El primer home gelat
de la gran central Cucurullgeliona
Premi Cavall Fort 1979
Il.lustració de Pilarín Bayés
'El primer home gelat
de la gran central Cucurullgeliona'
Cavall Fort núm. 435, setembre 1980.
- Vaig dir-me que mai més no pujaria dalt d'un monopatí. N'estava ben tip i fart, d'embalar-me carrer avall, o pel bell mig de la plaça, o fent el saltimbanqui per damunt l'enrajolat de la vorera.
- Fou llavors, mentre feia el saltimbanqui, quan em vaig encaixonar tot d'una peça al quiosquet dels gelats que, a punta d'estiu, havien acabat de muntar just a l'encreuament del carrer de Migdia amb el d'Horabaixa.
- Tots hi acudírem quan vam veure arribar el camió amb les quatre parets de fusta de coloraines, el sostre i les geladores fet unes andròmines de tan desmuntat com ho portaven.
- El vam conèixer de seguida, el camió, perquè tot al llarg de cada costat de carrosseria hi portava ben dibuixat, gegantí, un gelat d'aquells de cucurutxo i, a sota, amb lletres de pam, el nom que tenia el fabricant.
- El Ventureta s'hi va llençar com un esperitat, el molt llèpol!, i vinga passar-hi la llengua, vinga passar-hi la llengua i dir: GELIOOONAAA, que bo que etsss!...
- Fins que el va clissar el xofer i amb quatre crits el va esparverar i, de tan esparverat com el va deixar, tots plegats vam arrencar a córrer també.
- Doncs, sí, l'endemà mateix, quan encara no es devien ni haver glaçat les geladores i quan la senyora Marcel.la fregava els taulells del quiosquet, els meus i jo ens les havíem empescat a provar la velocitat dels nostres monopatins i ens havíem llançat com uns bòlids vorera avall.
- Vaig caure de cap entremig de la E i de la L i, de tan fort com hi vaig anar a parar, vaig quedar amb el cul i les cames penjant enlaire per la part de fora. A dins, jo i el meu cap i l'altre mig cos amb prou feines ens aguantàvem amb les dues mans ben esteses a terra i amb els ulls mig clucs per l'espetec de la sentida.
- De sobte vaig veure comparèixer la senyora Marcel.la, de cap per avall, és clar!, amb la bata blanca fins als genolls i amb veu mig d'esglaiada, mig d'enfurismada a la vegada, que no parava d'exclamar: Ja me n'heu feta una!, ja me n'heu feta una!...
- No ho podria dir de cert però potser vaig estar-m'hi ben bé tres quarts d'hora, en aquella posició, amb les mans esteses a terra, movent de tant en tant el cap, ara aquí i ara allà, perquè les sangs no me'l carreguessin més del compte i, a estones, desdibuixant la senyora Marcel.la de cap per avall i com un disc atrotinat deixant anar que n'hi havíem feta una.
- Prou que ho intentaven, es veu, els altres i la senyora Marcel.la també, de fer-me sortir del meu indret d'aterratge, però ni uns estirant-me per cada cama, ara va ara ve, ni ella agafant-me per sota les aixelles van aconseguir de fer-me moure un pèl després de la meva trompada o monopatinada, vaja!
- Us preguntareu què hi vaig fer jo, empeltat allí dins, tres quarts d'hora? Ningú no ho va saber mai perquè, si de cas ho hagués contat, tothom m'hauria pres per carrincló i tant la senyora Marcel.la com els meus no haurien estalviat saliva per fer-me creure que m'havien pujat, baixat, vaja!, les sangs al cervell.
- Perquè, ¿qui s'ho creuria, vejam, si li digués que cada vegada que la senyora Marcel.la m'estirava per sota les aixelles, s'obria com en un encanteri, la porta de la geladora i en sortia tot dansant i cantant un cucurutxo carregat primer de nata, després de crema i, més tard, de xocolata?... ¿No, oi?... Doncs, això no ho és tot, encara. Quan el cucurull s'anava buidant a cadascuna de les meves empentes se m'apropava als llavis i amb posat de mofeta se'm plantava davant mateix com si em digués: Apa, llepa'm!
- De primer, vatua l'olla!, em vaig pensar que sí que m'havien rodolat les sangs avall, però al cap d'una estona vaig intentar de treure la llengua i vaig provar... i vaig tornar a provar... i com que el cucurull s'anava buidant a cadascuna de les meves llepades, ja no vaig dubtar més a pensar que, tot entaforant-me al quiosquet, se m'havia concedit un encanteri o altre, cosa que no m'estranyaria ni mica, després d'haver-hi anat pensant amb més serenitat, perquè tot just haver-me quedat en aquella positura, vaig sentir uns calfreds per tot el cos que em van esborronar des del capdamunt dels cabells fins a baix de la punta del dit gros dels peus.
- I encara no hem acabat aquí, ei!, perquè quan els de la colla provaven de treure'm, estirant-me ara la cama dreta, ara la cama esquerra, la porta de la geladora s'obria altra volta i ho feia per deixar sortir un gelat de bombó o un de nata entre neules o un de fruita variada.
- Sobra de dir com m'hi vaig atipar i com m'enlluernava de veure dansar i cantar cucurutxos, neules i embolcalls davant meu!...
- Però, quan ja em pensava que la monopatinada m'havia condemnat a menjar gelats un darrere de l'altre durant tota la vida i, a més, en aquella postura de cul enlaire, va succeir alló més sorprenent de la meva trompassada: va aparèixer un cucurutxo gegantí que, amb cara de malmirrós, vingué a dir-me a cau d'orella que me'n guardés prou de cridar, de xisclar i de demanar auxili i que mai dels mais no expliqués a ningú que cucurulls, neules i embolcalls atapeïts de gelat havien dansat davant meu i havien atipat elmeu panxolí a mans besades.
- Decidit com sóc, vaig gosar preguntar per què, ¿per quins set sous no ho podia contar a ningú si era una veritat com un gran quiosc de cucurutxos? El cucurull gegantí se'm va posar amb cara de més murriot encara. Va arronsar el serrell ribetejaten circumferència i, amb veu i posat de savi, exclamà:
- —Has estat escollit com el primer home-gelat que la nostra Gran Central Cucurullgeliona ha planejat durant més de vint-i-dos estius per posar a la venda.
- Vaig quedar tot d'una peça i com si els calfreds d'abans m'haguessin esdevingut un enrampament des dels dits de les mans als dits dels peus. No vaig gosar preguntar per què tot just jo... De fet, ja no hi hauria estat a temps, tampoc. De seguida va fer cap un cucurull de proporcions gegantines, potser més i tot de les del que havia tingut tractes amb mi, i fent-me l'ullet, perquè també en tenia dos, ni que costi de creure!, m'insinuà que em llancés de cap dins d'ell i que aviat rebria noves ordres.
- Ho vaig fer empenyent amb força tot el meu cos endavant... I ja no recordo bo i res més. Bé, sí!, que la senyora Marcel.la deia: ara, ara... i, amb l'eixugamà em refregava els polsos i m'escarxava engrunes de glaç al front.
- Compto que alguna cosa s'oloraven tant la senyora Marcel.la com els meus, perquè de seguida em preguntaren que què... que què m'havia passat...
- Vaig ser prudent i no vaig dir ni piu. Encara no en sé res del meu estat experimental dins del cucurull. Tampoc no he rebut cap ordre fins ara del Cap de la Gran Central Cucurullgeliona.
- El que sí que no he fet més, ha estat el saltimbanqui amb el monopatí. No vull pas que, per culpa meva, el primer home-gelat del món se'n vagi a rodar i no se'n canti mai més ni gall ni gallina.
- [Copyright© 1980. Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Cavall Fort, núm. 435, setembre 1980. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |