
L'atzagaiada
- Tothom ho havia comentat
- —És boig! —deien.
- —No sap el que es fa! —sentenciaven alguns.
- —Ja s'adonarà del mal pas que s'hi dóna —es consolaven finalment.
- Això s'esdevingué a causa d'haver-se'm posat al cap la mania de no escalfar gaire temps cap cadira.
- I ho complia.
- Quan s'esdevingué l'últim canvi, jo feia de subdirector de l'entitat bancària més forta del país.
- Disposava d'un bon sou, comissions i despeses a banda, d'un pis al centre residencial de la ciutat i d'un auto a la porta. De les dues secretàries que em corresponien, atès el meu càrrec, una era llesta com una centella i podia ben bé deixar-la sola al despatx. L'altra, potser m'està malament de dir-ho, era capaç —si jo ho volia—, de fer-me vent.
- No em faltava res, doncs.
- Però la meva vocació era d'arribar a tenir una plaça d'encarregat als excusats i banys públics.
- Cada divendres, en sortir del banc, me n'hi anava. N'hi havia uns de grandiosíssims a sota la plaça Central.
- Només retrobar-me, al soterrani, amb aquell racó de reserva per a la neteja ciutadana, m'alleugeria.
- M'havia fet amic de les quatre empleades que hi treballaven. Si no hi havia gaire aldarull, de vegades xerràvem i, a poc a poc, sense que elles en sospitessin res, jo anava acumulant experiència professional per quan fos l'hora del meu currículum.
- Normalment, les quatre m'atenien bé, però la de més edat, una dona seca, més aviat esprimatxada, baixetona i de faccions corrugades, era la que hi posava més interès.
- Tan bon punt com em veia arribar, ja es treia la clau del recambró més acondicionat. No m'hi deixava posar els peus sense que ella no hi donés l'últim cop d'ull. Una estirada de cadena. Uns quants pòlvors. Un cop de mà al lavabo...
- Amb la seva bata blanca m'oferia l'excusat com un present. Somreia i destacaven, així, els seus llavis color cirera.
- M'agradava repassar-m'hi. Si és que m'hi rentava el cap i encara me l'hi assecava, ja era segur que les quatre dones s'ho farien anar bé per convidar-me perquè em quedés a dinar amb elles.
- M'havien agafat afecte.
- En un d'aquests dinars allà baix als banys públics va sortir de trascantó la notícia que una d'elles canviava de feina.
- No m'ho vaig pensar més i vaig presentar la meva sol.licitud.
- Al cap de quinze dies vaig rebre resposta per escrit i em citaven perquè hi comparegués una d'aquelles tardes.
- La rebuda, me la imaginava. Un home d'edat era el delegat de la companyia.
- —Voldria advertir-li que aquestes places sempre les han ocupades senyores. Senyores com cal, això sí!, vídues, solteres, ja d'edat...
- —N'estic al corrent i espero que això no em privi...
- —No, no, en absolut. El consell ha decidit que cal adaptar-se a l'època en què tothom fa...
- —De tot i el que vol!
- —I el que pot! No oblidem que trobar feina no és tan senzill, ara si...
- —Exactament. A vegades, si no se'n vol trobar...
- —Això mateix volia dir-li. A la nostra empresa s'ha de treballar. Els clients, el nostre és un servei social!, la majoria són gent enfeinada, gent que no té temps per perdre, ja m'entén...
- —Me'n faig càrrec...
- —Més que millor. Aquí té, doncs, el plec de condicions: obligacions, drets, horaris, sou i extres, condicions generals... Prengui-ho, si vol...
- —Sí, això, gràcies.
- —I quan s'ho hagi mirat bé, ja em tornarà la resposta.
- Vaig emportar-m'ho, doncs. M'ho sabia gairebé de memòria, però qualsevol estona lliure que tenia al despatx l'aprofitava per donar-hi un cop d'ull.
- Ho tenia decidit. Vaig tornar la resposta afirmativa al delegat i ell mateix va emplenar el contracte amb les meves dades.
- Després de firmar-lo, vaig córrer a fer-ho saber a les que haurien de ser les meves noves col.legues.
- De moment, em penso que els va caure com una galleda d'aigua freda al damunt. No s'ho esperaven. Però quan van reaccionar, se'n van alegrar i tot. I van treure uns gots de plàstic i ho vam celebrar amb xampany allà mateix.
- Al banc sí que els va caure com un tret. No se'n sabien avenir i fins i tot el president del consell d'administració va intentar de seduir-me amb noves ofertes que, si les hagués acceptat, haurien consolidat encara més la meva posició.
- No ho va entendre que pogués tenir amagada aquella vocació tan heteròclita, almenys per a ell.
- Em vaig fer la bata blanca a El Barato, a càrrec de la companyia. A la segona prova, ja em quedia a la mida!
- El dia primer del mes següent me n'anava a la feina amb la bata plegada al braç, com si comencés a escola.
- La primera setmana va ser molt ensopida. En quinze dies, però, va córrer la veu del meu nou càrrec i els clients es van anar multiplicant com pans o, més aviat, com peixos.
- Les col.legues anaven una mica de boig perquè diu que no ho havien vist mai tan concorregut. Sobretot, banquers, empresaris, accionistes i rendistes i molta gent de bon viure van anar agafant afecció a utilitzar els serveis públics. Molts hi feien tertúlia i tot, mentre es deixaven acaronar al passadís mateix per la màquina de massatges. D'altres hi tancaven part dels seus negocis encaterinats amb els peus a la màquina d'enllustrar sabates.
- Una revista especialitzada en temes populars se'n va fer ressò. «De banquer a uns excusats públics!», van titular el reportatge. En una foto, hi sortíem un servidor i les tres companyes de treball davant d'una banyera i d'un bidet. Elles no s'hi veien de cap ull!
- Però vaig enginyar una atzagaiada que em va facilitar de fer un altre cop de cap.
- Un dia que tots els excusats i banys s'havien omplert de públic a més no poder, vaig anar tancant-los amb clau, cadascú en un recambró.
- Quan ho vaig tenir llest, em vaig posar totes les claus en un sarró. Vaig apagar tots els llums desconnectant la clau de pas general.
- I me'n vaig anar.
- En ser a dalt, ja fora del soterrani, vaig llençar totes les claus, amb el sarró inclòs, a la primera claveguera que vaig trobar.
- L'endemà ja no hi vaig tornar.
- I és que, de fet, ja tornava a començar a estar-ne tip i no sabia com desfer-me'n.
- [Copyright© 1981. Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Zona Jove, febrer-març 1981. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |