«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Llegeixo una piulada de l’Albert Loreta (seguiu-lo: és imperatiu) sorprenent:“Quina sensació més agradable quan una persona que fa anys que ha mort apareix al Telegram perquè han reciclat el seu número de mòbil!”. Aclarim, per als que no estiguin ficats en el Procés, que Telegram és un sistema de xat molt encriptat. En Lloreta m’explica la piulada. Es veu que a un amic seu, de sobte, se li va afegir al Telegram el seu avi Ramon. L’alegria va donar pas a l’astorament: feia anys que era mort. Quan alguna persona analògica traspassa, el seu número de telèfon es queda. La vida humana és infinita i, segons com, amb valor relatiu, però els números de telèfon són finits i per tant valuosíssims. Després de donar-lo de baixa, el telèfon passa una quarantena (30 dies inactiu) i la companyia el pot vendre a un altre usuari. El que passa és que les aplicacions que avui basteixen la vida social no van vinculades a la nostra persona (sic transit) sinó al nostre telèfon. Som el nostre número. Si ningú no comunica a aquestes empreses la defunció, quan la telefònica li doni el telèfon del mort a un viu, aquest pot heretar l’accés als contactes del finat. Ser el mort. No estaba muerto, estaba de parranda. Imaginin que vostès tenen una vida normaleta i compren una línia nova (és per a la feina, carinyo) i, de sobte, es troben que han traspassat un portal i estan ficats en xats amb magnats de Nova York, artistes de Tòquio o amb secretaris d’estat d’una república caribenya. Imaginin que la notícia de la mort de l’anterior usuari no ha arribat a tots els seus internacionals i glamurosos contactes i comencen a parlar-li: “Home, ja has tornat! Ja veig que les vacances per les Maldives t’han provat”, t’escriu el Dictador. “Passa fotos, que es rumoreja que has estat molt ben acompanyat”, t’escriu, ple d’ emojis, el famós torero. Què farien vostès? ¿Trucarien a Ca n’Insta per explicar el malentès o viurien aquesta excitant vida regalada per l’algoritme? En els seus primers vuit anys d’existència, a Facebook se’ls han mort 30 milions d’usuaris i sembla que l’any 2065 (l’any del nou Estatut) coincidirà la quantitat d’usuaris vius amb la de morts. Tots sabem que aquests serveis són gratuïts i amables perquè volen les nostres dades... com a vius. Què faran quan els seus caríssims servidors siguin ja cementiris virtuals amb més passat que present? ¿Vendran els records com es fa amb les fotos familiars als Encants? ¿O esborraran la memòria digital de generacions senceres? En una entrevista publicada al New York Times el 23 de gener del 1921, Edison parlava de la seva intenció de crear unes life units, una divisió per investigar si es podia parlar per telèfon amb els morts. “És més fàcil que es comuniquin per ones electromagnètiques que no pas donant cops a una ouija”, va afirmar. Tesla i Marconi també es van interessar per la idea del “telèfon amb el més enllà”. Imaginin si haguessin tingut èxit. Estem surant als llimbs i truquen: “Hola, ¿li interessa la nostra oferta de fibra de franc?” “Fa deu anys que soc mort”. “Potser té algun parent viu a qui li pugui interessar”. “No, gràcies. No torni a trucar”.

Antonio Baños
"Número desconegut trucant des del més enllà". ARA, 15.08.20

El rei emèrit es fuga d’Espanya. Un dia històric i el periodisme televisiu està de vacances. Després de fer-se públic el comunicat de la Casa del Rei, a qui se li va girar més feina dilluns a la tarda va ser a la periodista Pilar Eyre, amb el do de la ubiqüitat, que entrava per telèfon simultàniament al 3/24 i a Cuatro. En aquell moment, a La 1 de TVE feien la sèrie Acacias 38 i després, a España directo, ometien la notícia històrica, que quedava relegada a les rodes informatives del canal 24h. La programació d’Antena 3 era tota una declaració de principis: feien Pasapalabra. A Telecinco, el Sálvame tomate es limitava a posar un rètol on informava que Joan Carles havia abandonat el país, però els tertulians es barallaven sobre el gran trampolí que va suposar el Telecupón per a Makoke, exdona de Kiko Matamoros. Els problemes de l’Espanya real. A La Sexta encara va ser més paradigmàtic: parlaven de la corrupció del "rei del cachopo" (una mena de carn arrebossada) quan van haver d’interrompre el guió previst del Más vale tarde per abordar l’última hora del rei campechano. Ho van fer, això sí, amb més èmfasi que a la resta de cadenes. Antonio García Ferreras intervenia d’urgència per telèfon per disfressar d’informació privilegiada el mateix que deien a la resta de mitjans. En tot moment, però, va mantenir un discurs molt protector amb la Casa del Rei i Felip VI. A TV3 emetien l’enllaunat No tenim vergonya, un títol que també esdevenia al·legòric en aquell context, i havies de posar el 3/24 per tenir els detalls més elementals sobre la notícia. Tots els informatius del vespre van obrir, lògicament, amb la fugida. Tothom a remolc del comunicat i sense novetats que anessin una mica més enllà. A aquella hora del vespre ningú aportava cap informació complementària sobre el cas: ni el parador del rei emèrit, ni com ni quan hi havia viatjat, ni qui assumia les despeses de la nova aventura del monarca. Però a Antena 3 noticias va passar un fet entre còmic i periodísticament fascinant. El vídeo complementari a la notícia de la fugida del rei era, clarament, l’obituari que tenien preparat per a Joan Carles. El vídeo tenia el to i l’enfocament propi de les necrològiques televisades, era un repàs -generós i acrític- de la seva biografia: el naixement, les seves grans gestes, les petites relliscades i els seus hobbies. Ens recordaven fins i tot que era “ aficionado al deporte” i les seves proeses a alta mar. Si algú desconnectat de l’actualitat posava Antena 3 en aquell moment hauria cregut que el rei emèrit s’havia mort aquella mateixa tarda. En el prime time televisiu, en un dia històric a Espanya, cap programa especial per aprofundir periodísticament en la fuga del rei emèrit. Ja havíem tingut prou senyals televisius... Pasapalabra, No tenim vergonya i el rei del cachopo per no parlar del gran xoriço. I, esclar, a la nit a TVE, en comptes d’un especial per a l’anàlisi, emetien el concurs Typical spanish, ballaruques amb Mario Vaquerizo i tota la patuleia. Molt typical. I tant.

Mònica Planas Callol
"El rei s'ha mort?". ARA, 05.08.20

Suposo que ja estàs informat que aquesta Setmana Santa no podràs passejar el teu patiment en processó pels carrers de les nostres ciutats. La teva imatge ha desaparegut de l'escena pública. El coronavirus també t'ha confinat. Les esglésies estan tancades i el Papa predica sol. La religió ha perdut, afortunadament, la incidència col·lectiva que havia tingut a la nostra societat. En la solitud de les cases confinades, per abstreure's de la incertesa o per buscar respostes simples a realitats molt complexes, ja no es passa el rosari, sinó que es fa scroll a les pantalles del mòbil. La culpa. Ens delim per trobar qui en té la culpa, siguin els xinesos, el govern o el veí que marxa a la segona residència. Això ens ho han deixat en herència els qui sempre han parlat del pecat i de la culpa en nom teu. I mentrestant, els estats prediquen, per sortir de la pandèmia, la religió de la unitat, que no deixa de ser una altra mena de misticisme tàctic. Fa anys, hauríem pensat que tot això era un càstig diví per alguna cosa que nosaltres devíem haver fet malament i confiaríem a cegues que tu, com a líder universal, obressis un miracle i posessis fi -oh, Déu meu- a tant patiment. Els càstigs, de la mateixa manera que un dia s'apliquen, també arriba un dia que s'aixequen. Però vivim temps en què la fe es reclou en l'àmbit privat, d'on segurament no hauria d'haver sortit. I és així, amb la ciència liderant l'espai públic, i les creences confinades a casa de qui les tingui, quan raó i fe potser no són incompatibles. Com a societat, no podem prescindir de la ciència ni tampoc menystenir aquelles persones que, individualment, necessiten la fe per viure i sobreviure. Som unitats mínimes de supervivència, escrivia Martín Caparrós al New York Times. M'imagino quantes coses et deuen demanar aquests dies. Quants pacients sols en una habitació d'hospital et deuen buscar, qui sap si sorpresos de fer-ho per primera vegada. Quanta gent gran, a les residències, que van créixer en escoles nacionalcatòliques -dirigides pels teus representants aquí baix- es van educar en un Déu que els tenia atemorits, però que els havien ensenyat que era totpoderós i, en conseqüència, se t'adrecen per demanar-te explicacions del que està passant, perquè els ajudis a sortir-se'n o per poder, com a mínim, morir acompanyats per algú. Encara que, íntimament, sàpiguen que al tercer dia no ressuscitaran.

Albert Om
"Carta a Jesús: “El Papa predica sol”". ARA, 11.04.20

Tots els centres educatius del país han decidit cancel·lar tota mena d’activitat a causa dels perills de contagi del virus que s’està escampant pel planeta. Tampoc no es podrà anar a discoteques ni al gimnàs. Suposem que és una mesura preventiva i que, des del punt de vista de la salut de la població, presenta més avantatges que inconvenients. El que no han previst les autoritats educatives d’aquests països és que, avui dia, hi ha molt pocs estudiants universitaris, encara menys de secundària, que s’hagin preocupat, amb estalvis menuts però suficients, de fer-se una biblioteca pròpia, a casa. En part, no ho han fet perquè disposen de molts llibres a les biblioteques públiques; en part, segurament la part més grossa, perquè no llegeixen gairebé mai. En tenen prou amb les diversions que es poden trobar a les xarxes d’internet o emmagatzemar en un iPad, un llibre de text en el millor dels casos. Tanmateix, és més que probable que molts estudiants que passaran unes quantes setmanes sense classes i sense llibres comunals comencin a passar el temps jugant i comunicant-se amb els telèfons omnipotents, però que al cap d’una setmana ja n’estiguin cansats. De la televisió ni en parlem, perquè els joves ja amb prou feines la miren, de tant ximple com la troben: només és una eina, als nostres dies, per mantenir la gent de mitjana edat, i els vells, en un estat de beata innocència i desconeixement de la veritat. Llavors és quan arriba el moment de posar-se a llegir. A Itàlia sempre hi havia hagut un Dante, un Boccaccio o un Leopardi a la biblioteca de casa. A Espanya sempre hi havia hagut un Quixot, com a Anglaterra hi havia una Bíblia i a França alguna novel·la de Flaubert o de Proust. Ja no és el cas. Els estudiants de la branca que sigui -perquè, tradicionalment, llegir era una operació universal, interprofessional i interclassista- es trobaran, doncs, que just quan tenien l’avinentesa, per raons de causa major, de començar a llegir tranquil·lament -15 dies donen per llegir l’obra mestra de Cervantes, un Tirant, mitja Bíblia i una mica de Balzac-, es veuen desposseïts de llibres. Els seus pares potser tampoc no en tenen. S’hauria de recórrer als avis, que llegien però es van morir, i els nets, amb l’aquiescència dels pares, es van vendre la seva biblioteca. La cosa, doncs, té menys remei que el virus mateix.

Jordi Llovet
"Sense classe". ARA, 14.03.20

Una de les conseqüències de la pandèmia de pànic que s’ha propagat pel món arran del coronavirus és el desabastiment de productes que hi ha a molts supermercats del planeta. Lleixes i lleixes buides de paquets d’arròs o d’espaguetis, de pots de conserva, de llet o de qualsevol altra cosa capaç de ser conservada durant prou temps. Com si comencés una guerra, la gent acapara productes i els emmagatzema per si de cas aviat ja ningú no pot sortir al carrer. Als súpers, una de les mancances més curioses és la de paper de vàter. A les zones afectades pel coronavirus (però també a les no afectades) aquest producte és dels més buscats, tant que de seguida s’acaba. Suposo que la progressiva desaparició de bidets que hem viscut les últimes dècades fa que la gent desesperi si calcula que un dia no tindrà paper higiènic a l’abast i no se li acut com s’ho farà per netejarse el cul. Un dels països amb més paranoia per aquest producte és Austràlia. La desaparició de bidets que hem viscut les últimes dècades complica les coses setmana passada, Woolworths, el supermercat més potent del país, va anunciar que treballa per comprar més i més paper de vàter perquè n’hi hagi sempre als prestatges, però —mentre això no arriba— de moment implanta un límit de compra: quatre paquets per client. Les fàbriques de paper han incrementat la producció i moltes d’elles treballen ara 24 hores al dia per poder atendre la demanda. De manera gairebé immediata, dijous, el diari NT News (Northern Territory News, del grup del diguemne prestigiós Rupert Murdoch) va decidir incloure vuit pàgines en blanc perquè els lectors les puguin fer servir de paper de vàter. A primera plana, l’avís que anuncia la situació d’alarma i el gra de sorra amb què ells contribueixen a solucionarho: «¿Se t’ha acabat el paper de vàter? L’NT News se’n fa càrrec. Per això, a l’interior publiquem un especial de vuit pàgines, amb un pràctic encunyat perquè el puguis fer servir en cas d’emergència. El trobaràs a partir de la pàgina 21». A les xarxes la iniciativa s’ha fet viral gràcies a l’etiqueta #ToiletPaperApocalypse. Es tanca un cercle. Durant la llarga postguerra del 1939 —fins als anys cinquanta—, un cop llegits els diaris, les famílies obreres en tallaven els fulls en vuit trossos i els penjaven d’un ganxo que hi havia a la paret, al costat de la tassa. Amb això ens netejàvem. Que ara un diari imprimeixi pàgines amb aquest objectiu específic és pura poesia. Els subscriptors digitals del diari ho tenen més fotut; suposo que no se’ls acudirà fer servir la tauleta.

Quim Monzó
"Retorn als orígens". La Vanguardia, 10.03.20

El 1867 els Estats Units van comprar Alaska a l’imperi rus. (...) Només cinquanta-tres anys després d’aquell 1867 en què Alaska va passar a mans estatunidenques, la ciutat de l’Hospitalet va perdre la seva sortida al mar. Va ser el 1920, quan les Corts espanyoles van dictar la llei d’Expropiació de Terrenys per als Ports Francs de Barcelona i Santander. Els diners que l’Hospitalet va percebre per aquella operació van ser 83.980 pessetes. Les dècades següents van ser èpoques d’ampliacions del port i de l’aeroport. Dijous, l’alcaldessa hospitalenca va fer una conferència en la qual va dir que lluitarà per recuperar el tros de costa que li pertany (...). No intentarà recuperar tot el que va perdre, tan sols un trosset de platja i el Far del Llobregat, actualment dins de les instal·lacions del Port de Barcelona. Concretament, lluitarà per la zona que va des de l’antiga desembocadura del riu Llobregat fins al mític far. Un dels arguments que argüeix és que un dels marges de l’anterior curs del Llobregat formava part del terme municipal de l’Hospitalet. (...) Solucionat aquest problema —si és que mai se soluciona, perquè el Prat diu que ni parlar-ne—, caldrà revisar què fem amb Barcelona, que des de temps immemorial Sabadell considera el seu barri marítim, una reivindicació que és tan viva que es va tornar a fer evident l’any passat, durant la celebració del centenari de la Colla de Sabadell, davant l’astorament de molts barcelonins que no saben que, en el fons, no som sinó sabadellencs.

Quim Monzó
"Límits, partions, fites, vedrunes". La Vanguardia, 11.02.20

A parer meu, l’afer Dreyfus ofereix algunes lliçons interessants a qui les vulgui entendre, potser fins i tot útils per a l’independentisme català. Les grans batalles polítiques i morals no es guanyen en un dia, són batalles de resistència, de desgast: entre la detenció inicial del capità i la seva plena rehabilitació van passar onze anys i nou mesos. Durant aquest llarg lapse de temps, la dimensió jurídica de la seva defensa, el paper dels advocats (Edgard Demange, Fernand Labori...) va ser tan important com la dels intel·lectuals dreyfusards (Bernard Lazare, Émile Zola, Anatole France, Charles Péguy i tants altres), en una relació dinàmica i sinèrgica. I els partidaris de Dreyfus, inclosa la família, també van conèixer divisions tàctiques: sobre si, en cadascun dels successius judicis, convenia més una defensa tècnica o bé política; sobre si, el setembre de 1899, calia acceptar o rebutjar l’indult presidencial, encara que rebutjar-lo comportés perllongar l’empresonament de Dreyfus... En darrer terme, però, allò que possibilità un desenllaç més o menys feliç de l’afer va ser la política, l’evolució progressista de l’escena política francesa a cavall del canvi de segle: l’arribada a la presidència de la República d’Émile Loubet el 1899, i sobretot la victòria electoral de les esquerres el 1902, amb la formació del govern d’Émile Combes. Aquest nou panorama, en el qual brillaven figures com el socialista Jean Jaurès o Georges Clemenceau, creà les condicions perquè, el juliol de 1906, el Tribunal de Cassació sentenciés la rehabilitació i reintegració a l’exèrcit d’un Alfred Dreyfus que no havia estat mai culpable de res. D’acord: ara mateix en el si del socialisme espanyol no s’hi observa cap Jaurès, ni en el consell de ministres de Sánchez hi haurà cap Clemenceau. Però la política opera amb realitats, no amb quimeres, i Esquerra ha fet bé d’entendre-ho així.

Joan B. Culla
"Lliçons de fa un segle (llarg)". ARA, 07.01.20

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors