L'ase i el pagès
que viuen a la Lluna
- Us puc ben assegurar que a la Lluna hi viuen! Ep, que no vull fer-me el científic, jo. Ni de bon tros, assegurar coses que no siguin les que diuen aquests senyors de la bata blanca i que saben tant dels estels.
- La història és prou curiosa com per explicar-vos-la des de bon començament, des d'aquell dia que se'm va posar la mania al cap de construir-me una ullera de llarga vista.
- Posats a dir-ho tot fil per randa, la mania sem'hi va posar després d'haver llegit una fabulosa història d'astronomia en un llibre de la biblioteca de l'avi.
- Els tubs de cartró ja els tenia preparats perquè no em van costarbo i res d'aconseguir. Aquí baix al Raval hi ha un magatzem on tracten amb paperassa i tan aviat com acaben els rotlles de paper els en sobren de totes mides. I n'hi ha de llarguíssims, tant ho són que semblen aquelles ulleres astronòmiques que augmenten tres mil cops la imatge!
- El que em costà més de trobar fou l'objectiu, que es fa amb un vidre d'ulleres i que, si és que vols que et vagi bé, ha de tenir els mil.límetres justos per tal que faci joc amb una altra mena de vidre que és conegut amb el nom d'ocular i, a més a més, biconvex.
- Vet aquí, però, que quan ja em veia perdut, un dia que vam anar a ca l'oncle, va! i trobo en un racó del rebost unes ulleres mig vellotes.
- Es veu que eren de la padrina, però ara ja no les feia servir, segons m'aclarí l'oncle. Veure-les, demanar-les i emportar-me-les, tot fou una mateixa cosa. L'ocular biconvexa me la va trobar el pare a casa d'un amic seu que és molt afeccionat a l'òptica. Tot plegat, tubs i vidres posts cadascun al seu lloc, va estar llest en un tres i no res. Era més bombi que no sé què!
- M'emportava la ullera de llarga vista per arreu i me la podia emportar perquè els dos tubs els havia fets de diferents mides, així... un amb la boca més ampla que la de l'altre, i quan acabava de rastrejar el tros del cel triat, la podia plegar i ja no m'ocupava sinó un racó del sarró que tinc per anar a l'escola. Òndia, quina peça més meravellosa! Els capvespres que vaig arribar a sortir, després de berenar!...
- Però no ens embadoquem amb la ullera i, vinga, passem a la història de debò. A mi sempre m'ha agradat de tafanejar el cel i les estrelles i els núvols i tot el que s'hi arribava a veure, si t'hi fixes bé.
- No cal dir com, des de sempre —i ara amb la ullera encara més!—, la Lluna és el que més captivat em té. A mi, quan algú em diu allò de sembla que estiguis a la Lluna!, no m'hi enfado gens, perquè en el fons penso que té tota la raó. I és que m'hi passo horesi quarts pensant-hi, sobretot aquests dies que ha fet Lluna plena i que és quan s'ha d'aprofitar.
- L'altre dia, doncs... fuig, dia!, nit, ja em teniu a mi i a la ullera ben instal.lats amb el cavallet de pintar fent de tres peus, davant mateix de l'ull de bou que dic jo, perquè no se'n pot pas dir finestra, d'aquell forat que tenim a les golfes. Des d'allí, la visió de la Lluna és més que impressionant... Més, molt més que qualsevol de les formes diferents que té cada nit, la Lluna plena és la que capto millor amb la ullera.
- Quan es troba en període creixent o minvant, no hi veig pas tots els detalls i no sé mai què és aquell punt i què deu voler ser aquella ombra, perquè ja ho sabeu, les ulleres d'observar els astres t'ho capgiren tot! Doncs, en Lluna plena, renoi!... Allò que en diuen "mars, que són les parts més fosques, destaquen del tot dins del meu tub, i els "circs llunars", els trossos més brillants, si te'ls mires força seguit, gairebé t'enlluernen... i això que hi ha una quilometrada des de casa nostra a la Lluna, però el vidre de les ulleres de la padrina funciona com més va, més bé.
- Només us cal pensar que, en dues o tres nits, vaig poder observar que les taques no tenien les mateixes formes, i fins i tot s'hi veien com uns punts de llum que vés a saber què devien ser.
- Dic que tot això m'ha fet assegurar que a la Lluna hi viuen. I no us penseu que qui hi viu sigui gaire diferent de nosaltres, ca!, ens assemblem tant que tothom diria que som els mateixos...
- Només hi ha una diferència. I és que així com nosaltres caminem de cap per amunt, ells caminen així, al revés... sí, de cap per avall. Però no hi patiu, que això no els priva de res, es veu. El que més estranyat em té és que aquella gent visqui tan semblantment com a la Terra. Sí, perquè ara fa ben poc, quan l'última plena, el fet que em demostrà que al satèl.lit veí hi havia vida és, agafeu-vos fort!, que un pagès i un ase van passar per davant de la meva ullera de llarga vista.
- Mireu, jo també que de poc no caic de cul!, però l'endemà vaig tornar a a postar-m'hi i... renassos!, una altra vegada l'ase i el pagès, o l'ombra de tots dos, o la taca ennegrida d'allò que representava un ase i un pagès. Lentament, tornaren a passar-me per davant del vidre de la padrina. I ja no em calgué cap més prova.
- Ara, abans de dir-ho a tothom, encara vull continuar tenint una mica més de paciència i esperar la pròxima Lluna plena. Paciència i confiança, ja ho crec. Mireu jo, i sense ni pensar-m'ho! En fi, que ja hi podeu pujar de peus que a la Lluna hi viuen.
***
- Afegitó: Tres dies després d'escriure aquesta experiència en el meu bloc d'experiments, n'he sabuda una com un pa de quilo! La mare acaba d'arribar de la tenda. A cal carnisser s'ha trobat amb el Cosme, el masover de les Sorts. I es veu que, xerrant, xerrant, ha sortit a la conversa l'ase que l'home té. Ell li ha explicat que ara que ja fa bon temps, el deixa durant el dia al replà d'avellaners que cau damunt mateix del barrancó, el que des d'aquí a casa nostra es veu de llarg a ample. Allí el deixa, doncs, pel que es veu, i allí el recull cada vevsprada quan acaba la feina per endur-se'l a la quadra de casa seva... Ara ja no sé què creure'n, de tot això. Veurem què passa d'aquí a un mes... ¿No tindran pas raó, els científics, quan diuen que a la Lluna no hi viuen perquè no s'hi pot respirar? Diantre d'ullera!...
- [Copyright© 1980. Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Rodamón, núm. 113, 17 desembre 1980. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |