«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Entre nosaltres la fi de les cabines telefòniques va començar fa dos anys, quan la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència va demanar al ministeri d’Indústria que es carregués la norma que estipula que són part del servei universal de telefonia. (...) Amb les cabines desapareixerien les guies telefòniques –fa dos anys la gent només en va demanar 304 exemplars– i el servei d’informació de números, que ja ningú no deu utilitzar. (...) A tots els països, quan les eliminen els ve l’enyorança i n’hi ha que decideixen reconvertir-les, fer-les servir per a usos que no són aquell per al qual van ser concebudes i dissenyades. S’entén que els que més intentin preservar-les siguin els britànics. Les seves cabines, d’un vermell esplèndid, eren icones que els sap greu que s’esborrin del paisatge quotidià. Però, per molt cuquis que siguin, ¿quin sentit tenen ara en unes ciutats on tot déu va pel carrer amb el cap cot i la vista fixada en el mòbil? El més habitual ha estat convertir-les en llocs d’intercanvi de llibres, d’aquests de “t’emportes un llibre i a canvi en deixes un altre”. Tenen sostre, amb la qual cosa els volums no es mullen, i posar-hi lleixes és fàcil. Aprofitant la moda de l’ street food n’hi ha que n’han fet un petit cafè, minúscul però amb begudes, sucs, sandvitxos... D’altres hi serveixen amanides acabades de fer. D’altres n’han fet petites galeries d’art, amb obres de molt petit format. Una associació dedicada a la prevenció de problemes cardiovasculars hi ha instal·lat a moltes, al llarg i ample del Regne Unit, desfibril·ladors. A les Illes Verges en tenen una que serveix de dutxa. A Nova York n’han convertit algunes en punts de connexió que inclouen wifi, USB per carregar el que et vingui de gust i accés a internet. Al bell mig d’un bosc de Finlàndia, a Säppi, n’han transformat una en un vàter. Deu ser millor que situar-se entre uns matolls i adoptar la postura del caganer del pessebre. A Àustria han optat per convertir-les en punts de càrrega de vehicles elèctrics. La diferència és que les cabines d’aquests països fan goig. Aquí, fins que van arribar les verdes i blaves, les obertes, no tenien cap gràcia, i a molts llocs han durat fins ara. Però aquestes, amb porta que es podia tancar, van tenir sempre una estructura d’alumini, paral·lelepipèdica, anodina. ¿Quin interès té reconvertir-les en una altra cosa? Millor carregar-se-les per sempre, vendre-les a pes al ferroveller i ni tan sols investigar qui va ser el sòmines que les va dissenyar, per no maleir-lo per totes aquestes dècades d’agressió visual.

Quim Monzó
"Si López Vázquez aixequés el cap!". La Vanguardia, 28.12.18

A base de repetir mil cops mentides i insídies, Rivera i els seus acòlits han empastifat la convivència a Catalunya, han intentat enverinar el sistema educatiu, han desvirtuat paraules com nazi, supremacista, persecució, delació, comando i kale borroka. I han popularitzat el qualificatiu de colpista referit als impulsors d’un referèndum democràtic, amb un ampli suport de la ciutadania catalana. Només algú que no va conèixer el cop d’estat del 1981 (Rivera, en aquell moment, tenia dos anys) podria parlar de colpisme amb aquesta impudícia. Però el 23-F que enyora Rivera és un altre, és el del 2016. Només una persona que actua per despit podria sobreactuar d’aquesta manera en relació amb els presos, amb un acarnissament i una tenacitat que —potser— són un producte de la desesperació. (Sí, esclar, el titular d’aquest article és enganyós. És un clickbait de manual. Però em venia de gust recordar que fer política com la fa Albert Rivera resulta tan, tan fàcil...)

Toni Soler
"Rivera enyora el 23-F (Colpisme)". ARA, 04.11.18

(...) Les decía que el regreso ha sido duro. Por el calor, los políticos y eso que llaman los VMP, los vehículos de movilidad personal, es decir, “los patinetes, segways y otros artilugios a motor que han convertido las aceras en velódromos”. Hasta ahora, a decir verdad, yo lo tenía relativamente fácil. Mi adversario era la bicicleta. La bicicleta aparecía por el paseo de Sant Joan cuando uno menos se la esperaba y yo, precavido, levantaba mi bastón —un bambú que podía haber pertenecido al mariscal Lyautey, adquirido en una tienda centenaria de Saint-Germain-des-Prés, en París—, lo introducía en la rueda delantera de la bici y provocaba la caída del jinete-ciclista. O él o yo, no había tu tía: o él me tumba o le tumbo yo. Como ustedes, mis queridos lectores, no deben ignorarlo, hasta ahora llevaba tres, tres jinetes-ciclistas derribados. O cuatro. Pero ahora, con los VMP la cosa ha cambiado. El patinete no es lo mismo que la bici o, dicho de otro modo, el bambú poco puede hacer ante un patinete que se le viene encima conducido por un jinete de ochenta kilos y a treinta kilómetros por hora. Podría, eso sí, darle con el bambú en la cabeza y derribarlo. Pero, en mi caso, resulta prácticamente imposible: porque yo soy bajito y difícilmente mi bambú llegaría a la cabeza del jinete de movilidad personal, y si lograse darle en el coco (que suele llevar protegido) acabaría, las más de las veces, cayéndome encima, derribándome y haciéndome algo de pupa. Antes del verano ya me encontré con algún VMP en el paseo de Sant Joan. Uno me pidió fuego —fumaba conduciendo, mala cosa—, otro me preguntó cómo llegar a la Sagrada Família y un tercero me propuso una partida de póquer en casa de unas primas suyas, camboyanas o algo así. Eran gentes con movilidad personal pero sin avasallar, pícaros pero simpáticos. Ahora es distinto: se han multiplicado por cien y van a por todas. Por en medio del paseo, por la acera, incluso hay uno que entró con el patinete en una farmacia… ¿Qué hacer? Con mi bambú, por más que sea del mariscal Lyautey o de la duquesa de…, poco puedo hacer. Tengo, eso sí, otro bastón, muy lindo, con una empuñadura en marfil, que me regaló una noche —de hecho se lo gané en una partida de póquer— mi querido Antonio de Senillosa, Seni para los amigos. Es un bastón al que le aprietas un botón y, zas, se le dispara una espada. Con él no tendría que intentar darle a la cabeza al jinete del VMP: bastaría con pincharle la barriga o… Sólo pensarlo me horroriza. Pensar que el precioso bastón que le gané a mi amigo Seni pudiese causarle algún daño a un patinador a treinta kilómetros por hora que se avecina arrollador ante mí, pobre criatura, cojo, católico y sentimental, me horroriza. Pero… Lo que les decía: el regreso ha sido duro, muy duro.

Joan de Sagarra
"VPM". La Vanguardia, 23.09.18

Les notícies sobre persones que han elaborat currículums falsos no paren de créixer. Ara ja sabem que Cifuentes va obtenir un màster, o dos, d’una manera fraudulenta, que el senyor Casado va obtenir un grau de dret en cosa de mesos i, fins i tot, que Pilar Rahola era suposadament dues vegades doctora, en filologia i en filosofia, quan, de fet, només va fer una llicenciatura en filologia catalana: va ser alumna meva. I un es pregunta: ¿per què els polítics, i d’altra gent, han d’inventar-se uns estudis que mai no van fer o que van obtenir d’una manera enganyosa? ¿Esperen que els directors de la cosa pública quedin impressionats quan algú se’ls presenta amb títols de doctorats i màsters falsos, en títols honoris causa que mai van existir, o que ho són d’institucions de pa sucat amb oli? Aquestes persones deuen haver freqüentat tan poc les universitats actuals -a Catalunya i a Espanya, en general- que se’n fan una idea equivocada. Quan va fer-se palès, a aquests territoris que hem dit, que un grau o una llicenciatura no valien gran cosa a causa del nivell molt baix de molts tipus d’estudis, els joves més espavilats i de famílies amb més mitjans, i de vegades els joves que creuen que “han de viure dels seus pares fins que puguin viure dels seus fills”, que també n’hi ha, van començar a fer dues, tres i quatre carreres: se suposa que amb un currículum així havia de ser més fàcil obtenir una bona feina. Les qualificacions no importaven: poques empreses demanen el llistat de les notes obtingudes a la universitat, en la branca que sigui. Només val el paper que et donen al final. Després, quan va fer-se evident que dues o tres carreres, segons les que fossin, tampoc no eren cap indicador d’una bona formació en res, va ser moda -per culpa del pla de Bolonya- començar a fer mestratges o màsters del que fos, sempre amb una lògica purament acumulativa: per competir al mercat laboral, com més millor. El que no sap tothom és que molts d’aquests màsters que es fan a les nostres universitats són: 1) l’excusa per prendre als estudiants els diners que no els van poder prendre durant els estudis de grau, i 2) la manera de continuar enganyant la classe discent universitària, fent-li veure que als màsters s’aprenen coses de gran rellevància quan, tot sovint, no s’hi aprèn res de res, o poca cosa. És la famosa malaltia de la titolitis, més greu, si es mira bé, que els viatges d’estudis Erasmus (o orgasmus ), que almenys tenen l’avantatge de fer conèixer a la gent jove països diversos, que sempre és una bona experiència. En resum: sàpiga tothom que l’acumulació de títols, graus, màsters i doctorats és una fantasmagoria que només té a veure amb el mercat laboral, i gairebé gens amb la preparació d’una persona. Polítics i empresaris, doncs, no demaneu cap paper als candidats: feu-los una bona entrevista, i ja es veurà de seguida si saben alguna cosa o si han sigut víctimes d’una malaltia que, per desgràcia, no para d’escampar-se.

Jordi Llovet
"Màsters i doctorats". ARA, 16.06.18

A Barcelona es fan moltes presentacions de llibres cada tarda. Massa. No fa pas tant la presentació d'un llibre era un acte social. Hi anaven amics, lectors, algun crític més o menys plaent i una imprescindible rècula d'espavilats que buscaven la copa i la croqueta gratuïtes, però sense quina presència la presentació no lluïa com calia. Ara no. Avui en dia una presentació, tret de que tingui un caràcter mediàtic, i llavors és un tumult més que no pas un acte cultural, sol ser un episodi patètic i lànguid; un tràngol d'aquells que cal passar perquè toca. Els lectors no es mobilitzen, ja ho faran quan el llibre sigui a les biblioteques, els crítics tenen massa feina a sobreviure com per perdre l'estona escoltant a un col·lega sotsobrar en un panegíric sol·licitat. Ja no hi ha copa ni croqueta, o sigui que els espavilats han desaparegut del mapa desmotivats; i d'amics dos o tres i gràcies, els mateixos que van als funerals. Però, tot i aquest panorama tan desolador (però gens exagerat, com saben els habituals a aquesta actes), a Barcelona es continuen fent moltes presentacions de llibres cada tarda. Entre la crisi i les xarxes socials, que es creu que ja fan la feina de difondre l'arribada al món d'una nova criatura llibresca amb més eficàcia i economia, la literatura ha perdut la vesant social que la prestigiava entre la comunitat per convertir-se en un simple producte comercial, carn de màrqueting. Hi ha llibreters i editors que s'escarrassen a buscar fórmules que donin una mica de vida a les presentacions, però probablement no hi ha res a fer: és una altra forma social morta, potser com la mateixa literatura. I ningú no convida falaguerament a un enterro. Oi?

Rafael Vallbona
"Presentacions". El Mundo, 24.05.18

En plena campanya bruta contra la comunitat de mestres de Catalunya, sotmesa a la difamació i l’estigmatització per part d’uns partits que no tenen escrúpols a alimentar el vot espanyolista visceral, és un bon moment per recordar el llarg recorregut històric i la categoria pedagògica de l’escola catalana. Una història d’excel∙lència que va donar, al llarg del segle XX, pedagogs de gran prestigi internacional, el llegat dels quals s’ha mantingut en el segle XXI. I cal ferho no només per restituir la seva dignitat, que ara es veu arrossegada pel fang de platós ignorants i micròfons furibunds que no la coneixen, però la menystenen, que no l’entenen, però la volen dominar. És la vella obsessió de la concepció homogènia d’Espanya, exemplificada en la famosa frase del ministre Wert demanant “espanyolitzar” els nens catalans. Una frase, per cert, que s’ha repetit al llarg dels segles, des de la implantació del Decret de Nova Planta. No ens enganyem, el que amoïna de l’escola catalana és, justament, que és catalana, i contra aquesta concepció s’han vertebrat tots els intents de destruirla. Però a banda de rescabalar la dignitat dels milers de mestres catalans que fan la seva feina amb dedicació, seriositat i rigor, sovint amb menys recursos dels necessaris, també cal regalarnos una certa dosi d’autoestima, perquè estem parlant d’una tradició pedagògica molt prestigiosa. Des del 1898, en què Francesc Flos i Calcat va fundar l’escola Sant Jordi i s’inicià l’ensenyament en català, el llistat de pedagogs i projectes educatius moderns va ser ingent. El 1901 es fundaria l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, basada en el lliurepensament, la coeducació i el respecte a la natura. Una escola que va tenir suport internacional, no endebades Ferrer i Guàrdia va arribar a fundar la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, de la qual seria president honorífic l’escriptor Anatole France. Com és ben sabut, la seva execució —un autèntic crim d’Estat— va estroncar el seu projecte educatiu. En paral∙lel es fundaria, el 1905, l’Escola Horaciana de Pau Vila, i, el 1906, l’Escola de Mestres de Joan Bardina i després el gran esclat de l’obra educativa de la Mancomunitat i l’ambiciós projecte del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona. Entre d’altres, l’escola del Bosc dirigida per Rosa Sensat, l’escola del Mar de Pere Vergés, destinada a l’educació de nens amb problemes de salut o els grups escolars Baixeras i La Farigola. I a partir d’aquí, la llista es completaria amb pedagogs de l’altura d’Artur Martorell, Alexandre Galí, i més a prop, Angeleta Ferrer, Maria Rúbies o Marta Mata. En tots els casos, parlem d’una escola arrelada en l’estima al país, els valors de progrés i els mètodes pedagògics més moderns. D’aquesta tradició prestigiosa ve l’escola catalana i és per això, pels valors que representa, que secularment l’ataquen.

Pilar Rahola
"Escola catalana". La Vanguardia, 13.05.18

Oriol, ¿com estàs? Dissabte et vindré a veure. Per aquí tot segueix igual. Diuen que ens guanyen. I nosaltres tenim l'autoritat de Macià, la valentia de Companys, la visió de Maragall, la humanitat de Joan Tardà, la consciència de David Fernàndez, la llum de Cuixart i la rebel·lia d'Albano Dante. Tenim un 1 i un 3 d'octubre eterns. Tenim el record a la pell del cuir de les seves porres. Tenim la determinació de perdre-ho tot per guanyar-ho tot. Tenim un país que utilitza polítics per defensar-se i no polítics que utilitzen un país per salvar-se. Tenim el valor de dir gàngster a gàngsters. Tenim la voluntat de lluitar per la dignitat de qui sigui, ja sigui de Santako, Vic, Toledo, Huelva, Lugo, Olot o Hospitalet. Tenim la memòria dels nostres barris, del que van ser i del que són. Tenim amics a la presó d'Estremera i a l'exili que han sigut votat per milers. Tenim el seu quadro podrit amagat a les golfes. Tenim Guillem Agulló, Lluís Xirinacs i Xavier Vinader mirant-nos des del cel. Tenim una pàtria feta dels fills dels que van ser tractats com esclaus. Tenim la sort d'haver esgotat la por. Tenim l'obligació de no perdre més. Tenim més carrers que despatxos. En tenim 100 per cada un dels que empresonen i empresonaran. Tenim més polítics en places que en palaus. Tenim reis dels que maten dracs per segrestar princeses i no dels que amenacen pobles per votar. Tenim el pes de les nostres consciències i no de les nostres butxaques. Tenim l'altre per davant del jo. Tenim l'ànima daurada. Tenim dos milions d'il·lusions. Tenim memòria per donar i vendre. Tenim anys per donar a una causa i més encara per disfrutar-la. Tenim fills pels quals lluitar. Tenim valents empresonats per corruptes. Tenim el dia que surtis i tots els que vindran. Tenim 70 diputats una altra vegada. Tenim un país guanyat a pols que hem de defensar. Tenim tot això i encara diuen que ens guanyen. Per aquí tot segueix igual. Una abraçada, amic. Dissabte ens veiem.

Gabriel Rufián
"Oriol, diuen que ens guanyen...". El Periódico, 01.02.18

El 21-D l’independentisme català va aconseguir una victòria estratègica. Va ser, també, un triomf remarcable contra tots els poders de l’establishment (el polític, el judicial, el mediàtic, el financer...), mobilitzats com mai per derrotar-lo, i una resposta de dignitat col·lectiva als afronts i les agressions acumulades des del 2010 i aguditzades durant la tardor del 2017. Però, sobretot, es va tractar d’una victòria estratègica en el sentit que, si els independentistes haguessin perdut aquella batalla, haurien perdut també la guerra; o, com a mínim, s’haurien vist obligats a lliurar-la en condicions quasi impossibles durant els pròxims deu o quinze anys. Sisplau, tanquin els ulls i imaginin-se una Generalitat presidida per Arrimadas, amb García Albiol a Interior, un/una membre de Societat Civil Catalana (n’hi ha tant en el grup de Cs com en el del PSC) a Cultura, Carrizosa a Ensenyament, etcètera. Un cop superat aquell repte crucial, ara cal intel·ligència tàctica per gestionar els resultats i convertir-los en una majoria parlamentària estable i un govern sòlid. ¿Amb quin objectiu prioritari? A parer meu, per damunt de la restauració del president o dels consellers destituïts, el més urgent és posar fi a la vigència de l’article 155 i restablir l’autogovern. Per resumir-ho amb una imatge: acabar amb l’espectacle revoltant de les compareixences del senyor Enric Millo -dirigent d’un partit amb el 4,2% de suport electoral- darrere d’un faristol on es llegeix “Generalitat de Catalunya”, talment com si el petit virrei tingués alguna cosa a veure amb Macià, Companys i Tarradellas. Posar fi a la usurpació hauria de ser l’objectiu número u no només dels independentistes sinó de tots els catalans demòcrates. I l’eventualitat d’una repetició electoral allargaria aquesta usurpació com a mínim sis mesos més, a banda de constituir un abús de confiança -o una presa de pèl- envers els 2.079.340 electors que, fa menys de quatre setmanes, van dipositar la seva confiança en JxCat, ERC o la CUP.

Joan B. Culla
"Intel·ligència tàctica". ARA, 16.01.18

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors