualitat, el significat històric, la capacitat d’expandir la consciència, la consistència formal d’un llibre, són irrellevants. De l’únic de què es tracta és de si es ven prou. La destrucció de l’hàbitat literari comença a ser més que una expectativa, ja és un fet, i a punt de ser irreversible, si és que ja no ho és. I hi ha una conseqüència encara més danyosa per a la societat. La decadència promoguda per les grans empreses editorials i les institucions no és només una qüestió de diners. L’estratègia de prioritzar objectes de cultura industrials al pretès abast de la majoria no és innocent, ni tan sols és nou. És un avatar més del mil·lenari panem et circenses. Una societat intel·lectualment disminuïda és molt més fàcilment manipulable que una d’instruïda. Els promotors dels llibres “a l’abast del major nombre possible de lectors” són l’autèntica extrema dreta del país.

Miquel de Palol
"A sota la catifa". El Punt Avui, 31.03.26

De petit, a l’escola, ens feien resumir textos, dictats o lectures i d’aquell exercici en deien “resum”. Després, amb els anys, es va imposar el concepte sinopsi, que sonava més sofisticat i podia aplicar-se a llibres, pel·lícules i obres de teatre. L’any 1989, la revista trimestral L’home invisible, dirigida per Carles Prats, va demanar a diversos escriptors un resum de 200 obres de la literatura universal. Títol de l’experiment: La biblioteca portàtil: 200 concentrats literaris. Trenta-set anys més tard, rellegir aquells resums provoca quatre impactes simultanis: adonar-se de quants escriptors han mort (Francisco Casavella, Pere Calders, Baltasar Porcel, Lluís Permanyer, Ramon Barnils, Joan Brossa, Gabriel Galmés, Joan Barril...), l’evidència d’una presència escandalosament minoritària d’escriptores, l’audàcia d’una iniciativa que va reunir una irrepetible diversitat d’estils i que va ser còmplice que, amb l’astúcia d’un polissó transgressor, s’hi colés el resum de la novel·la d’un escriptor que mai no va existir. Exemples de resums memorables: d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, Josep Maria Fonalleras en va extreure aquest suc: “Un senyor se’n va al llit molt d’hora i no té son”. I per resumir la Bíblia, Pere Calders va trobar aquesta deliciosa drecera: “Un extraordinari best-seller mundial que no paga drets. Explica d’on venim i cap on anem, amb una inspirada descripció del trajecte”. Fa uns dies, vaig assistir a una conversa entre guionistes. Comentaven projectes i dossiers per presentar-se a diferents beques i en cap moment no van fer servir la paraula resum. Em van explicar que avui es parla més de “sinopsi curta” (un paràgraf de quatre o cinc línies) o de sinopsi llarga (mai més de trenta línies). I d’elevator pitch i logline, dos conceptes que, arrebossats pel prestigi dels anglicismes, fa temps que circulen a la indústria audiovisual i el món de la publicitat. L’elevator pitch es diu així perquè s’entén que ha de ser una manera de resumir una història que no duri més que un viatge en ascensor (elevator), m’imagino que d’un gratacel. El logline encara és més breu. Ha de ser l’ham que, perquè l’interlocutor es faci una idea de la naturalesa narrativa del projecte, inclogui determinats ingredients: hi ha de sortir el protagonista, l’objectiu i el conflicte principal. Per concloure l’experiment de La biblioteca portàtil, la revista L’home invisible va incloure una reflexió de Quim Monzó, que, amb un sentit comú visionari, escrivia: “Que el resum té guanyada la batalla del futur ho demostra el fet que cada cop més gent dels llibres en llegeixen tan sols el resum de la contracoberta. Que és on, realment, un escriptor demostra l’habilitat d’ensarronador, intentant vendre en poques ratlles el tot”.

Sergi Pàmies
"Nostàlgia del resum". La Vanguardia, 30.01.26

El català l’han anat enfonsant persones que diuen que el català no estava enfonsat. Mentiders. Farsants. Caguetes enllustrats i no il·lustrats. Flipats pel més enllà. Escolliu la mort. Lo pitjor que hi ha en aquesta vida és que algú t’intenti explicar la teua vida quan no en té ni punyetera idea, ni de la vida ni de la teua vida. Es diu fotre la merda sota l’estora: la vas fotent perquè no es vegi res fins que es va enlairant aquella serralada, aquells Pirineus… I entropesses i tot s’emmerda. Sí, el català és la caca atòmica. Què ens heu d’explicar? Tot és un insult. Escopinar a la cara. Respecte perquè fins als meus padrins érem monolingües. Gent sense estudis tenien més coneixement que gent que diu tenir estudis. Més suor i menys títols. El català l’han anat matant, també, tots aquests teòrics del català. Els que fan anàlisis, enquestes, anatomies, taxidèrmies… Tancats en laboratoris, búnquers. Discutint entre ells com extraterrestre sense terra. Alienígenes que no xafen els carrers dels òrgans musculars. El català també el pelen els buròcrates del català. No en tenen ni idea perquè la llengua se’ls mor en papers, pantalles, en estores inventades amagant la ronya. Tirant piules quan ens informen que el català l’aprèn un 0,1% de la població klingon i no volen sentir que milers de persones que viuen aquí des de fa dècades continuen sense saber ni dir sí o no en català. No volen ni mirar el que passa des de fa anys: moltes famílies catalanoparlants deixen de parlar català amb els fills i també amb el hàmster, el cactus i tot ésser viu. Continuen creient que els pobles són nirvanes i que tothom és un barrufet catalanoparlant. Desvien les orelles reglamentàries per no sentir la violència diària contra els ciutadans als quals els surt un pronom feble, ni que sigui per accident nuclear, de la boca… I així tot des de fa… ? Però els seus escrits, permutacions, diuen que NO. I jo us dic que SÍ perquè som al taüt que encara no han tancat. Tal com grinyola: són catalans, catalanoparlants, independentistes, alliberadors de mons mandonguilla, de planetes piruleta… Però negacionistes. Mata més la negació que l’acceptació. Una nació mai serà una negació. Viuen en bombolles, sectes, llaunes de sardina. Tots durien avui a un centre de rehabilitació Joan Sales i Joan Coromines per la sentència que s’intercanviaven per carta el 1959: "Hi ha problemes que més que els filòlegs els resoldrien els Mossos d’Esquadra". (...)

Francesc Canosa
"Els que maten el català". ARA, 18.01.26

Sou un FRAU TOTAL, una vergonya completa! No us tenia en cap consideració des que el 6 de gener de fa cinc anys li vau acabar portant la presidència al dormilega Joe, que m’havia robat la meva indiscutible victòria a les eleccions. Aquest any he acabat VUIT GUERRES!! i li vau portar el premi Nobel de la pau a una dona veneçolana que no ha fet res i que no només no va tenir l'honestedat de renunciar-hi en favor meu, sinó que ara pretén ser la presidenta de Veneçuela, aprofitant-se que JO HE FET TOTA LA FEINA BRUTA. Això ha estat molt LLEIG i totalment INJUST per part vostra. Sort n’he tingut del premi de la Pau de la FIFA que m’ha atorgat aquest home fabulós, intel·ligent i just que es diu Gianni Infantino, que me’l va donar per “ajudar a unir les persones del planeta amb el meu treball excepcional i extraordinari per la pau”. Si a Messi li vau portar 8 Pilotes d’Or, per què jo no puc tenir 8 PREMIS NOBEL DE LA PAU, un per cada guerra que he acabat? Per a aquest any voldria Groenlàndia, amb molt de petroli, gas natural, terres rares, or, diamants i aigua dolça. El bacallà els hi deixo als pobres danesos i al seu ridícul exèrcit de soldadets de plom. Cuba també la vull però caurà sola gràcies a la meva capacitat estratègica mai no vista abans en cap president. Per a Cuba només us demano uns resorts com els que vaig pensar per a Gaza. No vull aquestes coses de les cigarretes de xocolata a les sabates: em conformo que, aprofitant el 250 aniversari dels Estats Units el pròxim 4 de juliol, em porteu la meva cara al Mont Rushmore, que és el que correspondria si fóssiu tan savis com dieu. El món em respecta com mai fins ara. No us equivoqueu amb mi una altra vegada!! President DJT.

Antoni Bassas
" Hola, Tres Homes Savis". ARA, 06.01.26

L’any que comença fa tremolar. Precisament els darrers dies de l’any 2025 han estat plens de desitjos d'un bon any nou i els volem creure més que mai, però l’anàlisi freda de la realitat és decididament pessimista. Més val preparar-nos davant d’aquest escenari que ignorar-lo. L’any passat, per aquestes mateixes dates, temíem l’arribada del nou president dels Estats Units. Després d’un any, els pitjors pressentiments s’han verificat. Hem entrat en un nou món on les tres grans potències mundials estan dirigides o bé per autòcrates o bé per un aprenent entusiasta d’autòcrata. El poder “tou” de la Unió Europea ha resultat ser més tou que la mantega tèbia, mentre que el dels EUA ha esdevingut dur com l’armament pesant. Les tres potències frisen per dissoldre la Unió Europea i per poder tractar amb cada estat i obtenir les millors condicions d’aquesta àrea de prosperitat: la reducció dels nivells de vida dels seus ciutadans promet ser un negoci immens per a les seves empreses i per al seu poder. Hem entrat en una veritable distopia. Malgrat la temptació d’entendre el futur amb la millor ciència-ficció escrita fins ara, la història ja ens dona lliçons prou importants. Per més que vulguem ignorar-ho, estem entrant en una situació que repeteix la dels anys trenta del segle XX. L’eclosió dels feixismes i la possibilitat que democràcies consolidades derivin cap a autocràcies van ser una realitat dels anys trenta, i estan agafant forma davant nostre. Ara, com fa prop d’un segle, el món —i molt especialment Europa— viu una situació ben complicada, en què les receptes per solucionar els enormes desafiaments no poden ser simples ni del gust de tothom. Els feixismes i autoritarismes van donar respostes senzilles i contundents a problemes complexos, i en van crear de nous que ningú no gosava ni predir. Ens acostem a aquesta mateixa situació (...)

Albert Carreras
"Mals auguris: tornarem als anys trenta?". ARA, 02.01.26

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors