ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

Qui matina fa farina

Il.lustració de Pere Virgili
'Qui matina fa farina'
Cavall Fort núm. 448, març 1981.

Fins i tot gosaria dir que no en semblava pas, de despertador. Però, n'era. Un despertador petit, esquifit, amb els números remenuts i amb les busques inquietes, fluorescent tot, fent un futral de jocs i formes com un raig de lluna plena que s'endinsés per l'escletxa dels porticons de la finestra del recambró. Remenut com era, doncs, i quin so més eixordador quan li arribava l'hora! De tan decidit com et despertava, no et quedava coratge per aclucar l'ull un altre cop.

Vaig fer via, aquell matí. Després de vestir-me i beure'm la llet amb cacau que la mare m'havia deixat en un termo la nit anterior, em vaig passar una glopada d'aigua per la cara i em vaig raspallar les dents amb ganes i en un no res. Mireu, em sentia feliç! Vaig baixar les escales de tres en tres i tot, ves. Cofoi, baladrer, xiulant una d'aquelles tonades que no se sap mai de quina cançó són però que tenen un ritme tan engrescador. Jo mateix em sentia afalagat amb aquella contentesa que traginava.

—Vius al rovell de l'ou, Joel! —em vaig dir.

Devia ser que s'apropava l'estiu i ja no pensava en altra cosa sinó en les vacances i en l'anada al poble, o potser perquè el pare havia arribat la vigília al vespre de viatge a l'estranger i m'havia portat aquell despertador que feia de tan bon veure de dia i de tan bon despertar de nit, amb tota aquella abundor de fluorescència que, a les fosques, semblava que t'enllumenés des del terra fins al sostre i tot.

Em vaig saltar per alt l'última rampa d'esglaons, de replà a replà, i, en botre, em vaig culivar per parar el cop quan ja, quasi que sense adonar-me'n, tenia el pom de la porta del carrer a la mà i sortia a fora.

De cop, ja em va semblar notar alguna cosa d'estrany, com si l'airet m'ho hagués dit, però, confiat, vaig enfilar el camí de cada dia. La primera sorpresa la vaig tenir ben arribat a la cantonada perquè al repeu del bell mig dels quatre cantons no hi havia el guàrdia urbà de cada dia... i, a més!, els semàfors de baix tampoc no funcionaven i, de fet, no feia cap falta que ho fessin perquè el trànsit semblava aturat comper un encanteri o altre.

A poc a poc vaig anar adonant-me que, mirés on mirés, tots els rastres indicaven que em trobava sol al mig del carrer. ¿Del barri?..., vaig pensar. I, de seguida, no menys decidit, m'aventurava: ¿I si fos de la ciutat i tot?...

Se'm va ocórrer de tornar-me'n a casa, però, quin maldecap que els donaria, ara! El pare havia acabat d'arribar de viatge, devia estar xafati, carat!, tan feliç com m'havia llevat, jo, avui.

Vaig seguir endavant, doncs, i tots els descobriments que anava fent em convencien que alguna cosa desconeguda fins aleshores per mi havia buidat d'una revolada la ciutat. Vaig decidir que si ningú no es veia pel carrer, millor fóra que ja no m'arribés a l'escola perquè era de suposar que no hi hauria tampoc ningú.

Vaig fer cap a la plaça dels Porxos i després vaig enfilar els ravals i, més tard, vaig donar un tomb pel passseig i encara em vaig arribar a la fira... Ni un gat, tu!

Cent mil cabòries em van passar per la testa. ¿I si tot s'hagués acabat d'un pet?... Una vegada vaig llegir un conte... L'estrany era que a mi no m'hagués passat res i que ni a les cases, ni als cotxes, ni als arbres, ni a una sola pedra en tot el barri tampoc. I vaig creure que potser havia ocorregut així perquè tot comencés de nou un altre dia. I potser jo, doncs... Això també ho havia llegit en una altra novel.leta.

Mai no m'havia trobat tan sol al meu barri, sense un guàrdia, sense el murmuri dels vianants, sense el brogit de les botigues i l'escarafall del trànsit... Em vaig aconsellar que el primer que havia de fer era aprofitar-ho. Allò podia ben bé durar dies, setmanes, mesos, anys i fins qui-sap-lo... però també podia ser més curt del que em pensava i vaig optar per apamar bé tot el barri com tantes vegades havia desitjat de fer anant amb la colla per aquí i per allà.

Òndia, si en vaig fer de coses, en un tres i no res!

Una: vaig enfilar-me a la font de la plaça i vaig obrir totes les canelles alhora i vinga rabejar el terra com un liró!

Dues: Vaig escalar el pedestal del Cavaller i vaig afigurar-me que posava el cavall a galop, assegut a la gropa, carrere mateix del cavaller de bronze, arri, arri, feia.

Tres: Quan en vaig tenir prou, vaig anar-me'n a la botiga del fotògraf de la cantonada i em vaig posar dins la màquina automàtica de retratar i vinga fer positures i llengots davant del mirall i imaginar-me que em feia unan tirallonga de retrats d'aquells que surten com si fossis un ximpanzé o qui sap quina mena d'ésser.

Quatre: Després em vaig posar a la cabina telefònica i, amb un parell de peces que vaig trobar al dipòsit de monedes, vaig trucar a cinc, deu, quinze, vint números i un futral més perquè tot era trucar i penjar, trucar i penjar, sense que ningú respongués a l'altre costat.

Cinc: On m'ho vaig passar més bé fou a les màquines. N'hi dèiem les màquines quan vivíem tots els del barri perquè n'hi havia de tota mena, la del tabac, la de les begudes, la dels xiclets i llaminadures... vinga fer anar les palanquetes d'un costat a l'altre, cloc!, cloc!, ara aquesta, ara aquella, per veure si algú s'havia deixat algun duro oblidat. Poca cosa... De la de llaminadures va caure un xiclet, la del tabac em tornà una moneda amb poca solta i la de begudes, amb una mena d'esbufecs, m'escarritxà la brusa amb els culs de taronjada i llimonada que hi devien quedar. No em vaig enfurismar pas perquè si ningú no m'havia de veure, ¿què hi feia que m'hagués embrutat la brusa?

Sis: Vaig trobar un parell de pots de llauna, vellots. Un devia haver estat de tonyina i l'altre semblava d'oli. Ressonaven més que mai amb la buidor del barri i vinga pernejar carrer avall per la vorera, d'un tronc a la porta, de la porta a un cotxe, del cotxe a un fanal, del fanal... La tonada era com la d'una orquestra mal dirigida sense to ni so!

Set: El que més m'agradava era de fer servir els timbres de les portes. Els automàtics, sobretot.

—Escolti!, sóc l'únic habitant del barri! Llevi's, home, i no faci el ronsa!

D'un portal a l'altre, sense parar, i a vegades fent anar tots els timbres d'un edifici alhora. Ning, nang!, ringgg!...

La primera veu que vaig sentir m'agafà de sorpresa. Em ressonà vora l'espatlla, just quan em disposava a trucar a l'edifici on hi havia la sabateria.

—¿Què, xiquet, que estem de gaita, doncs?

No us he de dir que vaig quedar de pedra. Clavat, vaja! Era el vigilant, sí, el sereno del barri!

Quan vaig poder descloure els llavis, vaig dir:

—No... de gaita, gaita, no... però com que vostè i jo vivim sols...

Em va dir que ja en parlaríem, d'això, i d'una rampellada em preguntà qui havia obert alhora totes les canelles de la font i qui s'havia posat a fer barrila amb pots de llauna, vorera avall, i qui no parava de trucar per telèfon a mitja ciutat alhora, i qui feia anar les màquines de tabac, de begudes i de xiclets, i qui feia bategar els timbres de totes les cases de la barriada...

I li vaig respondre, més serè, que és clar que era jo, l'autor de tot aquell desori, però que, quin mal s'hi feia si, en tot cas, només ell i jo rondàvem per les rodalies?

La cara que féu no m'agradà gens quan em digué:

—Mira, noi, ja m'has donat prou ffeina havent-te de buscar per tot el barri!

I fou quan m'agafà pel braç i se m'emportà i telefonà el cotxe dels serenos del districte i, quan aparegué, m'hi va fer pujar i, mentre vinclava l'esquena per entaforar-me a dins, va ser quan vaig veure una munió de caps a les finestres de gairebé tots els edificis del barri i, sense entendre bo i res, em vaig enrojolar com un tomàquet i encara vaig gosar dir als del cotxe:

—A fe de Déu, si ho entenc, jo, això!

Però em van dir que més valia que callés que no em preguntaven res i, així, no vaig dir ni piu fins que van voler saber com em deia i on vivia. I al cap d'una estona aparegué a la comissaria del barri el pare, amb mala cara, com si l'haguessin desvetllat fora d'hora.

—Però, quina una se t'ha acudit de fer ara, Joel? —em digué.

I jo ja sabia que no em creuria ningú, però, tot i així, li ho vaig explicar tot de cap a peus, al pare, perquè, de mentider no n'he estat mai, jo.

I sort que ho vaig fer perquè fou ell qui donà el tomb a la clau del misteri en un no res quan, mig burleta, em digué:

—Una altra vegada que et porti un despertador de fora, el primer que pots fer és posar-lo a l'hora d'aquí. On el vaig comprar, viuen un parell d'hores més tard que nosaltres.

Comptat i debatut, doncs, encara vaig poder anar a escola, però vaig decidir de no dir res a ningú dels de la colla.

Vam acordar amb el pare que un mal dia el pot tenir tothom i que no calia fer-ne massa olla de tot el que havia passat. Des d'aquell matí, allò de «qui matina, fa farina!», ja sé per què ho diuen.