Les cabanes
Premi Cavall Fort 1977
Il.lustració de Llucià Navarro
'Les cabanes'
Cavall Fort núm. 371, gener 1978.
- Les havíem fetes en un no res, les cabanes. Havíem escollit uns trossos mig abandonats que hi havia vora el poble i als quals el pagès només anava de tant en tant per matar-ne una mica l'herbei i per vigilar les oliveres que no fessin de les seves abans de la collita. Jo l'havia vist moltes vegades des de casa, el pagès, ensofrant amb traça la vinya que hi havia més enllà o collint-ne ajupit i silenciós, el raïm.
- Tenia un ruquet que passava les hores lligat en un tronc dels més gruixuts que hi havia entre l'oliverar i que no tenia altra feina sinó la d'espantar amb la cua, les mosques que li rondaven arreu del seu cos. Quan el sol ja s'havia ben post, ell, el pagès, i el ruquet tornaven a casa pel corriol que travessava el barranquet de la Vila. Mai no tornaven de buit: ara que si uns feixos de llenya, ara que si les alforges amb olives, ara que si plenes de patates, ara que si amb un parell de saquets d'avellanes...
- Si m'agradaven aquells trossos era per l'encant que els donava el pagès amb el seu ruquet, per la verdor suau de les oliveres i pel to senyorívol i a tothora canviant de la vinya. Al fons, els avellaners, sempre amb el seu aspecte de massa ressecs pel sol, trencaven la verdositat del racó amb el seu to color avellana acabada d'ensacar.
- Ja ho dic, les havíem fetes en un no res, les cabanes. I allí mateix, sota una de les oliveres. Ens vam enginyar mil i una solucions per a obtenir un refugi de debò. Durant tota una tarda vam estar recollint pedres del barranquet, branques trencades d'avellaners, sacs estripats i fullam i herbei sec per a fer de teulada. Al cap de tres dies de treball ja les teníem enllestides i ara, els trossos ja semblaven una altra cosa i tot.
- De seguida vam decidir que allò havia de ser el nostre quarter general, i no gens entretinguts, vam començar a emmagatzemar-hi tot allò que trobàvem i que entrava a formar part del nostre tresor. Si en tenien de coses! Pedres que semblaven minerals, palets de riu amb formes originals, branques que imitaven escultures, trossos de plats trencats plens de dibuixos, fragments de teules de mas, ferradures rovellades, claus de ferradura, panys de porta, claus rovellades i grandotes, esquellots, pinyes caigudes, una pedra que semblava una destral, claus de fuster, trossos de corda, una tapa de wàter, un pot de llauna rovellat, un altre on encara es llegia «Olives farc...» i es veia el gravat d'una senyora ballant flamenc, unes rodes de bicicleta vella, una tela de paraigua que algú havia llençat al barranc, un tauló emblanquit de tant de ciment, trossos de totxanes, uns metres de tubs de goma...
- Aviat vam haver de destinar un parell de cabanes només per a magatzem i una altra per a fer-hi les nostres xerrades i prendre les nostres decisions. Hi anàvem cada vespre en sortir de l'escola. Si ens afanyàvem, hi arribàvem amb llum i quan pels volts de l'hivern es feia fosc massa aviat, havíem d'encendre torxes pel corriol i fèiem una foguera davant de la cabana amb munts de branquillons.
- Es pot dir que només les oliveres, la vinya, i els avellaners, a més dels estels i els animalons que hi pogués haver arraconats entre l'herbei —que devien ser molts— eren els testimonis dels nostres plans.
- Aviat vam esdevenir un grup secret que tenia cura de la defensa del poble. Els grans sempre deien que, si passava res, la Guàrdia Civil era molt lluny i nosaltres, que no volíem que passés mai res, per això sempre estàvem a l'aguait. Vigilàvem la carretera, la via del tren, els turonets que envoltaven la vila i les teulades de les cases. I tan aviat com sentíem un soroll en qualsevol direcció, comencàvem a vigilar atents per descobrir de què es tractava.
- Una vesprada, un gat negre com la fosca havia trencat un parell de torretes de la senyora Encarna, la muller del cap d'estació. Una altra nit, el gos del Xacó havia ensopegat amb la ferrada que el forner s'havia deixat al carrer i va promoure un terrabastall que féu sortir de casa seva tres o quatre veïns.
- La nit més perillosa fou aquella en què cap a la banda de la plaça se sentien uns sorolls seguits i rítmics que ens feren sospitar. Feia vent, un ventot fort i esfereïdor. Semblava com si damunt les teulades devora el campanar algú estigués trepitjant amb fúria les teules sense ni mirar de no trencar-les. Vam parar orella no sense una mica de por. No podíem endevinar de què venia tant de brogit. El vent es va parar i també els sorolls i vam creure que tot havia estat una casualitat, però al cap d'una estona tornaren a sentir-se i amb més força que mai. Aquest cop acabaren amb un xac!, talment com si al mig de la plaça hi hagués hagut trencadissa de vidres. Era l'hora d'actuar i hi vam córrer tot seguit. No ens calgué buscar més. Darrere el corral de cal Manel, el del cafè, hi havia un tros de teulada de l'antic estable i, damunt, el Manel anava deixant les caixes i el vidre buit de les begudes. Amb el vent s'havia balancejat i, en acabar de bufar, havia quedat tan penjat per pèls que tot va caure teulada avall i va fondre's en trencadissa.
- Fos el que fos, cada nit en passava alguna i gairebé sempre n'havíem de treure l'entrellat actuant amb molta astúcia i sense deixar-nos vèncer per la por. També vam passar moltes nits sense novetats importants. Llavors xerràvem en veu ben baixa dins de la cabana i planejàvem què faríem quan arribés l'estiu i féssim les vacances, o pensàvem de quina manera podíem engrandir el nostre quarter i potser fins i tot oferir-lo seriosament al poble i a l'alcalde mentre no hi hagués altra guàrdia més a prop. Tot plegat estàvem ben segurs que no perdíem el temps.
- Una d'aquelles vesprades fosques com una gola de llop i silencioses com una casa vella i solitària vam parar de cop i volta de parlar. No n'estàvem segurs... A tots, però, ens havia semblat de sentir-ho i era molt a prop! Paràvem orella. Sí, era cert. Se sentien una mena de trepitjades que s'acostaven. Unes passes estranyes que no semblaven pas d'home. Crac, crec, crac, crec... De tant en tant trencava el ritme un crec! sec com si alguna branca s'hagués partit en aquell mateix moment. Què passava? És que algú havia descobert el nostre quarter i ens volia assaltar per sorpresa? O, potser era algun ésser estrany que no coneixíem i que investigava la vida del poble tan aviat com es feia fosc? Potser era la parella de la Guàrdia Civil que feia el seu recorregut pel terme. No, no, impossible perquè per allí no passava mai. Una mica espantats, ens arrambàven els uns als altres. Sovint havíem hagut de fer front als perills, però no pas tan a prop. Aquell hi era molt i cada vegada més.
- Amb el tremolorno se'ns havia acudit d'apagar la foguera de davant de la cabana per no ser descoberts. La veritat és que calia fer el cor fort i complir amb el nostre deure fins a la fi. Crac, crec, crac, crec... Com vam poder, vam agafar allò que teníem més a mà. El palet que semblava una destral, el tros de corda, un pal d'escombra, una paella rovellada i foradada del cul de tant de torrar castanyes, un mànec de paraigua... Vam esperar alerta. Ara, el crac, crec es podia identificar a més per una ombra llargaruda que feia joc amb la de les oliveres; compte, ja la teníem damunt!
- —Bona nit, nois.
- Un darrere de l'altre, vam treure el cap per la porta de la cabana sense abandonar els nostres estris. El cor ens anava d'ací a allà. Era el pagès, el del ruquet. El fet és que anava sol i que venia a recollir una aixada que s'hi havia deixat a la tarda tot netejant una mica per sota dels avellaners. No ens digué res més i de seguida se'n tornà pel mateix camí i s'allunyà amb el seu crac, crec de les espardenyes de pagès.
- De tornada a casa, tots havíem convingut que l'aventura d'aquella nit havia estat la més perillosa i arriscada de totes. I era ben cert!
- A les acaballes de l'estiu vam desfer-les, les cabanes. I amb tot el que teníem vam començar a muntar un museu de troballes a les golfes de casa.
- [Copyright© 1978. Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Cavall Fort, núm. 371, gener 1978. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |