COMENCEM, VA DIR ELLA
[fragment]
- «Comencem», va dir ella. El Salvador s'havia proposat no tornar a casa fins que no hagués aconseguit convèncer els del grup activista que, si continuaven com fins aleshores, no arribarien enlloc. Per això havien quedat que es trobarien al refugi de muntanya si el pla no els acabava de sortir tal com havien pensat. Allí no els podia escoltar ningú, ni tan sols ningú no podia saber qui eren tots ells. El refugi de muntanya era un dels millors llocs per passar desapercebut perquè, com ells quatre, hi circulaven sempre ramats d'escaladors i excursionistes.
- La vigília, el Salvador va entaforar quatre coses a la motxilla i va preparar l'equip, ni que no l'hagués de fer servir perquè feia temps que no practicava l'escalada. Les cordes i tot s'hi va lligar, i el piolet, per si de cas calia justificar què hi anava a fer, al refugi. Tret del sac de dormir i la manta i d'un parell de llaunes de conserva, poca cosa més hi va encabir. «Ja n'hi ha prou!», va pensar. «Els altres hi deuen tenir de tot...»
(Comencem, va dir ella)
- Una veïna del pis de sota de l'àtic on vivia l'Amàlia li havia dit que a casa d'uns coneguts necessitaven una noia com és ara ella, que tingués hores lliures i que estigués disposada a fer de cangur. Que el nen es deia Edgar, que ja el coneixeria de seguida, que era una mica entremaliat, però que no costava gens de fer-s'hi amic, i que a casa dels seus coneguts el que volien era una noia eixerida i que si convingués s'hi pogués quedar alguna nit i tot perquè els Serret sortien sovint a deshora i des que els havia arribat l'Edgar, que ja feia quatre anys, tot era malestar perquè el Pau Serret no parava de dir a l'Elvira Castells, la seva dona, que abans això no els havia passat mai, que ell tenia molts negocis i que ara, amb l'Edgar, havien d'anar de bòlit perquè, amb l'excusa del nen, havia perdut un grapat d'oportunitats, com una representació de taps de suro, i tot perquè no van poder anar a sopar amb aquell matrimoni italià, perquè l'Elvira no volia deixar l'Edgar sol i el negoci se'l va emportar un altre que no tenia tanta feina a casa, li deia. I des d'aquell dia, el Pau i l'Elvira ja no van ballar gaire fi perquè ell no parava de sermonejar la seva dona que ja podia buscar i posar remei a aquell desori perquè no pensava tenir cap més criatura. I l'Elvira vinga parlar-ne amb les amigues, i totes li deien el mateix, que elles ja feia molt de temps que es prenien la píndola però que no es deixés aconsellar i que se'n convencés millor. I la Maite li va donar el nom d'un metge que no era gens conegut però que es veu que era molt bo i l'Elvira va demanar hora i hi va anar.
(I, tanmateix, s'hi avenia)
- «Li posarem Esteve, com es deia l'avi i es diu el pare.» La Cinteta ja havia fet les paus amb el seu pare. «Ja te'n pots anar de casa ara mateix, fora!», li havia dit ell quan va saber que estava embarassada. La notícia li va arribar tot just el vespre que tornava indignat d'una assemblea del sindicat agrari on es va debatre i aprovar una demanda de revisió del contracte de conreu que a ell li faria perdre bous i esquelles. La Cinta, la mare de la Cinteta, ja estava feta un mar de llàgrimes i no parava de somiquejar. «Ai, filla meva! Ai, filla meva! ¿Però què has fet...?» I la Cinteta amb la panxa a punt de ser un embalum. ¿Què més hauria volgut ella sinó que tot allò no hagués passat? Però havia passat i ara ja no ho podia amagar més als de casa i havia de decidir on havia de viure i on havia de tenir la criatura i quin nom li posarien. Si era nen, Esteve. Com ells. I si era nena, com la mare. No, com la mare, no, que acabarien sense entendre's amb tantes Cintes a la família, que el nom ja venia arrossegat de la besàvia! Si fos nena, li posarien Marina, que era el nom d'una rebesàvia de la Cinteta, l'àvia del seu pare, i que era un nom molt bonic i no n'hi havia gaires al poble. «¿Li agradarà, pare, si és un nen, que es digui com vostè i com es deia l'avi?» Però el pare de la Cinteta no escoltava el que li deien perquè s'ho esperava tot menys allò, de la seva filla. «I havia de ser amb un “revolucionari”, mecàgon els claus de Cristo, almenys haguessis triat un home de pau i d'ordre!
(Plec de braç)
[Per escoltar un fragment a IVOOX llegit per l'autor, cliqueu aquí 
[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-book], cliqueu aquí 
[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí 
[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]
[Copyright © 2017 Andreu Sotorra. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |