(Reus, Baix Camp, 1855 - Poblet, Conca de Barberà, 1941 )
Tràiler promocional del documental «Les 7 vides d'Eduard Toda», realitzat per Ramon Masip, Toni Orensanz i Manuel Vinuesa, amb la participació d'especialistes en la vida i l'obra d'Eduard Toda.
BIOGRAFIA
Eduard Toda i Güell va néixer a Reus, comarca del Baix Camp, el 1855. És una de les grans figures catalanes que van restar oblidades després de la guerra civil espanyola (1936-1939). Diplomàtic i escriptor, va ser condeixeble de l'arquitecte Antoni Gaudí i amic del poeta Joaquim Bartrina. Era nebot del periodista i polític Josep Güell i Mercader. És conegut, sobretot, per haver reconstruït el Convent de Sant Miquel d'Escornalbou, conegut ara com a "castell". Des de molt jove es va interessar pel monestir de Poblet, del qual acabaria impulsant la restauració. Quan tenia només 15 anys, va publicar Poblet. Datos y apuntes (1870). També encara molt jove, es va integrar a l'equip de redacció de la revista El Eco del Centro de Lectura, on va publicar diversos articles i alguns poemes entre l'agost del 1870 i l'octubre del 1871.
A Madrid, on va estudiar la carrera de dret, va establir una forta amistat amb el polític Víctor Balaguer, i el 1873, gràcies a la influència d'E.Castelar, va poder ingressar com a agregat diplomàtic al ministeri d'estat.
Des del 1871 havia col.laborat assíduament a la premsa republicano-democràtica de Reus. L'any 1876 va anar com a vicecònsol a Macao i a continuació a Hong-Kong i Xangai, on va publicar Annam and its minor currency (1882).
El 1882 va retornar a Catalunya portant una valuosa col.lecció numismàtica, que va lliurar al Museo Arqueológico de Madrid. Gràcies a la seva amistat amb Víctor Balaguer es va posar en contacte amb els homes més significatius de la Renaixença i des d'aleshores va escriure en català (Macao, records de viatge 1883; Poblet. Records de la Conca de Barberà, 1883) i va col.laborar a La Ilustració Catalana i La Renaixença.
El 1884 va anar, ja com a vicecònsol, a Egipte (més endavant ho faria com a cònsol en altres destinacions). Va fer excavacions a Tebes (va publicar uns estudis particulars sobre la tomba de Sennedjem —una rèplica de la qual es va inaugurar el desembre del 2001 en el primer parc egipci amb caràcter educatiu a la població de Palau-solità i Plegamans, en col.laboració amb la Fundació Clos, promotora del Museu Egipci de Barcelona i diverses institucions—, i va reunir una col.lecció d'objectes egipcis que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico Nacional de Madrid i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Els escrits d'Alí Bei, que va donar a l'Institut Municipal d'Història de Barcelona, juntament amb un lot de 7.000 llibres de la seva biblioteca, i que creia que havia descobert a Egipte, de fet els havia trobat a París, posteriorment.
En va tornar el 1884, i el 1887 va anar destinat a Càller, interinament mentre encara mantenia el càrrec de vicecònsol al Caire. El 21 de maig del 1887, des del port de Marsella, es va traslladar a l'illa de Sardenya on, aconsellat per Marià Aguiló, va establir estrets lligams amb la ciutat de l'Alguer i va ser, de fet, el veritable desvetllador de l'interès per la cultura catalana de Sardenya: a més de portar una extensa col.lecció d'actes dels parlaments sards (que va cedir a la Biblioteca del Congrés de Diputats de Madrid).
Eduard Toda va publicar una llarga sèrie d'articles i nombrosos llibres (Un poble català d'Itàlia: l'Alguer, 1888; Records catalans de Sardenya, 1903; La premsa catalana a Sardenya, 1903, entre altres. Va exercir encara de cònsol a Hèlsinki (1889) i a Le Havre (1895-96) i el 1898 va actuar a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els EUA.
Va deixar l'activitat consular i es va establir a Londres, on es va dedicar a negocis privats.
No va retornar a Catalunya fins el 1918. Posseïdor d'una considerable fortuna, es va instal.lar a l'antic monestir d'Escornalbou (Baix Camp), que havia adquirit el 1911 i restaurat totalment, d'una manera molt lliure. La restauració havia estat lenta perquè Escornalbou era un munt de runes. Toda no va voler retornar l'edifici al seu antic estat originari sinó aprofitar el que en quedava per bastir una residència de caire senyorial.
A partir d'aquell moment, la figura d'Eduard Toda va quedar lligada a Escornalbou i als pobles de l'antiga Baronia, una de les jurisdiccions senyorials catalanes vinculada per la corona als arquebisbes de Tarragona, cap el 1166, que al segle XVIII comprenia, a més del monestir, els pobles de Colldejou, Vilanova d'Escornalbou, Riudecanyes, Duesaigües, Pradell de la Teixeta, la Torre de Fontaubella i l'Argentera, i era sota el govern d'un batlle general de la baronia.
Eduard Toda va ser estimat i respectat per la generositat que va tenir envers els veïns de les poblacions veïnes (sobretot les més pròximes al castell: L'Argentera, Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova d'Escornalbou). El 1925, agraïda per la cessió de les aigües de la Vilamanya, la vila de Duesaigües el va nomenar fill adoptiu del poble, i el 1950, l'Argentera li va dedicar un monument pòstum, obra de l'escultor reusenc Modest Gener. Toda no s'havia preocupat només de restaurar el castell d'Escornalbou sinó que va repoblar de vegetació diversa el terme, cosa que fa que avui es conservi un pulmó verd d'important caràcter biològic.
Eduard Toda va establir una notabilíssima biblioteca a la sala del castell d'Escornalbou i, durant uns anys, el lloc, a 649 m., i amb una amplíssima vista sobre el Camp de Tarragona, amb el Mediterrani al sud, es va convertir en el seu despatx d'estudi sobre la mateixa història d'Escornalbou així com en pelegrinatge de les personalitats catalanes més importants del moment.
Va fer importants donacions de llibres a diverses entitats, com el Centre de Lectura de Reus i, sobretot, a la biblioteca del monestir de Montserrat, a l'Arxiu Històric de Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya i a l'Institut d'Estudis Catalans, institució de la qual va ser membre corresponent des del 1916.
Eduard Toda, va ser, però, contrari a les Normes Ortogràfiques del 1913, promogudes per Pompeu Fabra. El seu interès pel monestir de Poblet —on va passar els últims anys de vida— es va materialitzar a partir del 1920, quan va ingressar a la Comissió de Monuments Històrics i Artístics.
El 1930 Eduard Toda va començar la seva gran activitat com a president del llavors recentment creat Patronat de Poblet, que va portar a terme la restauració del monestir. Va ser també vicepresident del Patronat de Santes Creus i membre de nombroses institucions, com la Societat Arqueològica de Tarragona (1920) i l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1909), així com professor de l'Escola de Bibliotecàries. Va escriure obres de caràcter divers, entre les quals, a banda de les esmentades abans, cal destacar sobretot la Història d'Escornalbou (1926) i la monumental Bibliografia espanyola d'Itàlia, en cinc volums (1927-31).
Quatre anys abans, el gener de 1926, havia ja cedit el castell d'Escornalbou a l'arquebisbat de Tarragona perquè fos destinat a seminari d'estiu, amb l'obligació que un cop mort ell hi fos enterrat i que mentre visqués pogués continuar habitant-hi. La mitra es va adonar que la donació era onerosa per a la diòcesi perquè els fruits del territori d'Escornalbou no cobrien totes les despeses del seu manteniment. Després d'un acord amb el mateix Toda, el cardenal Vidal i Barraquer va posar l'edifici en venda el 1928, però l'operació no va tenir èxit.
Acabada la guerra civil espanyola i ja exiliat Vidal i Barraquer, el 1939, Eduard Toda, que havia acabat arruïnat, va demanar 100.000 pessetes per les obres fetes després de la cessió, però el març del 1941, el vicari general de l'arquebisbat tarragoní va vendre l'edifici, amb el mobiliari i la biblioteca d'uns 60.000 volums, i els terrenys, a Josep Maria Llopis, un comerciant de Reus que havia combregat amb el feixisme de la guerra civil i era addicte a la Dictadura franquista. Llopis el va revendre després a la societat financera del Banco Urquijo.
Eduard Toda i Güell va morir al monestir de Poblet (Conca de Barberà) el 1941.
Amb la represa de la democràcia, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona, l'any 1983, pressionades per una reviscolada popular, van adquirir el Castell d'Escornalbou de manera conjunta a Banco Urquijo, quan aquesta entitat estava a punt de projectar-hi, segons la rumorologia popular, una sala de bingo i una urbanització. Es va crear el Patronat del castell en el qual estan representats la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, el Consell Comarcal del Baix Camp, els pobles de la baronia d'Escornalbou i altres personalitats a títol individual.
Posteriorment, les institucions van projectar i construir una carretera que surt des de Riudecanyes i el Castell es pot visitar, amb guia tot l'any, tot i que moltes de les peces de col.leccionista, sobretot mobiliari i ceràmiques, així com la biblioteca que Eduard Toda hi havia aplegat, ja no s'hi van trobar després dels anys, quan les institucions se'n van fer càrrec. Pocs dies abans de la compra institucional (valorada en 150 milions de pessetes), alguns veïns afirmen haver comprovat com baixaven pel camí de Duesaigües (l'únic transitable amb vehicles abans de la construcció de la carretera de Riudecanyes) camions amb carregament "valuós" des del Castell.
L'Oficina de Gestió de Monuments, dependent de la Direcció General de Patrimoni Cultural, es va fer càrrec a partir del 1990 de la recuperació i promoció del monument possibilitant un treball ininterromput al llarg de deu anys que va ser reforçat quan la Diputació de Tarragona va delegar en l'organisme de la Generalitat la gestió dels ingressos que li corresponien, en l'explotació del monument.
Durant el decenni 1991-2001 s'hi van fer obres de millora en aspectes de l'estructura com la consolidació i reforç de les teulades, el tibament de les façanes, la consolidació dels forjats, les consolidacions en l'edifici, les torres i els perimetrals i els tancaments d'obertures i la pavimentació. Tractaments especials com la impermeabilització dels paviments de la planta baixa, els tractaments antitèrmics en tots els edificis i les instal.lacions d'alarmes de foc i extintors, alarmes antirobatori, parallamps, anella exterior antiincendis en el perímetre del camí dels Frares, un circuit tancat de TV, nova connexió de servei elèctric i canvi de la instal.lació exterior, nou enllumenat de l'església i tancaments del recinte, reixes i proteccions, així com l'obertura d'equipaments (botiga de recepció, serveis sanitaris, sala d'audiovisuals del monument, remodelació de la casa del guarda) i reordenació de la museografia (objectes i col.leccions, restauració de pintures, gravats, escultures, quadres, ceràmiques, tapisseries, cortinatges, reubicació i classificació de la biblioteca, la restauració de la qual es va reinaugurar i es va reinstal.lar el fons de la biblioteca personal d'Eduard Toda, el 27 d'octubre del 2001, a les mateixes sales del castell d'Escornalbou, amb més de 4.000 volums).
El 1992, la Generalitat de Catalunya va reeditar el seu llibre de l'època de cònsol Viatge a la Xina. I el 1997, el monestir de Poblet va reeditar: La davallada de Poblet als segles XVII i XVIII.
Fonts:
(Carles Maristany. Pròleg a Història d'Escornalbou, d'Eduard Toda. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1984).
Gran Enciclopèdia Catalana (versió digital).
Gran Geografia Comarcal de Catalunya (volum 7: El camp de Tarragona).
PUBLICACIONS
TEXTOS
A ma mare
No fá encar vint anys lo casal d'Escornalbou era un munt de runa. Avuy han ressucitat sos antichs edificis, y al escriure aquestas ratllas acaba de curarse la darrera ferida de las voltas de l'Iglesia. Fou ánima d'aquesta reconstrucció ma bona mare. En sa madura vellesa visqué a la montanya quan sols hi havia una barraca per a habitarla, y mercès a son esfors pogué veure acabadas las obras que dirigí son admirable entit practich, y posats a son lloch los vells mobles de las cambras, també recullits per sa activitat incansable. Pago un deute de pietat dedicant aquest llibre a la memoria de la restauradora d'Escornalbou.
Eduart Toda y Güell.
30 Septembre de 1926.
(Pròleg a Historia de Escornalbou. Tarragona: Reyal Societat Arqueològica de Tarragona, 1926.)
Sols al llarch del seu costat, anant de tramontana a mitjorn, se vehuen florejar per demunt de terra los crestons d'una formació de barita, ben indicadora d'altras formacions mineralógicas especialment de plom, ferro y coure. Aquestos crestons comensan al collet de má dreta del camí empedrat d'Escornalbou, que anomeném lo Puig Ferrós. A son peu se treballá de temps inmemorial pera extreuren la barita, que poch valia en lo passat, segurament buscant la mena de plom que aquell mineral casi sempre porta en sas parts baixas. La idea de que la vella mina podia ser de gran valor feu rependre sa explotació a mitjans del segle XIX, promoventla un metje de Reus, lo doctor Marian Alberich, ab la publicació d'un follet en que la descrivia baix lo nom d'Impensada y exposava las riquesas de sos productes. Molta gent de la vila reusenca hi aportá capdals llavors de certa consideració: s'obrí un ample pou al peu del Puig y a son costat fou aixecada una casa-magatsém pera depositarhi la mena. Mes los resultats no correspongueren a las esperansas del promotor y de sos consocis, s'acabaren los diners abans que la mina rendís lo menor producte, s'abandonaren los llochs, y a qui escriu aquestas ratllas tocá fá pochs anys la tasca de cloure l'historia de la mina fent colgar lo pou perillós pera'ls vianants, homes y bestias, de un senderó vehí.
(Eduard Toda i Güell. Història d'Escornalbou. Tarragona: Reyal Societat Arqueológica de Tarragona, 1926).