ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CLUB DELS CAPS RAPATS

Per escoltar un fragment de la novel·la a IVOOX en la veu de l'autor, cliqueu aquí

Quan em vaig rapar el cap tenia setze anys. I el Tag ja no hi era. Ara cridàvem. Xiulàvem. Elles botien i xisclaven. La Rebecca també. Ens desfogàvem fins a quedar sense veu. La pista poliesportiva de les velles cotxeres municipals s'havia convertit en el Club dels Caps Rapats.

Les tanques escopien el sons d'un conjunt de rock de suburbi. Era un grup que ho feia tan malament com sabia per complir amb el miserable caixet cobrat pel concert. Una moguda organitzada, segons la votació per majoria a l'última assemblea del club, amb la intenció infantil de fomentar la solidaritat. Però també per centrifugar-nos el cervell, que era la mania número-u del Reebok, l'assistent responsable del local.

[...]

Ara n'havia acabat de complir disset i encara no havia nascut qui em pogués superar en l'art dels esprais. Però havien passat moltes coses des dels primers tags als vagons blancs dels metros fins arribar als grafits de paret. Nappi, Nappi, Nappi!, em deia ara al poliesportiu del club. Nappi, Nappi, Nappi!, em repetia d'esma, mentre seguia sense voler els compassos mal arrapats del fals conjunt de rock.

I pensava també en el Tag. A primera fila, doncs, abocats a la tarima, alguns dels caps rapats que com jo rondaven pel club, feien el ridícul paper de fans, ignorants de l'autèntica adrenalina musical. S'havien tret les samarretes, ni que pelés de fred, i les feien onejar com si fossin pirates que arriben a port. Com si els roncs dels guitarrots els haguessin burxat l'ànima i se l'haguessin venuda als monitors socials de barri!

[...]

I ara, a la pista poliesportiva del club, pensava en el meu Tag perquè no me n'havia pogut oblidar mai més. Perquè aquella matinada de diumenge, a les vies, havia jurat que trobaria els qui li havien pres la vida. I així, a poc a poc, vaig anar odiant tot el que m'envoltava.

El dia que em vaig rapar el cap, el pare es va mossegar els llavis per no deixar anar un renec de mal geni. I em va dir que així no caldria que m'hi posés esprai antiparàsits.

Tenia setze anys quan em vaig rapar el cap. I el Tag ja no hi era.

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]

Més fragments de la novel·la a Google Books.