L'estiu de la llibertat
- Hola, Jordina, he rebut la teva carta, que m'ha fet molt content, primer perquè veig que ni que estiguem de vacances t'has recordat del mestre, i després perquè he notat que t'ho passes molt bé i, segons em dius, encara et queda temps de fer els treballs de l'escola. Oi que no és gens avorrit si cada dia tens una feina per a fer? Així, després podeu anar a la bassa a banyar-vos, a córrer pel poble tot fent curses de bicicletes amb els companys, després d'haver fet la teva obligació diària.
- Quan jo tenia la teva edat, també esperava les vacances amb delit, i això que m'agradava molt d'anar a l'escola!, però les vacances és una de les coses més boniques que té l'estiu, a part del bon temps, de l'aigua fresca, dels alegrois dels ocells, que volen amb més llibertat, i de tota la bellesa que ens ofereix la nostra terra. I saps per què m'agradaven les vacances més que tot això? Doncs perquè durant l'estiu podia fer mil i mil projectes que havia pensat els mesos d'escola.
- Una vegada, amb un parell de companys més, se'ns acudí de fer una col.lecció de papallones! Ja et pots imaginar com ens posàrem de seguida a la feina. Primer ens calia disposar d'uns bons arts per a caçar-les vives. Ens els vam fer nosaltres mateixos, bé, el pare ens va ajudar una mica perquè ens va dir que de petit també n'havia fet uns. I ja ens a cadascú amb el nostre ormeig, el qual es feia mirar, sobretot per l'improvisat caçapapallones, camí dels camps on feien vida els animalets voladors. Ens dedicàrem dies i dies a observar els indrets més plens de papallones i triant les hores que afavorien els nostres intents. En quinze dies, encara no, recollírem més d'una vintena de papallones, i n'hi havia algunes que tenien uns colors i unes formes magnífiques!
- Si haguéssim estat bons estudiants, hauríem hagut de saber quin nom tenien, però no n'endevinàvem ni un!; bé, algun sí, un que anomenen Papallona Reina, que és una que té les ales grogues i fistonejades i una ratlla negra al cos que la fa molt elegant. Ens la coneixíem molt bé perquè en una excursió d'escola, el mestre ens l'havia ensenyada tan bé que no l'havíem oblidada mai més. Sort també que el pare d'un de nosaltres tenia un llibre molt espès on hi havia les fotografies i els noms de les espècies més conegudes i així ens els anàrem aprenent, però, vatua l'olla!, mira que n'és de complicat i entusiasmant, el món dels insectes. Hi havia més d'una papallona que no ens en sortíem de classificar-la perquè de vegades emsemblava de tal espècie... de vegades de tal altra...
- Amb tot això, fixa't, ja havia passat un mes de vacances. Mentrestant havíem anat endinsant les papallones en una capsa molt gran de cartró, a la qual vam fer un munt de forats i una portella que ens deixava posar-hi la mà.
- Un dia, a l'hora de sopar, la mare ens anuncià que ja s'acabavala nostra estada al camp i que ens havíem de començar a preparar per tornar a casa. Déu meu, quin disgust! I les papallones? L'endemà mateix ens reunírem en assemblea, els meus companys i jo. Vam decidir que calia fer alguna cosa. I, dit i fet!, ja ens veus anar cap a cal Raimon, que era un noi gran amb el qual jugàvem algunes vesprades, per preguntar-li què calia fer amb les nostres papallones. Ens explicà tot allò de deixar-les morir sense aire, clavar-les amb una agulla de cap i curar-les perquè es conservessin; així ens les podríem endur cap a l'escola.
- Ens ho vam pensar bé i, l'endemà, quan era l'hora de començar a fer-ho i ja teníem a punt dues o tres capses de sabates buides i el coixinet d'agulles de la mare, ningú de nosaltres no fou prou valent de tancar les nostres papallones en una capsa sense aire. Què havíem de fer? Tots tres ens miràvem una mica tristois, però ja ens havíem entès: les deixaríem volar de nou, els donaríem la llibertat!
- Aquella mateix tarda traslladàrem la capsa de forats al camp on havíem caçat les papallones.Obrírem un costat de bat a bat i els animalons començaren a voletejar pel nostre voltant com si ens donessin les gràcies. Després emprengueren un vol ràpid cap al camp, que les rebia de nou, lliure i cofoi.
- Des d'aquell dia no vaig caçar cap papallona més i l'ormeig que ens havia portat tant de feina a construir-lo recordo que el vaig encauar en un bagul de mals endreços que teníem a les golfes des que un dia l'àvia l'hi havia deixat, però em sentia molt feliç. Per això, quan ara anem al camp i veig alguna papallona que va d'un costat a l'altre, penso si deu ser alguna d'aquelles que vam deixar volar al poble unes vacances d'estiu, o potser la filleta d'alguna d'aquelles... i torno a sentir-me feliç com aquella tarda que vam obrir la capsa de cartró plena de forats.
- Bé, Jordina, no sé si hauràs tingut paciència de llegir-me. Espero que t'hagi fet una mica de companyia amb aquesta mena d'historieta que m'he embolicat a contar-te. Aviat ens tornarem a veure a l'escola. Enguany hem d'explicar-nos moltes coses abans de començar el curs. Ja tinc ganes de veure-us a tots una altra vegada després d'aquest estiu que comença a voler acabar-se.
- Des d'aquí t'envio una abraçada,
- Martí.
- [Copyright© Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Rodamón, núm. 130, juliol-agost 1981. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |