Passeu-hi, ara, pel barri,
i si sentiu una cançó...
- Ja us ho diré, per què no ens hi aveníem abans, amb aquella colla. De fet, de tota la vida havíem viscut molt separats els dos barris i això que gairebé són a tocar! Només els separa la plaça de la Font, que és una plaça gran, empedrada, sense ni un arbre i envoltada de cases quasi rònegues, amb terrats atapeïts de roba estesa. Només se'n salven, de la roba, les finestres de la part de darrere de l'Hotel. Un hotelàs que travessa l'illa de cases i dóna al'altra banda, al Raval, a l'altre món ple de brogit.
- Doncs, gens no ens hi aveníem amb els Passerells, nosaltres. Ells eren els qui habitaven al barri de baix, el que toca més al Raval, i nosaltres érem al de dalt. Potser per això, perquè no era tan cèntric, ens sentíem més a casa nostra, com més gelosos i tot dels nostres indrets.
- Els Passerells ens tenien fins més amunt! N'estàbem tips, de sentir-los corejar pels seus carrerons la cançoneta amb què ens feien pessigolles: «Espillars, Espillards, porten els calçotets llargs!» Si no hagués estat per l'Eulàlia, el nom d'Espillards no ens l'hauríem posat, però hi tenia tanta mania, l'Eulàlia, que vam haver de dir prou!, i des de llavors, els del barri, ens anomenem Espillards, que encara no saben bé si ve d'espill o de pillar, que és ben diferent, tu.
- Tot va començar, allò que us deia de la mala avinença, des del dia que vam fer trobada general de barris a baix a la plaça. Hi vam fer cap nosaltres en ple i tota la trepa dels Passerells també hi era. Ens trobàvem de tant en tant per discutir què ens tocava fer a cada barri o quins carrers eren els de cadascú. Aquell dia, me'n recordo molt bé, vam acordar que nosaltres no passaríem de la cantonada de ca la senyora Quimeta, que era la mestressa de la tenda de fruites, i que ells s'acontentarien amb el tros de la senyora Quimeta enllà. Fixats els límits, tothom es retirà als seus barris i els Passerells s'esfumaren durant una colla de dies.
- Però aviat vam saber per què no vèiem ni en forat ni en finestra el grup dels Passerells. I ho vam saber per la senyora Quimeta que, tan aviat com ens veié aparèixer per la cantonada de la seva parada, començà a escridassar-nos i a amenaçar-nos alçant braços i donant-se cops a les cuixes i recomanant-nos que no ens hi acostéssim més, prop de casa seva, si no volíem rebre de valent.
- Compteu!, vam haver de fugir cametes ajudeu-me, però, de seguida posats a bon refugi, vam pensar que calia obrir una investigació sobre aquell assumpte i, amb bon nas, o no sé per quins set sous, de seguida vam endevinar que allò feia plor de Passerells, els quals en devien haver fet alguna no feia pas massa tot trencant les lleis del barri.
- L'Enric, que és, de tots els del nostre grup, a qui més ha agradat des de sempre de fer de detectiu, ha dit que calia posar mans a la feina. I, de fet, és que no sabíem, quan deia allò de la feina, a quina feina es referia. D'ací ve que li vam encomanar que es fes càrrec de les investigacions i que proposés un pla d'acció.
- Segons el nostre nou cap de policia, doncs, sembla que l'olor sospitosa que sentíem podia tenir alguna cosa a veure amb la parada de fruites i verdures que la senyora Quimeta tenia cada dia davant de la seva tenda. Tots hi vam assentir de seguida.
- Si era el que sospitàvem, només calia muntar tota una vigilància i descobrir amb els peus a la galleda aquells que ens volien fer pagar els plats trencats. La cosa, però, no era tan fàcil i més quan se'ns havia girat d'esquena, Déu sap per què, la senyora Quimeta. Vull dir que no ens volia veure ni pintats a l'oli, vaja!, pels seus voltants.
- L'endemà mateix dels plans, que era dissabte, vam començar decidits les nostres investigacions. L'Enric i el Carles se situaren ben a prop de la parada, però ben arrambats darrere d'un furgó de transports que hi havia aparcat i que, en ser dissabte, devia fer festa. L'Eulàlia i jo vam apostar-nos darrere la cantonada del carrer petit, i així, de reüll, divisàvem de ple el nostre objectiu.
- El Cintet es va situar tot sol, perquè era el més petit i el que menys es veia, darrere la portalada de la casa Gran, que en dèiem i que era on, a vegades, quan a l'hivern feia fred o plovia, ens posàvem per xerrar, o per canviar-nos cromos, o per llegir revistes que ens deixàvem entre els de la colla... o per jugar a bales perquè les rajoles trencades ens anaven que ni fetes a mida com a clots. Tots ben instal.lats, doncs, només havíem d'esperar i obrir els ulls ben oberts per descobrir què havia fet arborar tan arborada la senyora Quimeta.
- No feia ni mitja hora que esperàvem —i sort d'això, perquè el Cintet, que ja s'impacientava, havia tret el cap més del compte dues o tres vegades—, quan van aparèixer per un cantó del seu barri el grup dels Passerells. De seguida vam veure que no les portaven totes bones, les intencions. I no ens vam errar. Com si en tota la vida no haguessin fet res més, enprengueren una cursa vers la parada de la senyora Quimeta i, d'una revolada, almenys, una peça cadascú se l'endugueren com si res! De pressa i corrents enfilaren, voleu saber!, un dels nostres carrers, al mateix temps que la senyora Quimeta se n'adonava i sortia escridassant per la porta de la botiga deixant anar de bell nou, les mil i una, convençuda, és clar, que els males peces érem nosaltres, els de la colla de dalt.
- No vam badar. Ens coneixíem el barri pam a pam i encara seríem a temps de descobrir on tenien l'amagatall els Passerells. Saltàvem pel carreret Vell i, més amunt del carreró de l'Hospital, ens els trobàrem corrents i esbufegant a no poder més. L'Enric féu el crit d'alerta i ens hi abocàrem sense por. Eren dos més que nosaltres, però hi posaríem totes les nostres forces...
- Ens ho van haver d'explicar tot sisplau per força i —ara us contaré per què— no vam poder fer sinó perdonar-los de la malifeta. Els Passerells feia dies que havien descobert en uns baixos d'un carrer del seu barri una família de sis germans, el més petit dels quals tenia cinc anys i que vivien amb els pares, però que des de feia uns mesos el seu pare jeia al llit malalt. Els petits es veu que anaven per ací i per allà demanant menjar i els Passerells havien decidit que també se'n pot fer una, de malifeta, si la feien amb bona destinació.
- Els diguérem que del que havia succeït no se'n cantaria més ni gall ni gallina, però acordàrem que l'endemà mateix aniríem a explicar-ho tot fil per randa a la senyora Quimeta i a oferir-li tots plegats el que calgués a canvi de les "estirades" de fruita dels Passerells. Així ho vam fer i la senyora Quimeta fou més comprensiva del que ens pensàvem. Tant, que fins i tot ens donà una caixa de fruita una mica passada per tal que en triéssim la més bona i la portéssim a la família dels sis germans, però amb la condició que nosaltres mateixos penséssim com li podíem compensar les "estirades" dels dies d'abans.
- Sort vam tenir que una setmana després van arribar al barri uns xicots —tres nois i dues noies anaven—, que eren més xalis que no sé què i que s'instal.laren a viure tots plegats davant mateix de la font, ves, en unes golfes d'una casa a la plaça mig panxuda de tan tronada que era. Sempre estaven de gresca. Tocaven la guitarra, la flauta i tota una colla d'instruments que us en faríeu creus si els veiessiu... Diu que de tant en tant anaven a les festes dels barris i dels pobles fent gresca i tabola per als veïns, i que duien un nom molt xocant, Estriptrap, es deien.
- Ben aviat, doncs, vam muntar un Grup de Barri i, tots plegats, els Passerells i els Espillards, vam fer un sol equip per tal de poder treballar amb ganes per a tot el veïnat.
- Un diumenge al matí, amb l'ajuda dels nous amics, vam repintar de color verd oliva la porta vidriera de la tenda de la senyora Quimeta, ja que de l'aigua i del sol ja feia mesos que plorava de descolorida que estava. I, des d'aquell dia, al barri, ja no paràrem d'endegar un futral de coses. Tantes, que, ara, si hi passeu, ja no us semblarà el mateix! Ah!, i encara no ho sabeu tot, perquè la cançoneta dels Passerells ha passat a la història. Els xicots de l'Estriptrap hi han posat bona música i nosaltres hi hem afegit lletra tan ben afegida que s'ha convertit en l'himne del barri. Hi diu: «Espillards, Espillards, porten els calçotets llargs! / Passerells, Passerells, els porten més llargs que ells!» I així es va repetint fins que us en canseu. La senyora Quimeta i tot encara no s'ho acaba de creure!
- [Copyright© 1980. Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Rodamón, núm. 105, 22 octubre 1980. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |