«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Que a l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Madrid una candidata a degana es vegi obligada a emetre una declaració com aquesta seria sorprenent si no fos que ja no sorprèn gairebé res del que està passant a Espanya. És una declaració vergonyosa, escandalosa, sòrdida, que recorda les declaracions de puresa de sang o ideològica dels temps més bàrbars de la història. Que la sospita que algun membre de la candidatura de Sonia Gumpert tingui relació amb Catalunya sigui un estigma que pugui fer que no aconsegueixi el vot dels advocats col·legiats demostra el grau de xenofòbia a què estan arribant en segons quines instàncies. Ho rellegeixo i me'n meravello. "Tot i no tenir res contra els catalans, cap dels catorze diputats són catalans...". "Una molt injusta i errònia atribució de catalanitat...". "Cap dels que intervé en el grup té veïnatge català, quan tots són i se senten radicalment espanyols...". ¿Què vol dir tot això? ¿Que si algun d'aquests catorze diputats tingués cap mena de relació amb Catalunya estaria per sempre deshonorat per una mena de pecat original i, amb ell, la candidatura sencera? I això passa ni més ni menys que en tot un Il·lustre Col·legi d'Advocats. Com me'n recordo d'aquell espot de fa unes setmanes, durant la campanya electoral, en què, un rere l'altre, diversos alcaldes de ciutats espanyoles ens explicaven amb un somriure als llavis fins a quin punt ens estimen i, per rematar cada intervenció, cada un d'ells deia la frase "¡Nos gusta Cataluña!". Collons, si no els agradés.

Quim Monzó
"Els il·lustres advocats". La Vanguardia, 07.12.2012

Són les vuit del matí, en qualsevol escola del nostre país. L’equip directiu es troba al despatx de la directora. “M’ha telefonat la Mariona; diu que ha passat la nit vomitant. Li sembla que és una grip de panxa; anirà al metge i ja ens telefonarà”. “Qui agafarà la classe? La Berta?” “No, la Berta ja va fer la substitució d’en Ricard la setmana passada i els nens que havia d’atendre d’educació especial es van quedar sense reforç”. “Doncs que no hi hagi el desdoblament d’anglès i… Òndia, el telèfon sona una altra vegada, mal senyal. És en Pep, que també ha estat vomitant, que s’estarà una estona a casa i si es troba millor vindrà a mig matí”. “Insisteix-li que si no millora que vagi al metge, que li faci la baixa que si no...!; ho ha de justificar tot ben justificat, que es veu que hem fet molts abusos amb les baixes”. “Però què fem amb la substitució d’en Pep, que havia d’acompanyar els de tercer al Montseny?” “Doncs ja hi aniré jo!” “Però tu tens una reunió amb l’inspector”. “Doncs hi vas tu”. “Dona, més val que hi vagi jo i tu vas amb l’inspector”. “Sí, però si vas d’excursió t’haurem de substituir a la tarda i els de primer no poden estar tot el dia amb canvis de mestres”. “I si no fem música?” “Dona, que la Sílvia ha de preparar…” A algú li pot semblar que aquesta conversa és exagerada, que no n’hi ha per tant. Doncs n’hi ha per tant i per més, i qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència. Aquesta és la realitat que vivim les escoles molts dies, a primera hora del matí. Els equips directius han de fer malabars o puntes de coixí, perquè a cada aula hi hagi un mestre. Tot plegat fa que el model d’escola inclusiva estigui greument ferit. Encara li batega el cor i el cervell mostra senyals de moviment, però va sagnant lentament i si no aturem l’hemorràgia tot plegat haurà estat una bella història, un dolç record que conservarem d’un moment històric que a poc a poc es va fonent.

Jaume Cela & Juli Palou
"Una realitat ben galdosa". Ara, Criatures, 24.11.2012

L'última idea de l'alcalde Trias és incloure, a la nova normativa que afectarà els bars i restaurants amb terrassa, l'obligació de deixar anar a orinar, a excretar o al que sigui qualsevol que passi pel carrer. (...) Els ben asseguro que si tingués un bar o un restaurant no permetria que el fes servir ningú que no en fos client. Si m'he d'encarregar de netejar-lo i això significa una despesa i una dedicació, ¿per què he d'estar obligat a permetre que el faci servir gent que no hi pren ni un tallat? Barcelona és una ciutat cada cop més més plena de gent impresentable. A l'avinguda Mistral, entre els carrers Rocafort i Calàbria hi ha un bar-gelateria sense nom on, un dia, la parella que el regenta es va trobar amb un cas definitori. Hi van arribar un home i una dona. L'home es va quedar a la porta. La dona va anar directa cap al fons. Com que els amos estaven per la feina d'atendre els clients, no se'n van adonar fins que la dona va tornar i els va dir que el lavabo estava tancat. La mestressa li va dir que sí, que està tancat amb clau perquè és per als clients, i tot seguit va continuar amb la feina. Però poc després va veure que la dona tornava novament del fons, tota somrient, que es reunia amb l'home que l'esperava a la porta, que li deia no sé què en romanès i que se n'anaven. Intrigada, la mestressa va anar cap al fons i va veure com, allà al mig, just davant del lavabo, a terra hi havia una pixarada. Com que no li havia donat la clau, sense cap mena de problema la dona s'hi va pixar. A aquest grau de degradació hem arribat, senyor Trias. ¿I encara vol que els amos de bars i restaurants acceptin la seva proposta? Apa, vinga.

Quim Monzó
"Al fons". La Vanguardia 01.11.2012

(...) M'estic referint a tots els rumors que corren sobre la remodelació dels Premis Nacionals que atorga el CoNCA. Ja sé que la política d'aquesta institució és retallar, com a tot arreu. Però retallar els premis a la literatura catalana és suïcida. Jo crec que els premis a la literatura catalana no solament s'han de mantenir sinó que s'han d'augmentar. Si el país fos conscient del que significa la llengua catalana en el projecte d'un nou estat d'Europa, no s'estranyaria pas ben gens que hi hagués sis Premis Nacionals de literatura catalana: poesia, teatre, narrativa, assaig, traducció i això que diuen -ben maldestrament- prosa no de ficció. El país hauria de ser conscient que hi ha un gruix d'escriptors -molts d'excel·lents- que estan deixant la pell per aquesta llengua, cosa que vol dir per aquest país i pel seu futur. I que és altament ofensiu que d'alguna manera se'ls digui que hauran de compartir un premi amb escriptors en altres llengües, tan respectables com es vulgui, però que ja tenen les seves institucions que vetllen per ells i els protegeixen, algunes, per cert, pagades amb els nostres impostos i que no mostren cap interès per la llengua catalana. Un escriptor pertany a la pàtria de la seva llengua, i és aquesta llengua la que el qualifica. Només són escriptors catalans els que escriuen en català. Els altres, en tot cas, són catalans escriptors, que és tota una altra cosa.

Narcís Comadira
"Aquesta tardor". Ara, 22.09.2012

La millor virtut de la carta que el Monarca ha publicat a la seva web és que és curta i no has de dedicar gaire temps a llegir-la. Cronòmetre en mà, me l'he llegida en un minut i mig, i encara l'hauria llegit més ràpid si no fos per la redacció recargolada que fa servir la persona o ésser que li escriu tant aquestes cartes com els discursos de Nadal. Quina obsessió a dir-ho tot de forma poc fluïda. Suposo que deuen considerar plebees les normes d'Orwell sobre com redactar bé. A més, al populatxo li cau la bava quan sent algú que parla de manera alambinada. Passa com amb les novel·les que no s'entenen. El textualisme dels anys seixanta i setanta, per exemple. Molta gent considerava que es tractava d'un nivell superior, callaven amb respecte i procuraven que no es notés que no entenien l'embull. Els discursos de Joan Carles I sempre comencen amb una mena de mitja verònica, una frase ampul·losa que no hi pinta gaire res. En aquest cas la frase "No sóc el primer i amb seguretat no seré l'últim entre els espanyols que pensa que....". Ho fa ben difícil. Podria haver-se estalviat tota aquesta retòrica i començar amb la frase següent: "En la difícil conjuntura econòmica, política i també social que travessem és imprescindible que interioritzem dues coses fonamentals...". ¿Què hi afegeix la frase primera? Potser volien suavitzar la duresa de la comminació: "és imprescindible que interioritzem". ¿I què hem d'interioritzar? Doncs, d'entrada, "que només superarem les dificultats actuals actuant units, caminant junts, unint les nostres veus, remant alhora...". Parin esment en l'obsessió del redactor per repetir, amb paraules lleugerament diferents, conceptes que dits una única vegada ja s'entenen bé: "actuant units, caminant junts, unint les nostres veus, remant alhora...". És el que es coneix com la tècnica del xiclet: si no tens gaire a dir i necessites omplir moltes línies, ves estirant la goma de mastegar tant com puguis. Fixin-se que, tres línies més avall, novament hi ha xiclet: "el pitjor que podem fer és dividir forces, encoratjar dissensions, perseguir quimeres, enfonsar ferides...". Tot seguit el missatge central: "No són aquests temps bons per escorcollar en les essències...". Per a l'Espanya essencialista segur que no ho són, si els que escorcollen en les essències són els catalans. ¿Per a qui escriu la carta, doncs? No pas per a nosaltres. Queda clar en el consell final, que ens recomana tenir com a model "els valors que han destacat en les millors etapes de la nostra complexa història i que van brillar en particular en la nostra Transició Democràtica...". Una transició que precisament aquests últims mesos ha estat qualificada per molts catalans com un procés covard que és a l'origen de molts dels nostres mals actuals! Puc arribar a entendre que no vulguin canviar de retòrica però que busquin almenys un negre més informat i sobre tot més hàbil, si el que volen és vendre'ns la moto un cop més.

Quim Monzó
"Anàlisi de text". La Vanguardia, 19.09.2012

(...) El sobiranisme ha crescut per l'addició d'una gran quantitat de conversos que m'agradaria classificar en tres grups: primer, els que eren independentistes de cor però rebutjaven la idea perquè la trobaven irrealitzable; segon, els que s'han atipat de la situació actual per raons econòmiques o d'altra mena; tercer, els que han detectat un poderós canvi de vent i s'apunten -com fan sempre- al carro guanyador. Pot semblar una base una mica fangosa per a un moviment que vol ser majoritari, però és mèrit del sobiranisme haver-se apropiat dels malcontents gràcies a un discurs convincent i enraonat que la realitat ha anat consolidant. Les absurditats de la política espanyola hi han ajudat, sense dubte. Però un discurs merament reactiu no hauria permès una Diada tan serena, massiva, il·lusionada com la que vam tenir dimarts. L'independentisme català s'ha tret el passamuntanyes i ara és un producte per a tots els públics, una tendència tan transversal com ho és l'ecologisme. L'altre dia a Twitter algú deia, mig en broma, mig seriosament, que les CUP podrien tornar-se espanyolistes per por de semblar massa mainstream! (...) I després arribarà l'hora de les emocions. La ràbia donarà pas a la tendresa i a les moixaines. Catalans, us estimem, us admirem, us necessitem, ens diran. Hem fet un llarg camí junts, no us volem perdre, ni a vosaltres ni a Tàpies ni a Miró ni a Gaudí ni als germans Gasol. I no faltarà un missatge específic per als catalans d'origen espanyol: compatriotes, no podeu renunciar als orígens, ni permetre que el politiqueig posi un mur insalvable entre vosaltres i la terra de la vostra família. Un argument clàssic però eficaç, el de la crida de la sang. Davant d'aquesta mena de campanyes, convindrà que el sobiranisme no perdi els nervis, no simplifiqui, no infravalori, no doni res per guanyat i no deixi ningú per convèncer. I convindrà també que la classe política catalana es prepari per bastir un projecte d'estat sòlid, rigorós, pluralista i fiable: d'ara endavant, amb les paraules no n'hi haurà prou. Tot i que són les paraules les que ho han desencadenat tot.

Toni Soler
"Paraules enverinades". Ara, 16.09.2012

(...) A Nova York, l'estació de metro Atlantic Avenue, a Brooklyn, va ser rebatejada el mes de maig com a Atlantic Avenue-Barclays Center. A Madrid, l'estació de Sol es va convertir en Sol Galaxy Note! durant un mes, i no va passar absolutament res. Bé, sí que va passar: va passar que van ingressar un munt de calés molt interessants en aquests moments. A Hollywood, la cerimònia dels Òscars la fan al Dolby Theater, abans conegut com a Kodak Theater. D'una publicitat a una altra. El 2004, el Teatro Rialto de Madrid va passar a anomenar-se Teatro Movistar, i així se'n va dir durant dos anys. I aquesta setmana, a Barcelona, el Goya ha passat a dir-se Teatre Goya Codorniu. La casa Codorniu convidarà a xampany el públic els dies d'estrena i tret d'això tot continuarà igual. Abans, els mecenes eren els marquesos i els prínceps. Avui dia són empreses que, si et donen una pasta, és lògic que vulguin veure el seu nom clarament involucrat en l'obra que parcialment subvencionen. Així són les coses i no serveix de res intentar navegar contra el vent, i menys si cada cop hi ha menys veles. Per un preu raonable, jo mateix m'ofereixo a modificar el meu nom de plume i afegir, des del mateix moment de la firma del contracte, el nom d'una marca a la meva firma. Posem que arribo a un acord amb el fabricant d'impressores Epson. Firmaria, doncs, Epson-Quim Monzó o fins i tot, si volen, Epson Monzó (aquesta segona opció, 50% de recàrrec per lluïment preferencial de la marca).

Quim Monzó
"Diners de tort fan veritat". Ara, 08.09.2012

(...) Aquesta música postnacionalista ha estat present en dues de les polèmiques culturals de l'estiu, que el conseller Mascarell ha fet molt bé de tallar a temps. Una, la del canvi del nom del MNAC, per treure-hi el "Nacional" o el "de Catalunya" o totes dues coses. L'altra, la polèmica sobre la possibilitat d'atorgar el premi nacional de literatura a una obra escrita en castellà. Certament, en totes dues hi ha aspectes específics a considerar. Per exemple, en el cas del MNAC, el "Nacional" i el "de Catalunya" són redundants. Potser es podria eliminar la redundància. Però ¿té sentit camuflar que el relat del museu és la història de l'art català i tornar a confrontar les marques Barcelona i Catalunya? En l'altre cas: el marc d'un premi de literatura ¿és una llengua o un territori? ¿Ha de ser per a obres en català s'hagin produït on s'hagin produït, o per a obres produïdes a Catalunya, siguin en la llengua que siguin? Si fos el segon supòsit, prou discutible, ¿només català o castellà? ¿O en qualsevol llengua, si qui ho ha escrit és ciutadà de Catalunya, paga aquí els seus impostos i vota aquí? Si mana el territori, hauria de ser això. Si mana la llengua, és una altra cosa. I em sembla que aquesta altra cosa té més sentit. En uns premis culturals, sembla millor un criteri cultural que un criteri administratiu (¿haurien d'aportar un certificat de residència i d'estar al corrent dels pagaments a Hisenda?).

Vicenç Villatoro
"Un estat sense nació". Ara, 29.08.2012

(...) Deia a l'article anterior que les manifestacions són per a la democràcia com les armes: cal anar amb molt de compte que no et surti el tret per la culata. Amb la d'aquest 11-S, també. El món ens estarà observant amb molta atenció: calen moltes pancartes en anglès i molts corresponsals internacionals. I el que queda d'Espanya també ens observarà: evitem semblar gent malhumorada. En la meva modesta opinió no seria bo confondre la manifestació en un plebiscit que no és. En cap cas no pot substituir les properes eleccions, que, aquestes sí, haurien de tenir un objectiu plebiscitari. I ha de generar més adhesions: la manifestació no es pot limitar a ser un gest de mera afirmació perquè no representaria cap avenç. Ha d'ajudar a fer el pas als que encara dubten. I, per damunt de tot, ha d'empènyer cap endavant els nostres parlamentaris i el Govern, i ens hem de comprometre a fer-los costat perquè a fe de déu que ens caldrà molt coratge a tots plegats en les hores difícils -però plenes de dignitat- que s'acosten.

Salvador Cardús
"La manifestació d'aquest 11-S". Ara, 25.08.2012

(...) Bromes a part, la discussió es gira cap al lloc d'on hauria d'haver partit: sobirania com, per qui procediment? Amb quins objectius d'ordre social, econòmic i polític? Amb quin programa? Sobre quin model de societat? Plural, sí, però com? Amb quines aliances? Comptant amb què, a dins del territori i a fora? Amb quin cost? Assumint quin grau de sacrifici? Un país de farra i pandereta o un país d'art, coneixement i progrés? Amb expectatives de ser Dinamarca, o amb massa opcions d'acabar essent Macedònia? La Llombardia o la Campània? El dia en què la ciutadania hagi de triar, cal que disposi de tots els elements en joc, pros i contres amb el màxim d'objectivitat i precisió: càlculs, projeccions i probabilitats sobre estadístiques i dades anàlogues d'altres llocs del món: Txèquia i Eslovàquia, les Repúbliques Bàltiques, Quebec, Kosova, Escòcia, Flandes, Sudan del Sud, etc. Que triï amb els sentiments si vol, però que no pugui dir, es decanti cap on es decanti, que no sabia on anava. Una altra qüestió seriosa que no he vist abordada enlloc: qui ha de comandar l'empresa? No dic només d'un hipotètic primer president de la República Catalana, dic del conjunt de l'equip dirigent, allò que més o menys pomposament els clàssics en diuen els pares de la pàtria –una expressió que no m'entusiasma. En el moviment sobiranista, ara com ara, hi veig més foc de camp i aplec boletaire que compromís dels sectors determinants de la societat en una voluntat intel·lectual articuladora d'un programa concret, atractiu i factible; també seria hora de posar-hi noms propis. No sé si em ve gaire de gust la idea de treure'm de sobre la bota espanyola per acabar amb uns governants reiteradament indecisos, febles, escagarrinats i encara, massa sovint, ineptes per les exigències de força i alhora les subtileses de la gestió pública. (...)

Miquel de Palol
"Model de societat". El Punt Avui, 20.08.2012

Aquesta tardor es parlarà molt del pacte fiscal i, més enllà, del fet indubtable que la relació econòmica actual entre Catalunya i Espanya és una cotilla per al progrés i el benestar dels catalans. Per tant, en nom del progrés i el benestar dels ciutadans es rebutjarà el manteniment d'aquesta relació. (Només de passada: si la senyora Cospedal creu que en temps de crisi el diner públic no ha de finançar el nacionalisme, que comenci predicant amb l'exemple; el nacionalisme espanyol ens costa a tots molts diners, més que cap altre.) Per tant, és necessari i oportú, en nom dels objectius històrics del catalanisme, parlar del pacte fiscal i, en negatiu, del dèficit fiscal i l'asfíxia de les infraestructures. Però per no amputar una pota al catalanisme, parlem també de llengua. És a dir, d'identitat, de cultura, de personalitat nacional. Plantem-nos pels diners, però plantem-nos també per la llengua. Lamentablement, segur que tindrem ocasions de fer-ho. I, sobretot, amb la idea fundacional que una cosa i l'altra van lligades i que això és el que dóna força, modernitat i justícia a la reivindicació catalana. Ni diners sense llengua ni llengua sense diners. Una cosa amb l'altra. Convençuts, a més, que en el fons, són la mateixa.

Vicenç Villatoro
"I també la llengua". Ara, 16.08.2012

Cada 6 d'agost no puc evitar que una sensació de tristesa em porti el record d'aquell mateix dia del 1945 quan la primera bomba atòmica va ser llançada sobre la ciutat d'Hiroshima i va precipitar la rendició de l'exèrcit imperial, que havia estat advertit en la declaració de Potsdam de deu dies abans que si no capitulava, el Japó seria sotmès a una destrucció massiva i devastadora. La fi total de la guerra corria pressa. El president Truman va anunciar des d'un creuer que navegava per l'Atlàntic que s'havia llançat la primera bomba atòmica, un artefacte que tenia una potència dues mil vegades superior a totes les bombes utilitzades fins aquell dia. El dramatisme del moment era evident. És un aniversari trist perquè en nom de la seguretat es va posar la primera pedra d'un món més insegur en el qual la bomba atòmica està avui en poder de gairebé una dotzena d'estats. És un dia trist perquè la història ens diu que cap arma inventada per l'home ha deixat d'emprar-se novament. L'equilibri del terror va dominar la guerra freda i és encara una preocupació per a la supervivència de pobles i estats que veuen com poden ser objecte d'atacs nuclears amb la dramàtica imatge d'aquell bolet immens que s'enlairava sobre Hiroshima i deixava 140.000 cadàvers, gairebé la meitat de la seva població. Truman va dir més tard que aquelles bombes sobre Hiroshima i després sobre Nagasaki evitarien la mort d'un milió de japonesos en accions de guerra posteriors. És un argument molt discutible que s'ha demostrat inacceptable. Les bombes democràtiques, en expressió de Todorov, són tan letals com les de les dictadures i els totalitarismes. Tant és si un nen mort és conseqüència d'una bomba d'un país lliure o d'un país tirànic. Ai dels vençuts, però també ai dels vencedors que van abusar de la seva posició. L'avenç de la ciència ha coincidit que avui aterrés a Mart un vehicle explorador que significa un gran pas per a l'exploració de l'espai. Però quan Robert Oppenheimer, un home que no llegia periòdics i no escoltava la ràdio i que es va assabentar molt tard de la crisi del 1929, va posar en marxa el projecte Manhattan s'obria una nova era de dissuasió pel terror. L'hi va encarregar Roosevelt i el va executar Truman. La capitulació japonesa va arribar aviat. S'obria pas la capacitat de destrucció massiva dels estats.

Lluís Foix
"Dolorós aniversari". La Vanguardia, 07.08.2012

El conseller d'Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, ha demanat a tots aquells ciutadans que a hores d'ara encara no hagin decidit on anar de vacances aquest mes d'agost que triïn l'Empordà; l'Alt Empordà per ser precisos. El motiu és solidari: es tracta de la comarca que l'incendi acaba d'arrasar i el sector turístic de la zona tem que les notícies dels focs i les imatges de la devastació facin que molta gent que havia pensat anar-hi s'ho repensi i no hi vagi. Doncs jo diria s'equivoquen (els del sector en qüestió), perquè cal tenir en compte la importància del component morbós. Hi ha un tipus de turista que, tip d'anar a París i a Florència, a Nova York en viatges de cinc dies, a les Seychelles i a Punta Cana, troba molt més interessant viatjar a llocs on hagi hagut desgràcies recentment, siguin bèl·liques o a conseqüència de la natura revoltada. Això ho saben des de les repúbliques balcàniques fins a Nova Orleans, passant pel Japó, Indonèsia o els països àrabs de la revolució de l'any passat. Qualsevol fet que pugui complaure l'esperit macabre els encisa: un tsunami, una revolta sagnant... Si s'hi pot palpar la dissort, ja se senten feliços. La llengua anglesa, que en l'actualitat va deu passes per davant de les altres a l'hora de batejar conceptes, ha creat des de fa lustres una ampla terminologia per anomenar totes les variants possibles d'aquesta mena de turisme. Dark tourism: el que du els viatgers a visitar escenaris de batalles -recents, sobretot, i amb restes que demostrin el patiment- i camps de concentració. Slum tourism: visites a barris degradats de qualsevol ciutat important, de les faveles brasileres a les townships sud-africanes, zimbabueses o xineses, amén dels barris pobres de qualsevol gran ciutat europea o americana, i millor si hi ha nens desnerits pels carrers. Doom tourism: el que empeny els visitants als llocs afectats pels canvis climàtics, evidents o futurs: des de les illes polinèsies que aviat quedaran engolides per les aigües creixents del Pacífic fins a les glaceres de la Patagònia o de Grenlàndia, que minven dia a dia; passant pel Kilimanjaro, esclar, els cims gelats del qual ja gairebé són història, i el mar d'Aral, que de ser un dels quatre llacs més grans del món (de prop de 70.000 quilòmetres quadrats), ara és amb prou feines un bassal. Evidentment, la crida del conseller Mena no va en aquest sentit, però, per poc que un hom -i un don- conegui la idiosincràsia humana, és ben clar que, aquest agost, molts ciutadans visitaran Cantallops, Terrades, Avinyonet de Puigventós, Biure, Agullana, Boadella i les Escaules, per fer-se fotos davant dels boscos cremats -com més calcinats i desolats millor-, la mar d'orgullosos mentre els habitants dels pobles els observen de lluny i en veu baixa remuguen: —Merda de pixapins...

Quim Monzó
"Cap a la part del Pirineu, vora els serrats". La Vanguardia, 27.07.2012

(...) Si el llibre hagués estat al 8% en lloc del 4%, també hauria passat al 21%. És a dir, que s'ha salvat per atzar, perquè no han entrat a desclassificar els productes que tenen l'IVA superreduït. Els efectes seran desastrosos, encara que incalculables però fatals per a molts. No en tenen prou de reduir els pressupostos, amb la finalitat de precaritzar, no d'estalviar, si no que a més a més ara han d'incrementar la pressió fiscal sobre un sector amb la comptabilitat exhausta, si bé amb unes reserves molt altes de creativitat i de capacitat per empènyer la societat i l'economia cap a temps millors. És de certa utilitat preguntar-se per les causes de l'envestida a la cultura. Potser convé saber que els autors del mal eren perfectament conscients del resultat pels precedents europeus. Allà on han apujat l'IVA de la cultura, l'han hagut de tornar a reduir perquè la recaptació total disminuïa. ¿Així doncs, si no és amb afany recaptatori, quin objectiu persegueixen? Ja he publicat diverses advertències sobre les males intencions del PP, no tant en relació amb la cultura, que també, sinó sobretot contra el pluralisme. Volen el monopoli dels altaveus. Al mateix paquet que el cinema, la música, el teatre o l'art, hi va la radiotelevisió pública, i ja veurem si PRISA també. Això és el que es pensen, que ja ens tenen sotmesos. Que no fa falta ni que es molestin a tallar pel dret.

Xavier Bru de Sala
"Un atemptat greu amb efectes desastrosos". El Periódico, 19.07.2012

I dur càstig sembla, pres sense nocturnitat i amb traïdoria, el salvatge augment de l'IVA que s'ha imposat al món de la cultura. És possible que en algun raconet de la llefiscosa mediocritat que batega en aquest Govern, algú hagi utilitzat el verb a l'estil fabrià i hagi dit "que se jodan los de la ceja", convertida la gestió pública en una diana de les fòbies del ximplet de torn. Aquest augment tan brutal de l'IVA danya brutalment també la indústria que acompanya la creació cultural i en garanteix la supervivència. El cinema, el teatre i altres disciplines augmenten 13 punts, la qual cosa per a molts és un peu en l'abisme i, per a d'altres, la caiguda definitiva. Alhora, i malgrat obligar políticament a considerar la barbàrie dels toros com un "patrimoni cultural", les corrides no pateixen aquest augment i es queden en els mínims del reduït. Cosa la qual és tota una metàfora de la concepció d'Espanya que tenen aquests patriotes de bandera a la boca i mediocritat al cervell. Perquè un país que subvenciona i protegeix la salvatjada contra els toros i alhora castiga fiscalment els creadors culturals, és un país que té un present negre i un més negre futur. És una barbaritat, només pròpia d'aquells que veuen la cultura com un enemic del seu statu quo i no com un aliat de la modernitat. La cultura hauria d'estar sempre aviciada i cuidada, com així fan els països seriosos. França, per exemple, tan citada últimament per Rajoy. Però a diferència d'altres països, on la cultura és un pol de consens, aquí n'hi ha molts que la consideren sota sospita. Com si fos aliena a l'esdevenir brillant dels pobles. Com si la creació no fos la benzina de la civilització.

Pilar Rahola
"Mort a la intel·ligència". La Vanguardia, 17.07.2012

Benvolgut fill, els que no creiem en l'existència d'una altra vida recolzem la posteritat dels absents només en la memòria. Ara tindries dotze anys. El 24 de juliol en farà tres que ens vas deixar. Tres anys durant els quals la teva memòria ens ha acompanyat sempre. Cada dia de cada dia, festius inclosos. Els tres de casa et tenim ben present i la gent que ens envolta sap que pot parlar-nos de tu sense por a fer-nos caure en cap abisme emocional. Més enllà d'aquests cercles, gràcies a la barreja una mica intimidatòria d'intimitat i extraversió que pot comportar la literatura, és molta la gent que ens fa arribar el seu escalf a través de múltiples canals. Gent de tot mena que ha llegit sobre tu en llengües diverses, algunes tan llunyanes com el coreà, i que ens vol fer saber que et recorden. Aquest degoteig constant d'afecte ens recomforta i no ens n'atipem mai. Afartar-nos-en seria tan absurd com deixar d'assaborir els plaers de la vida. La teva esquela publicada aquí el diumenge 26/VII/2009 acabava amb unes frases que ens va agradar imaginar pronunciades per tu: "Qui no recorda, no oblida. Qui no oblida, recorda. Estimo, però no ho recordo. M'estimen, i no ho oblido. Mai no cauré en l'oblit". Aquell diumenge atziac del teu funeral l'amic Oriol Izquierdo les va llegir amb la fermesa de veu que a nosaltres ens mancava. Ja ho veus, Llullu, ni caus ni mai no cauràs en l'oblit. El teu record és tan intens que fins i tot abasta les administracions públiques. Quan feia quatre mesos que havies mort vaig relatar en un rum-rum l'odissea burocràtica post mortem amb què ens van obsequiar (Aquí no hay quien muera, 24/XI/2009). Una setmana abans del primer aniversari de la teva mort l'Administració va tornar a donar senyals de vida tot refermant el seu record: ens va reclamar un pagament de 250 euros per la pensió de protecció familiar que la teva discapacitat atorgava. Ho vaig explicar al rum-rum Ventanilla única (26/VII/2010). Ara, quan ja crèiem que d'altres problemes més peremptoris els havien apartat de tu, tornen a demostrar que et tenen present. Una gentil carta de l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials, amb data del 8 de juny i adreçada als Familiars de Lluís Serra Pablo, ens informa que, després de revisar les prestacions del període 12/VI/2007-24/VII/2012 (nota com ara ja s'han adonat que ets mort), veuen que ens van pagar de més i que l'import d'aquests cobraments indeguts és de 485,72 euros. No cal dir que estem emocionats per aquesta nova prova de sensibilitat administrativa que constata, fill meu, que el nostre estimat Govern et recorda. I això, si no fos pels euros, diria que no té preu.

Màrius Serra
"Et recorden, Llullu". La Vanguardia, 02.07.2012

S'anomena Dolors Serrats, o Dolores, ara que ha decidit trair la dignitat dels seus orígens, i va néixer a Ripoll, on va viure fins als 18 anys. Després se'n va anar a Saragossa, s'hi va quedar, casar, tenir fills, es va fer entusiasta del PP i, via la Conselleria d'Educació, ha esdevingut una Agustina d'Aragó de pa sucat amb oli que lluita contra les forces del mal nacionalistes. És la inventora del terme "aragonès oriental" i la responsable de la llei més lesiva contra els drets lingüístics de 60.000 persones que viuen en un territori, la franja de Ponent, on fa 800 anys que parlen català. La tal Dolores, doncs, mereix el terme de botiflera de l'any, aquell malnom que els catalans dedicaven als seguidors de Felip V, i que ella s'ha guanyat amb malvolença, dedicació i mala fe. És clar que més que botiflera, que té una certa ressonància èpica, hauríem d'atorgar-li el títol de la JNC de capsigrany de l'any. Sigui com sigui, no hi ha res pitjor que una persona que, per ser acceptada, necessita trair els seus orígens. És a dir, la identitat de la seva gent durant generacions. I com tot traïdor, evidentment necessita ser més papista que el papa, tant que fins i tot nega haver nascut a Catalunya sinó "en la provincia de Gerona", terme més païble per als col·legues hooligans de l'España grande y libre.

Pilar Rahola
"La botiflera". La Vanguardia, 22.06.2012

Educació, cultura, sanitat, què fan amb aquesta macroestructura funcionarial i econòmica, quan tenen un sentit molt acotat en l'Espanya autonòmica? I podríem continuar parlant de delegacions del Govern, diputacions, etcètera. Tanmateix, no podem posar el dit a l'ull d'Espanya quan Catalunya és igualment bòrnia. Aquí tenim cinc cercles administratius damunt del ciutadà: Ajuntament, comarca, Diputació, Generalitat, Estat, a banda de la Delegació del Govern i el Govern Militar, i això sense comptar l'eternament ajornada vegueria. És a dir, com que tenim vocació d'Estat, però tenim un altre Estat al damunt, hem anat sobreposant administracions enlloc de substituir-les i el resultat és tan feixuc i excessiu com car. No vull ni imaginar, per exemple, la quantitat de sous, alliberats, amics col·locats, cotxes oficials, etcètera que tot plegat representa. No ha arribat el moment, doncs, de plantejar la reducció seriosa de tota aquesta ingent andròmina pública? Àngel Ros comentava a la seva entrevista d'ahir que hi hauria d'haver una única entitat supramunicipal que substituís totes les altres i aconsellava que els municipis més petits mancomunin els serveis bàsics. M'afegeixo a la idea amb un crit de batalla: les diputacions han de desaparèixer d'una vegada. Sembla mentida que aquesta herència d'una Espanya uniformadora hagi sobreviscut a les reivindicacions nacionals, en paral·lel als virreis que mantenim ara amb el nom més digerible de "delegats del Govern". Però el fet és que en moments com l'actual, el manteniment de les diputacions i globalment d'una estructura administrativa tan engreixada, no es correspon amb l'objectiu de reduir la despesa pública. Toca obrir el meló, perquè és ara quan el lideratge polític ha de tenir rigor i valentia. Si no és ara, quan serà?

Pilar Rahola
"Diputacions 'away'". La Vanguardia, 16.06.2012

¿Per què ha de ser l'allioli salsa nacional de Catalunya? És una salsa que es fa a molts llocs del mediterrani occidental: a Andalusia, al País Valencià, a Occitània, a la Ligúria, a Calàbria, a Sicília... ¿Què té d'intrínsecament català, l'allioli? Res. Pel mateix preu, tots aquests altres llocs podrien demanar de convertir-la en la seva salsa oficial i ningú no els podria negar el dret. Però no ho fan perquè tenen dos dits de front i encara no s'han begut del tot l'enteniment. Posats a buscar una salsa intrínsecament catalana, ho seria molt més el romesco. Però és que el romesco tampoc no es mereix la barroeria indigna de ser declarada salsa nacional de Catalunya. ¿De debò es pensen que el Parlament ha de perdre el temps en cigalades com aquesta? Després de la salsa nacional de Catalunya, què proposaran? La sopa nacional de Catalunya? L'amanida nacional de Catalunya? El rostit nacional de Catalunya? L'arròs nacional de Catalunya...? Sovint, aquest país pateix uns atacs de barretinisme barat que fan posar la pell de gallina. És la carrincloneria més tronada, la de les rajoles d'"Aquí hi viu un català!". Fa uns quants lustres, a uns il·luminats se'ls va acudir que, com que hi ha una truita a la francesa i una truita a l'espanyola, no podia ser que els catalans no poguéssim exhibir, orgullosos, una truita a la catalana, i van impulsar un concurs per crear-ne una.

Quim Monzó
"La beneiteria nacional de Catalunya". La Vanguardia, 24.05.2012

Fa uns dies era al sofà, fent el mandra abans de llevar-me de la migdiada. Escoltava la ràdio i de cop vaig sentir que un periodista explicava que els taxis de Nova York passaran a ser de color verd. Em vaig incorporar de cop. ¿Com pot ser que Nova York decideixi esborrar un dels trets visuals que millor l'identifiquen?, vaig pensar. Els taxis grocs són una icona de Nova York, i a cap càrrec públic amb dos dits de front li pot passar pel cap carregar-se-la de cop i volta. Però vaig recordar que, a Barcelona, a la dècada dels vuitanta hi va haver un intent semblant. Un grup de taxistes volia canviar els colors groc i negre que caracteritzen els taxis de Barcelona des que Jaume Vachier, regidor de l'Ajuntament i creador de la Comissió de Circulació, va decidir unificar amb uns mateixos colors tots els taxis de la ciutat, per facilitar-ne la identificació. Doncs bé, de cop alguns taxistes van decidir que volien que, per comptes de grocs i negres, fossin blancs. El motiu: si la carrosseria està pintada de blanc, la temperatura interior disminueix una mica (un grau, crec recordar). (...) Preocupat perquè a Nova York haguessin perdut el senderi em vaig llevar, vaig engegar l'ordinador i vaig buscar la notícia als diaris americans. Doncs resulta que els taxis de Nova York no canviaran de color. Continuaran sent grocs. El que passa és que es crea una nova flota de taxis que tindran prohibit encotxar passatgers a la major part de Manhattan. Podran fer-ho fora de l'illa i al nord (més amunt dels carrers E96 i W110). Se'n diran Boro Taxis —per boro o borough, districte municipal—, començaran a circular el mes que ve i seran de color verd poma (per allò de dir-ne la poma, de Nova York). Però els taxis grocs continuaran funcionant, i continuaran sent els únics que podran agafar passatgers a la part més important de Manhattan. A la porta hi dirà, com sempre, NYC TAXI, amb la T en negatiu dins d'un cercle negre. A la porta dels taxis verd poma hi dirà NYC T BORO. Doncs bé, tot això que sembla tan senzill i fàcil de comprendre i d'explicar (que els taxis de Nova York continuen sent grocs però que es crea una nova flota de taxis que podran agafar passatgers fora del gran centre de la ciutat) es va convertir en una suposada bomba informativa: d'ara endavant els taxis de Nova York deixen de ser grocs. Amb aquesta falta de rigor, cada cop més habitual, no m'estranya que el periodisme estigui passant un mal moment.

Quim Monzó
"Deu ser el nou 'nou periodisme'". La Vanguardia, 16.05.2012

El senyor Cristóbal Montoro comença a ser el més castís dels ministres del regne. Amb aquest aire fatxenda tan propi dels que porten el càrrec penjat de l'ego, encantats d'haver-se conegut, aquest missatger de les males notícies ens visita, ens renya, ens pressiona i ens avisa, no fos cas que aquesta "terra d'emprenedors" no fabriqués prou diners per embossar-lo en les arques de l'Estat. I mentre en Montoro exigeix a Catalunya "objectius realistes" i ens demana que "no fem volar coloms", la sobredosi de realisme ens cau al damunt en forma de nova retallada de la Generalitat. (...) La situació que patim és de tal hiperrealisme que hem reinventat el terme pictòric. No tenim recursos econòmics, ens envaeixen competències, no ens paguen els deutes reconeguts, es riuen de les nostres peticions i a sobre ens deixen clar que si no ens portem encara millor, aterraran a Sant Jaume i acabaran de tallar-nos les ales. És fantàstic. I per reblar el clau, ve Montoro i ens demana realisme. És un sarcasme?, és una ironia?, és un avió? No, és el desvergonyiment amb què l'Estat es riu de nosaltres a les nostres pròpies barbes, plenament convençut que pot fer el que li dóna la gana. És a dir, es comporta com el que és, el nostre amo. (...) No ho sé, però això no pot aguantar gaire. I no només perquè el país comença a estar exhaust, i no es poden demanar més esforços. Tampoc no pot aguantar perquè hi ha un límit entre perdre els recursos i perdre definitivament la dignitat.

Pilar Rahola
"Montoro dixit". La Vanguardia, 16.05.2012

Acostumbrados a pasar el verano con aire acondicionado, a mucha gente le debe de resultar difícil volver al ventilador, pero bien vivíamos sin aire acondicionado hasta no hace muchas décadas y sin muchos problemas. Con ventiladores de mesa, de pie o de techo, mucha gente sale adelante en climas calidísimos. El Ayuntamiento alicantino calcula que la medida le supondrá ahorrar entre 200.000 y 300.000 euros (...) No será el único que adoptará esa medida durante este verano. Muchas empresas y casas particulares seguirán el ejemplo, lo que beneficiará los pulmones de la población porque pocas cosas hay tan nefastas para ese órgano como los aires acondicionados con filtros sucios, y poca gente los limpia. Pero los ahorros no se limitarán al aire acondicionado. El mismo Ayuntamiento alicantino pide a los funcionarios que tengan las luces encendidas sólo cuando sea preciso para el desarrollo de la actividad profesional y que, cuando esta se interrumpa o finalice la jornada de trabajo, las apaguen, igual que los ordenadores. Si el ejemplo se extiende, se habrá acabado, pues, eso de pasar de noche por delante de un edificio y ver todas las luces encendidas sin que nadie trabaje. Organismos oficiales, redacciones de diarios, emisoras de radio... (...) Durante las décadas que hace que colaboro en emisoras de radio siempre me ha sorprendido pasear por las redacciones y ver muchos ordenadores siempre en marcha, de noche y de día. Cuando preguntaba a quien se sentaba enfrente de uno por qué no lo apagaba si ya había acabado el trabajo y se iba a casa, indefectiblemente me contestaba: "No hace falta apagarlo. No le pasa nada y, así, mañana por la mañana no tendré que encenderlo. Además, ¡paga la empresa!". Y sonreía, satisfecho.

Quim Monzó
"Y si con el ventilador no basta, un abanico". La Vanguardia, 04.05.2012

Fue Rafael Nadal quien en el Divendres de TV3 respondía al discurso antisistema de una invitada asegurando que la democracia asamblearia vía manos alzadas en la plaza Catalunya era todo menos democrática. ¿O es que podían reunir siete millones en la plaza? Ciertamente, la asamblea nunca fue un organismo limpio, por mucho que consiguiera venderse como la panacea de la voluntad popular. Muy al contrario, la asamblea acostumbra a ser el territorio idóneo para la manipulación, el dogmatismo populista y la simpleza ideológica. Por mucho que deba ser retocada y hasta reinventada, la democracia participativa es el único sistema democrático confiable. Y, desde luego, mucho más representativo que un grupo de personas que hacen una sentada, usan un altavoz y levantan un brazo. ¿A quién representan? Porque por mucho que crean representar al pueblo, el susodicho está desaparecido en plaza, de manera que cualquier autorrepresentación lo tiene todo de falaz y nada de fiable. Sin embargo, la calle está de moda. A diferencia de cualquier institución que es puesta en permanente entredicho, un grupo de personas con aire alternativo, ocupando un espacio público, se convierte por arte de birlibirloque en el súmmum de la voz popular, y adquiere una representación que no tendría de otra manera. Es el dominio del grito y la pancarta, que siempre hace más ruido que las palabras y las voces ordenadas. Lo peor de esta moda es que algunos han reinventado el lema de Fraga, y practican el viejo "la calle es mía" sin ningún pudor. Por ejemplo, empieza a ser una costumbre que grupitos de estudiantes de Bellaterra corten la AP-7 y la B-30 cada vez que les da la gana, imponiendo por la fuerza un descomunal problema de tránsito. Por mucho que crean que tienen razones de peso —aunque algunas sean tan volátiles como el populismo que las sostiene—, lo que no es de recibo es saltarse las leyes que garantizan la convivencia ciudadana, crear un problema serio a centenares de personas que circulan por la autopista —y cuyas pérdidas personales y económicas nadie asume— y hacer un ejercicio de autoritarismo que no tiene nada de democrático.

Pilar Rahola
"La calle es suya". La Vanguardia, 04.05.2012

Ya me perdonarán, pero no acabo de entender lo de los contenedores. ¿Sólo retirarán los del recorrido? Los tipos que el día 29 dejaron Barcelona patas arriba siguieron sólo parcialmente el recorrido de la manifestación pacífica. Quemaron contenedores en partes de él, pero también se esparcieron por calles -próximas y no tan próximas- y fueron prendiendo fuego a lo que les parecía, fuese o no contenedor. Los hunos, los vándalos y los alanos no piden autorización para manifestarse ni presentan un mapa con el recorrido detallado que seguirán. El día de la reunión del Banco Central Europeo irán por donde les parezca, sin anunciarlo. Entonces, ¿qué contenedores retirará el Ayuntamiento? ¿Todos los del centro de la ciudad? ¿En una sola noche? ¿Desde días antes? Por el mismo precio tendrían que retirar todas las sucursales bancarias, que también les excitan, y todos los Starbucks, los McDonald's, El Corte Inglés, los Habitat, los H&M y los Bershka, porque hoy día no hay empresa que no sea culpable de ser parte del sistema, y si no queman una cosa quemarán otra, y listos. Lo ideal sería poder esconder la ciudad entera y sustituirla por una ciudad fingida, un poco como hicieron los franceses al final de la Primera Guerra Mundial, cuando los aviones aún no usaban radares. Construyeron, a las afueras de París, un París de cartón piedra para que los pilotos alemanes se confundiesen, lo bombardeasen y el París de verdad se ahorrase el terror. Fue una argucia muy mona pero que no sirve para nada ahora que la gente utiliza el GPS incluso para ir al baño.

Quim Monzó
"Retirada de contenedores". La Vanguardia, 11.04.2012

Observo el Gabinete presidido por Artur Mas y compruebo que no sólo lo tiene mal para gobernar, también lo tiene muy negro para gestionar con un mínimo de dignidad. ¿Volveremos a ver al conseller de Economia pidiendo un crédito a toda prisa a un banco para poder pagar las nóminas de los trabajadores públicos? Para entender la operación política a largo plazo que Madrid realiza a caballo de esta crisis basta con subrayar que Rajoy no ha recortado los salarios de los funcionarios mientras Mas lo ha hecho y ha asumido así un alto riesgo. Es una comparación que ilumina con nitidez los límites de la vía autonomista. Como lo es el hecho de que no se hayan suprimido algunos ministerios. Volvamos al sensato Mas-Colell. La cuestión clave del Gobierno de CiU es, en estos momentos, identificar sin autoengaños la limitación de los derechos de Catalunya que suponga cada una las decisiones del Ejecutivo del PP, explorar los resultados de las eventuales negociaciones de puente aéreo y, finalmente, mover ficha. Rajoy tiene mayoría absoluta, y eso ha hecho bajar mucho el precio del apoyo de CiU. Lo que antes podría haber sido un roscón ahora podría recordar un carquiñol. La nueva financiación se ha convertido en un artefacto para medir la paciencia institucional de Mas y el de la Catalunya cansada de comprobar que, tal y como están ahora las cosas, España es un mal negocio. ¿Cuánto tiempo puede durar este impasse agónico? El próximo otoño será el momento de hacer un balance sincero. Hasta entonces, el Gobierno catalán tiene varios retos sobre la mesa: evitar el colapso financiero, tomar medidas para reactivar el empleo, dar respuestas a la conflictividad social, mantener el diálogo con Madrid y prever un escenario de choque democrático en que el president Mas deberá ser más audaz de lo que fue nunca Pujol y menos improvisador de lo que fue nunca Maragall.

Francesc-Marc Àlvaro
"Salir del callejón". La Vanguardia, 09.04.2012

En la ciudad de Angers, a unos 300 kilómetros de París, un hombre ha presentado demanda contra Google Street View, la tecnología que, en Google Maps y Google Earth, permite ver las calles de medio mundo con todo lujo de detalles y desde varias perspectivas. (...) Exactamente estaba en el jardín y, como le debieron de haber venido unas ganas repentinas de orinar, se desabrochó la bragueta y procedió a la micción. Evidentemente, los que fotografiaban estaban por otras cosas y ni se dieron cuenta. Los que sí se dieron cuenta fueron algunos habitantes del pueblo en cuestión cuando, tiempo después, las fotos aparecieron en Google Maps. El hombre dice que ahora es el hazmerreír del pueblo y pide a Street View que retiren la foto. (...) En general la excusa de Street View es alegar que difumina las caras de la gente y los detalles relevantes, como las matrículas de los coches. Eso exactamente es lo que ha hecho con el meón del pueblo francés. Pero el hombre dice que con difuminarle la cara no basta, porque en el pueblo todo el mundo le identifica y tanto da que tenga la cara emborronada. Ese sistema de difuminar todas las caras, por cierto, tuvo hace dos años un momento delicioso cuando el diario británico The Sun se dio cuenta de que difuminan también la cara del coronel Sanders, el hombre con gafas y pelo blanco que preside todos los letreros de los restaurantes de comida rápida KFC. (...) En la edición del 21 de mayo del 2009, preguntado por The Sun, Street View explicó que lo hacían para proteger la intimidad de Sanders. Pero Sanders ya no es más que un logo. El señor Sanders de verdad murió en diciembre de 1980 y a estas alturas no debe de tener intimidad ni con los gusanos.

Quim Monzó
"Difuminar la identidad". La Vanguardia, 09.03.2012

Es bueno que los estudiantes se manifiesten por sus derechos. Es malo que lo hagan de cualquier manera, cortando autopistas, creyendo que la ocupación de la calle es un derecho sin reglas. Es bueno que los estudiantes tengan conciencia crítica. Es malo que no proyecten también esa conciencia crítica hacia sus propios errores. Es bueno que quieran cambiar el mundo. Es malo que reduzcan esa voluntad de cambio a consignas simples generalmente más vistosas que profundas. Es bueno que vivan sus luchas con pasión. Es inaceptable y delictivo que la pasión comporte cualquier tipo de violencia. Es bueno que se desvinculen de los brotes violentos. Es malo que minimicen dicha violencia criminalizando a la policía. Es bueno que se sientan solidarios con sus compañeros. Es malo que consideren compañeros a los provocadores callejeros. Es bueno que tengan valores e ideales. Es malo que no se sensibilicen por las víctimas colaterales de las acciones que protagonizan. En este sentido, la falta de sensibilidad hacia la mujer a la que le han quemado el coche –que acababa de pagar– ha sido desgraciadamente muy notoria. Es bueno que sus dirigentes sindicales organicen manifestaciones. Es malo que no tengan la madurez de asumir sus responsabilidades, como mínimo éticas, si dichas manifestaciones se tuercen. Y finalmente, es bueno y necesario que los estudiantes amen la libertad. Es malo y preocupante que desprecien las leyes que garantizan dicha la libertad, la de ellos y la de todos. Porque intentar cambiar el mundo arrasando con la sociedad democrática que hemos tardado siglos en construir, no es ir hacia delante, sino hacia atrás.

Pilar Rahola
"¡Basta de violentos!". La Vanguardia, 02.03.2012

Atención: el autor no escribió "fuera banqueros" sino "fuera empresarios". Si hubiera escrito "fuera banqueros", la pintada no tendría nada de especial y, además, despertaría muchísimas simpatías. Pero a quien se quiere echar es a los empresarios, que son personas que hacen una cosa tan difícil, tan arriesgada y tan admirable como crear y mantener empresas, sin las cuales no hay ni puestos de trabajo ni riqueza para el país. ¿Cómo puede ser que el empresario sea el enemigo del que protesta y especialmente del joven que estudia? Es una aberración de dimensiones catedralicias. La mayoría de empresarios hoy no lo pasan muy bien: deben mantener su empresa a pesar de la caída del consumo y del poder adquisitivo, deben hacer lo imposible para pagar los salarios a los trabajadores, deben pelearse con los bancos que no quieren dar créditos, deben perseguir a las administraciones que pagan tarde o no pagan, deben competir en un mundo global y, por encima de todo, deben hacer las cosas bien, porque no hay otro camino. El empresario –ahora también se le llama emprendedor– es uno de los grandes héroes de nuestra época, no es el enemigo. Hay que ser muy valiente para abrir una empresa hoy. ¿Cómo es que hay jóvenes en Catalunya que desconocen estas cosas elementales? La pintada que vi es hija de la pura ignorancia y de los prejuicios más rancios. Quien pide echar a los empresarios es alguien –supongo– a quien deben haber explicado que empresario es sinónimo de explotador, de mafioso y de vampiro, alguien a quien no se ha hecho comprender que la empresa es indispensable para crear la riqueza que, después, ha de ser distribuida de manera justa. ¿Cómo sería una sociedad sin empresarios? Un desierto, ni más ni menos.

Francesc-Marc Àlvaro
"Una pintada efímera". La Vanguardia, 02.03.2012

No vull que TV3 sigui un mirall trencat, senyora Terribas. Ni tan sols vull que sigui un mirall perquè els miralls solen ser rígids, fixos i fràgils i, el pitjor de tot, passius i previsibles. És cert, TV3 continua essent bàsica i imprescindible, però aquestes dues condicions no poden ser un llast: fa temps que la passivitat i la previsibilitat acompanyen la cadena perillosament. Ho intentaré explicar d'una altra manera. Fa unes setmanes, als matins de TV3 van entrevistar una dermatòloga que tenia una pell fantàstica. Va donar uns consells sobre cremes i sèrums i, emfàticament, va dir que no anava mai pel sol. Uis i ais als sofàs. Llàstima que pocs minuts després digués que feia molt de temps que s'injectava Botox. A TV3 li passa el que li passa a la dermatòloga, que no tenia ni una arruga però, ai, aquella cara. Fa temps que tot plegat és previsible, amorf i tou, molt tou: desfici blaugrana, tertulians eterns (la major part dels quals provenen d'aquests interessos privats que vostè denunciava en el seu article), Tele Panellet de matí i de tarda i humor, molt d'humor, un APM etern... Sí, ja sé que la resta de teles estan pitjor, però tot i així, a Sant Joan Despí hi treballen milers de persones. Alguna cosa més haurien d'inventar! Deien que havien de fer més amb menys i, francament, moltes vegades penso que fan poc amb, potser, massa i tot. Quina aportació està fent TV3? Respecte de fa 10 o 15 anys, vull dir. No ho sé i a hores d'ara hi ha massa gent que tampoc no ho sap. Badallen. No li ho preguntarem al mirall, que ens sortirà la dermatòloga del Botox. O pitjor, en Màrius Carol.

Francesc Serés
"TV3, la tova". Quadern El País, 05.01.2012

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors