ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

La Duchess of Hamilton

«Esperi's i tingui paciència. Les animetes han de fer el seu camí i no se les pot destorbar tan aviat. Si només fa dotze hores que la pobra Duquessa de Hamilton colga, ¿com vol que hi establim cap contacte?», va dir l'Eufràsia del Sofre, la vella esperitista del poble, a l'antic cap d'estació que havia acabat de quedar-se viudo.

El Duc de Hamilton havia arribat al poble l'estiu del 1938, enmig de la guerra, camuflat en un furgó de la locomotora de vapor que feia la línia del front de l'Ebre. Aleshores tenia 37 anys. Encara era un jove atractiu. Es deia Fred, però com que sempre explicava que havia arribat al poble amb una locomotora que semblava la que aquell any els anglesos havien patentat amb el nom de Duchess of Hamilton, tothom li va treure el renom de Duc de Hamilton.

El duc —en realitat Fred Steinmeyer Soler— quan va arribar al poble, fugia d'uns acreedors alemanys, però es va fer passar per brigadista, al·legant que el seu pare era un negociant establert a Berlín, casat amb la filla gran d'una nissaga d'antics militars carlins que, a finals del segle anterior, havien emigrat amb la boina vermella entre cames cap a Europa.

Amb un deix germànic, Fred Steinmeyer va dir que l'eztirrava la tegrra de la marre. Quan les brigades internacionals es van retirar, la tardor del 1938, ell es va amagar al celler-refugi del casalot d'uns cosins llunyans de la seva mare. I no en va sortir fins que va passar tot. Ser alemany i descendent de carlins li va anar força bé. Primer perquè va fer creure que era un simpatitzant del partit alemany en alça, liderat per Herr Adolf Hitler, i després perquè va assegurar que havia quedat bloquejat en l'enfrontament del pas del riu, al front de l'Ebre, i que s'havia hagut d'amagar per no caure en mans de l'enemic rrepubbliccà. Algú s'havia de fer càrrec del baixador del poble. I el van nomenar oficialment cap d'estació.

Dos anys després, Fred Steinmeyer Soler es va casar amb Patrícia Garreta, una noia deu anys més jove que ell, filla única, hereva del metge, que també era el nou alcalde del poble, un coronel retirat, viudo de guerra, que havia participat en la revolta militar i n'havia sortit carregat de condecoracions pel seu valor. Fred i Patricia es van posar a viure al pis de dalt de l'edifici de l'estació, a deu minuts del poble. Tothom deia que la filla del coronel devia estar molt enamorada perquè no sortia mai de casa i tenia els voltants del baixador com un jardí.

Al cap de set mesos va néixer —oficialment abans de temps— la primera filla del nou matrimoni. Al cap d'un any, una anèmia que ni l'avi metge va poder aturar, es va emportar del món, gairebé tan de pressa com hi havia arribat, la petita del cap d'estació.

Des d'aleshores, la Duquessa de Hamilton —la gent ja havia ampliat l'abast del renom del cap d'estació— va caure en una angoixa progressiva. La dona del cap d'estació es passava les hores asseguda en una cadira, prop de la sala d'espera del baixador. Esperant els trens que circulaven per la línia. Amb el temps, arribar a l'estació del Duc de Hamilton i mirar la dona asseguda en una cadira de boga, amb la mirada perduda enllà dels rails, es va convertir en una atracció. La malaltia crònica de la dona del cap d'estació va travessar fronteres i tots els viatgers que feien sovint la línia esperaven arribar al baixador del Duc de Hamilton per veure la pobra dona.

Amb el temps es va convertir en una llegenda. I amb el temps, també, el Duc de Hamilton es va tancar cada vegada més en el seu propi món. Es va tornar aspre amb la clientela del baixador. Deien si el matrimoni havia acabat en desgràcia. L'excoronel va dimitir de metge i d'alcalde, mort de pena per la dissort de la seva filla i del seu gendre. Com que, fora de fer d'alcalde i de metge, només sabia fer de militar, un dia va anar al camp a cavalcar i el cavall en va tornar sol, amb aquell posat de bèstia penedida d'haver-ne fet alguna. L'excoronel s'havia estimbat pel cingle d'una barrancada que envoltava el poble.

Des d'aquella altra desgràcia, el cap d'estació va reprendre una afició que ja tenia de petit a Berlín. Va començar una col.lecció de trenets, construïts a hores perdudes a la taquilla i va muntar un autèntic pessebre ferroviari a les golfes de l'estació. Imitava els models més antics i se n'inventava de nous. Els posava els noms que coneixia dels inicis del col.leccionisme a Alemanya. Hi tenia, entre altres, aquestes peces: una rèplica en miniatura del primer vehicle autopropulsat —primer precedent d'una màquina de tren— que va circular pels carrers de Filadèlfia durant un parell de quilòmetres, el 1805. Una rèplica de la locomotora del nord-americà Oliver Evans, i una altra de la Catch Me Who Can, de l'anglès Richard Trevithick, les dues del 1808. Una Puffing Billy, dissenyada per l'enginyer anglès William Hedley, el 1813. Una Rocket, de Robert Stephenson, que el 1829 va fer el recorregut entre Liverpool i Manchester. Una Stourbridge Lion, també anglesa, del mateix any, que va ser, de fet, la primera locomotora dels EUA. Una Best Friend of Charleston, del 1830, que va circular per Carolina del Sud. Una Norris nord-americana del 1843. Un pont elevat de finals del segle XIX, el primer de ferrocarril construït a Nova York. Una rèplica de la primera locomotora elèctrica, una B&O, que el 1895, va circular entre Baltimore i Ohio. Una Kitson-Meyer —li feia gràcia perquè es deia gairebé com ell—, una locomotora-tanc que el 1903 va pujar als Andes per transportar-hi aigua. Una M-1000 City of Salina de la Union Pacific, la primera electrodiesel dels EUA del 1934. I la vedette de la col·lecció, una Duchess of Hamilton, encara de vapor, que havia donat renom noble a la seva dissortada família. Alguns trens tenien establerta una aturada tècnica de mitja hora al baixador del Duc de Hamilton perquè els viatgers baixessin a estirar les cames i, de passada, fessin una visiteta a la col·lecció. Els revisors cobraven una propina dels viatgers i, de passada, els advertien que, si estaven de sort, podrien veure la dona de la mirada fixa, la Duquessa de Hamilton.

A la primavera i l'estiu, el baixador dels Ducs de Hamilton era més freqüentat per la gent del poble que s'hi arribava tot passejant de pas cap a la font de sota el baixador. En una d'aquelles visites d'estiu, Fred Steinmeyer va conèixer tres germanes, filles d'un farmacèutic de ciutat que passaven algunes temporades amb la seva mare al poble. Aleshores, Fred ja havia fet els 45. De les tres germanes, la més gran no devia haver complert encara els 30. Les seves germanes petites devien estar entre els 19 i els 22. La gran es deia Cristina. Li interessaven els trens. «M'encanten les col·leccions de miniatura i més si són de trenets!», va dir un dia que Fred es va oferir a ensenyar-li el seu petit tresor de les golfes.

Des d'aquella tarda d'estiu, les visites de les tres filles del farmacèutic al baixador del Duc de Hamilton es van repetir. Hi anaven a peu. I quan el farmacèutic les va convèncer que necessitaven una bicicleta per passejar pels voltants del poble, les visites en solitari de la Cristina al baixador ja van ser un fet sabut i callat per tothom.

Cristina estudiava farmàcia. A banda del seu amor pels trenets, volia seguir la carrera del pare. Fred Steinmeyer li va dir que a Alemanya el gremi de farmàcia tenia un gran futur. Quan Cristina va saber que Fred havia nascut a Berlín, se'l va quedar mirant fixament fins que li va dir: «No m'agrada el que han fet els alemanys. No seràs —aleshores ja es tractaven de tu perquè el clima de confiança que s'havia creat al voltant del pessebre dels trenets ho havia facilitat— un amic dels nazis, Fred?» El cap d'estació va renunciar per primera vegada de la seva pretesa simpatia per Herr Adolf Hitler. L'amor, sovint, és capaç de fer perdre el cap i la feina al més fort!

Cristina li va veure la veritat als ulls. ¿Ja se l'estimava només de veure'l unes quantes vegades a l'estació? ¿Li feia llàstima per allò de la seva pobra dona, sempre asseguda a l'andana, mirant els rails? ¿Li volia donar la filla que una anèmia de postguerra li havia pres de les mans? Però la Cristina sabia que el seu, i el del cap d'estació, era un d'aquells amors impossibles. Va acabar els estudis de farmacèutica. I es va posar a ajudar el seu pare, a ciutat, a la farmàcia Solanes. Els estius, Cristina feia serveis de farmàcia al poble. Poca cosa, injeccions, medecines, remeis casolans... Fred li va agrair que es preocupés tant per la pobra duquessa de Hamilton. Ell i tot havia acabat anomenant així a la seva dona Patrícia.

L'atracció llegendària del baixador del Duc de Hamilton es va acabar dos estius després. Una tarda asserenada d'agost, a l'hora de la migdiada, quan pujava una lleugera marinada del sud que escalfava encara més tot el baixador, la dona de Fred Steinmeyer va fer un sanglotet i va doblegar el cap damunt del respatller amb puntes tornejades de la cadira de boga. I va deixar de mirar els rails.

Fred se'n va adonar quan estava a punt de fer el canvi d'agulles del tren correu de les tres i deu de la tarda. Sabia que un dia allò havia de passar. Que la Patrícia no responia bé a cap remei. Que les injeccions que li posava amb amor de mare la Cristina no li feien cap efecte. Va plorar en silenci a la taquilla de cap d'estació. Va tocar a morts amb la campana del baixador. La van enterrar l'endemà al vespre, quan el sol es ponia per darrera els boscos.

Un any i mig després, la farmacèutica Cristina Solanes i el cap d'estació Fred Steinmeyer es van casar en segones núpcies a l'església del poble. Fred volia fer la cerimònia al baixador, però la companyia no va donar el permís. La Cristina va deixar la farmàcia del seu pare i es va traslladar a l'estació del poble desitjosa pel temps d'espera de tenir el Fred per a ella sola i per la il·lusió de nena de posseir una col·lecció de trenets.

Cristina Solanes va passar a ser —perquè tothom ho va decidir així— la nova Duquessa de Hamilton del baixador. Fins al dia de la seva mort. Havien passat tants anys feliços! Netejant la Puffing Billy, acollant un cargolet de la Best Friend of Charleston, fent una festa particular el dia que Fred va acabar de construir la rèplica de la Big Boy, una locomotora de vapor de la Union Pacific que havia aconseguit pujar les Muntanyes Rocalloses! Acaronant amb una camussa abrillantadora la reina de la col·lecció, la Duchess of Hamilton.

Cristina estava segura que mai no hauria pogut estimar tant cap home com estimava Fred, el seu cap d'estació. Fred es va oblidar que durant tants anys la malaltia de la seva primera dona, a causa de la mort de la nena, sempre mirant els rails, li hagués pres els millors anys de la seva vida.

Quan la companyia del ferrocarril va tancar el baixador i va anul·lar el cap d'estació, Fred i Cristina van sol·licitar continuar vivint a la vella estació i la central no s'hi va oposar. Pel passat de Fred, per la seva desgràcia amb la filla i la dona morta, i per la seva reputació com a col·leccionista de trenets. Fred i Cristina ja s'havien casat grans i no havien estat a temps de tenir fills. Fins aleshores, havien viscut a la vella estació. Fins que la segona Duquessa de Hamilton, als 82 anys, va fer plàcidament l'últim badall al llit de la cambra que donava a la via, convertida des de feia temps en una via ràpida per als últims models pendulars de gran velocitat.

De tornada del cementiri —una tarda d'hivern grisa—, Fred Steinmeyer, que ja havia complert els 97 anys, havia pensat que els trens ràpids li havien pres la segona Duquessa de Hamilton de les mans. Des que la circulació dels pendulars havia començat a passar pel baixador tancat, tant Fred com Cristina no podien agafar el son. El pas rabent dels combois els sobresaltava a cada moment. I quan el tren ja devia ser a l'altra punta de món, les parets de la vella estació encara retronaven com si un terratrèmol en sacsegés els fonaments.

Fred Steinmeyer estava segur que la gran velocitat dels pendulars havien acabat amb la seva estimada. I així ho va dir a la vella esperitista que l'endemà mateix de l'enterrament de la seva segona dona havia demanat que l'anés a veure a l'estació. S'estaven els dos a les golfes, al costat de l'antiga col·lecció de trenets, asseguts en un vis a vis de l'època dels avantpassats carlistes, que tenia les dues cadires de braços entapissades amb un florejat malmès pels anys i unes motllures unides a la tauleta de centre, tot de caoba decorada i formes corbades.

Els dos tenien les mans esteses damunt la tauleta, gairebé tocant-se les puntes dels dits. «¿La sents ja? ¿La trobes?», es va impacientar el Duc de Hamilton. Finalment, la vella esperitista va fer un xist! i va tancar els ulls. Es va estremir com si estigués presa per un tremolor. Va passar un pendular. Fred va renegar: «Quivaparirelpendular!» La vella esperitista va respondre: «S'acosta a gran velocitat! És ella!» Fred Steinmeyer va tenir una mica de por, però no va dir res. L'Eufràsia hi va posar veu d'ultratomba: «Fred, Fred, Duc, amor meu, sóc la duquessa. ¿Què fas, Fred?» L'excap d'estació es va sentir un nus a la gola. La vella Eufràsia del Sofre va insistir amb la mateixa pregunta. Fred va respondre: «Ha passat el pendular de la nit, aquell que no et deixava aclucar l'ull, ¿te'n recordes, duquesseta?» Ella va respondre: «Força bé que t'anava, paiet! Quan passava el pendular de la nit, tu ja tenies a punt el canvi d'agulla, punyetero!» Fred Steinmeyer no se'n va adonar, però la vella espiritista no va poder estar-se'n d'obrir un ull i mirar d'amagat aquell vell verd. Ell no es va tallar: «Ja saps que sempre m'ha agradat això del pèndol, libèl·lula meva!»

Hi va haver un silenci, com si s'hagués perdut el senyal. La vella esperitista va fer un parell de sacsades i un esbufec. La veu de la difunta Cristina es va tornar a sentir en boca de l'Eufràsia del Sofre: «¿Saps què em preocupa, Fred, des que me n'he anat del món?» Fred va arronsar les espatlles sense dir res. Ella va continuar: «La injecció.» Fred, que ni que estigués a punt de fer-ne cent, encara tenia el cap clar, va intentar avisar la difunta que no estaven sols, però a la Cristina, en vida, sempre li havia agradat parlar i parlar i parlar... «Sí, home, la injecció amb el preparat que vaig posar a la primera duquessa de Hamilton. ¿Vam dir que no volíem una mort violenta, oi? Doncs, aquest migdia me l'he trobada per aquí dalt, amb aquella mirada fixa, i m'ha dit que, de la sacsada amb el cap a la cadira, encara li fa mal ara el clatell! Imagina't si en fa d'anys!»

Fred Steinmeyer va intervenir amb un cert tremolor de veu perquè ara sí que s'havia adonat que la vella esperitista tenia els ulls ben oberts: «Hauràs dormit poc, xata! ¿Què dius d'una injecció, dona? Si sempre t'han fet por, a tu, les injeccions! Si encara no sé com és que et vas fer farmacèutica!» Aleshores va tornar a passar un altre pendular per la via ràpida del baixador que va ofegar les últimes paraules de Fred Steinmeyer. L'estació va retronar una vegada més. L'Eufràsia del Sofre va dir fredament: «Senyor Steinmeyer, ¿què significa aquesta confessió de la duquessa de Ham...?» Ja no va poder acabar. Fred Steinmeyer s'havia tret de l'infern de l'americana una xeringa amb l'agulla injectada. La va clavar com un dard a l'avantbraç corrugat de la vella Eufràsia del Sofre, estès damunt la tauleta del vis a vis carlista. Ella només va fer ui! I va deixar els ulls en blanc, fitant Fred Steinmeyer, com si sabés el que havia passat.

L'endemà, un jove articulista d'una revista tècnica de ferrocarrils que volia fer un reportatge sobre la col·lecció de trenets del vell Fred Steinmeyer va trobar l'estació oberta i va pujar a les golfes. Sobre la tauleta rodona del vis a vis va veure una xeringa amb l'agulla amb un pols de sang coagulada. Va pensar que algun ionqui havia rebentat el pany de la porta de l'estació i havia pujat a les golfes. Però les locomotores de la col·lecció estaven intactes. Al furgó de la peça de miniatura de la locomotora de vapor Duchess of Hamilton hi havia una nota doblegada en quatre plecs. La va desplegar. Algú hi havia escrit amb mà tremolosa: L'Eufràsia del Sofre i el Duc de Hamilton han agafat l'últim pendular cap al túnel més llarg del món.

El jove reporter de la revista tècnica de ferrocarrils va repassar mentalment el seu arxiu memorístic de coneixements ferroviaris: «¿El túnel més llarg del món? ¿El Seikan? ¿El Seikan no és el que uneix les illes Honsui i Hokkaido? ¿Però això no és al Japó? ¿Què hi fa el vell Duc de Hamilton al Japó?» Intrigat, el reporter es va desar la noteta a la butxaca i es va posar al palmell de la mà la rèplica de la locomotora de vapor Duchess of Hamilton. Va somriure tècnicament nostàlgic. A fora, per la via ràpida del baixador, va passar un altre pendular. La vella estació va retronar. La xeringa de damunt la tauleta de centre del vis a vis va rodolar. Després va caure a terra. I finalment es va esmicolar en mil bocins.

Aquest conte ha rebut el premi de conte breu Guida Alzina,
convocat per l'Ajuntament d'Alella (Maresme) el 2008.

Publicat a la Revista Alella, núm. 48, desembre 2008.

Per veure les il·lustracions fetes per David Roman, cliqueu aquí

Per descarregar el text en document Word, cliqueu aquí