De quan a la cabana del Grassó
hi vaig veure titelles, carotes,
capgrossos i altres artificis
Premi Cavall Fort 1979
Il.lustració de Pere Virgili
'De quan a la cabana del Grassó
hi vaig veure titelles, carotes,
capgrossos i altres artificis'
Cavall Fort núm. 411, setembre 1979.
- Jo no els havia vist mai les cares, a ells dos. Vivien a la cabana del Grassó, una cofurna, mig caseta d'eines, mig maset, que formava part dels trossos del Cosme, davant per davant mateix del rierol que passava per la vora del poble i a tocar de les basses.
- Que eren dos, segur. Però ja us ho he dit, jo no els havia vist mai les cares. I no era perquè no en tingués ganes, no!, perquè d'estratègies per a aconseguir-ho me n'havia inventades més d'una, però, fins a llavors, cap no me n'havia sortit bé.
- El fet és que cada vegada em tenien més encuriosit els ocupants de la cabana del Grassó. No feia pas ni mig any, ca!, que nosaltres la fèiem servir per a tota mena de jocs, la cabana, i sobretot quan ens agafava un xàfec, com delíem per poder aixoplugar-nos-hi i no sortir-ne fins que parés!
- Però des de ben acabat l'hivern que ja no ens hi acostem perquè no gosem, ep!, gosar, gosar... sí, però els de casa, ja se sap. Que no us hi vegi anar, per allà dalt!, ens diuen ara d'ençà que saben que hi ronda algú i, entre una cosa i una altra, ja fa temps que no hi vagabundegem.
- La meva tafaneria va començar el dia en què amb la bicicleta m'havia arribat, pel corriol que porta a la cabana, fins al peu de la figuera del moro, tal com en diem perquè des de lluny sembla un moro amb turbant i tot. D'allò que des d'allí vaig veure no en vaig parlar mai amb ningú, ni amb cap dels de la colla i, fuig!, menys amb els de casa: si ho sabessin, que vaig arribar-me fins a la figuera!
- Doncs, sí, va ser estant-me ben ajupit darrere del brancam de la figuera quan vaig veure com un dels dos individus es passejava pel costat de la cabana prop de la vinya que hi ha, amb una mena de capgròs, que en feia tres del seu, damunt de les espatlles.
- Ho vaig veure molt bé, perquè a mi no m'han espantat mai segons quines històries i per això, com que de poruc no en tinc res, vaig deduir de seguida que allò que brandava per damunt d'uns pantalons de pana negres no era sinó un capgròs, com el d'un nan, vaja, i dels ferms, escolta!, amb uns ulls vius i rodons de color blau i un nas que semblava mitja taronja enmig de dues taques granulades de vermell a les galtes i una colla de serpentines de color morat apinyades i fent gruix i que li feien de cabell. Tot blanc, era el fons del cap, i vestit amb una mena de faldilla fins a mitja cama d'una roba farcida de tots colors. Feia un efecte meravellós, sobretot perquè també m'arribava mig confusament el so d'una musiqueta encantadora que semblava que el capgròs seguís rítmicament.
- De capgrossos com aquell, o semblants, jo ja n'havia vistos a la televisió quan feien programes de putxinel.lis i d'animació per a la canalla, com ens anomenen els de casa. Obriu que ara és l'hora del criaturam!, i ens hi embadoquem tots plegats mentre berenem.
- Però pel fet d'haver descobert els capgrossos no us penseu que va deixar d'intrigar-me què hi feien allí, a la cabana del Grassó. I, ja des d'aquell dia, no vaig parar d'arribar-m'hi, fins a la figuera del moro, això sí, d'amagatotis des de casa i per més precaució encara, sense ni dir-ho als xicots.
- El segon dia d'investigació hi havia els dos habitants pels voltants de la cabana i, aquesta vegada amb una mena de màscares boniques com no n'havia vist mai cap! Una de les carotes tenia un nas llargarut, com una pera, i un color ataronjat. L'altra era esgrogueïda del fons i amb uns llavis i uns ulls desorbitats de color vermell poma. No cal que us digui com creixia el meu interès i més encara quan aquell mateix dia vaig observar que els dos emmascarats dansaven i es feien reverències i feien l'efecte de dir-se alguna cosa i tot.
- El dia que m'hi vaig posar més bé fou quan, per una finestrella de la cabana, treien el cap i el cos tres o quatre titelles que no paraven de brincar i de gesticular tot xerramequejant Déu sap què, perquè el vent se m'ho emportava abans d'arribar fins al meu amagatall.
- Vaig començar a sospitar que a la cabana del Grassó hi devia viure algú molt estrafolari i interessant a més no poder. Vaig decidir de fer un pas més i de deixar la guaita des de la figuera i passar-me una mica més amunt, sota el marge de la vinya. Ara els ceps tenien força espès el fullam, prou perquè em tapessin el tros de cap que em calgués treure per espiar millor.
- Ho vaig fer la tarda següent, no sense una mica de recança, ep!, que cametes ajudeu-me si em passava alguna cosa i jo, allí sol, sense els de la colla, ni els de casa. Sort que no era gaire lluny del poble i potser amb un cop de xiulet...
- No us enganyo si us dic que aquell dia vaig quedar bocabadat del tot. Primer perquè mai no havia vist junts tants capgrossos, titelles, màscares i carotes, instruments de fer música, papers pintats i tota una munió d'estris apassionants fent un escampall sota el cirerer de davant de la cabana. I, segon, perquè vaig descobrir qui eren els autors de tot aquell artifici... bo!, què dic vaig descobrir?, em van descobrir!, sí, perquè de l'esglai que vaig tenir en sentir-me darrere meu una veu que sobtadament em saludava, no vaig botre ni xisclar perquè ni alè em quedava per a fer-ho.
- —De passeig, noi?
- —Sí, sí, senyor..., una miqueta —vaig dir jo, tot tremolenc.
- Eren dos. Vull dir, un i una. I es veu que venien de rentar a les basses perquè duien un ribell ple de roba xopa. Ell, el xicot, duia una barba d'aquí a allà —ei!, a mi m'ho va semblar—, i ella, la noia, portava un cabell tot embullat i arrissat com els d'uns comediants que havien vingut ara devia fer un parell d'anys, per la Festa Major i que ens ho havien fet passar xiroiament, a més no poder.
- Suposo que van endevinar que no les tenia totes perquè van preferir deixar-me fer i, com si res, va, i em diuen:
- —Vivim aquí, nosaltres. Ja hi faràs cap qualsevol dia...
- Tan aviat com no em podien veure, vaig fugir corriol avall sense ni posar el fre a la bicicleta. Hi anava tant, de pressa, que, en arribar al pontarró del rierol, una mica més i faig cap baix al canyisser.
- Quan era al llit, després de sopar, no vaig poder aclucar l'ull en tota la nit. Vaig rumiar molt i vaig fer un pensament. Hi aniria, sí. Demà mateix hi aniria, i sol!
***
- —Déu vos guard... que no hi són?
- Al mateix temps vaig empènyer tímidament la porteta de la cabana.
- —Hola, xicot!, ja has fet cap?
- Estaven tots dos davant del foc, trafiquejant amb una ollassa que feia molt bona olor i traient-ne un fum que s'enlairava xemeneia amunt.
- —Ja fem el sopar, nosaltres. Com que aquí vivim amb espelmes, saps, ens hem d'espavilar, noi —em digué ell.
- —Seu, home, seu una estoneta —hi afegí la sevacompanya.
- I vaig asseure'm a terra, al costat d'ells dos.
- Vet aquí com es desvetllaren totes les meves intrigues. El parell de comediants, perquè n'eren i dels bons!, havien fet cap al poble perquè es feien un fart d'actuar el dissabte i el diumenge en festes i fires del voltant. Com que de moment no tenien casa ni gaires diners per a pagar-la, en un dels seus camins entre poble i poble, es van trobar amb l'amo dels trossos on hi havia la cabana del Grassó i l'home, el senyor Cosme, al qual ja tots coneixíem com a molt bona persona, els la hi va deixar habitar.
- Hauríeu hagut de veure, però, quina cabana! I com havia canviat! Neta i polida no hi podia estar més. I farcida dels seus ninots i capgrossos fins a tocar de la teulada, tampoc. Em va fer l'efecte que els ulls se me n'hi anaven perquè no sabia cap on mirar sense obrir la boca de bat a bat.
- Vet aquí que el parell de còmics, que a més es veu que tocaven molt bé els instruments que hi havia per arreu escampats, volien baixar l'endemà dissabte, a la plaça del poble, a fer una cercavila i gresca de la bona.
- Me'n vaig anar més ample que llarg i, l'endemà, quan pel poble jo anava davant de la faràndula amb un llargarut barret de copa demanant la voluntat a qui la tingués, els de casa no s'ho acabaven, ni els de la colla, tampoc.
- —De què els coneixes, tu? —em digueren tots.
- I jo vaig arronsar les espatlles tot fent una llengota, per dissimular, perquè Déu me'n guard si els hagués dit que m'havia arribat fins a la cabana del Grassó...!
***
- Hi vaig anar moltes tardes més, en sortir de l'escola, però els comediants ja no hi eren. Ni els titelles, ni els capgrossos, ni les màscares, ni les carotes, ni res... només hi restava algun tió a la vora del foc i la cendra blanquinosa i atapeïda de tant de cuinar-hi i, en una paret, penjat a l'anella de lligar-hi la mula, un llum de ganxo amb un tros de serpentina enganxada perquè hi fes bonic.
- —Et veiem estrany, Sergi, des de fa uns dies. ¿Què et passa?
- Tots, els de casa, la mestra, els de la colla... no paraven d'assetjar-me. I jo arronsava les espatlles, com aquell dia, i no els volia dir què em passava perquè em sentia molt trist.
- [Copyright© 1979. Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Cavall Fort, núm. 411, setembre 1979. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |