Una d'entre tantes històries
de les mil i una nits del lloro
Premi Cavall Fort 1979
Il.lustració de Fina Rifà
'Una d'entre tantes històries
de les mil i una nits del lloro'
Cavall Fort núm. 430, juny 1980.
- Allò em venia des d'una nit que me la vaig passar com és ara d'aquelles que en diuen del lloro i, l'endemà, quan ja feia estona que havia dringat el despertador i que havia sentit la mare trastejar per la cuina i que la senyora Angeleta, la portera, ja havia començat a fer anar l'escombra d'una banda a l'altra del portal i no sentia sinó: bon dia tingui, senyor Arnau!, bon dia i bona hora, Joaquima!, bon dia faci, doncs!, i alguna botzina d'automòbil que no gosava d'eixordar gaire com si no volgués atabalar, es veu, la frescor o l'endormiscament de la matinada, aleshores, deia, fou quan em vaig aixecar de cul per amunt i amb uns ulls que no se'm volien obrir per res del món i amb un pes a les cames que semblava que em balancegessin altra volta cap al llit.
- Allò, doncs, ho vaig descobrir quan ben just acabava de posar els peus a terra i la mare em cridava des de la cuina:
- —Aleix, vinga!, apa que és tard, home!
- Bé, això és el que ara us dic jo per fer-vos-en cinc cèntims, però el fet és que, a mi, m'arribava així:
- —Home, tard és que apa!, vinga Aleix!
- De primer em va semblar que encara no m'havia ben despertat del tot i no hauria fet comptes de res si no hagués estat perquè, en sentir la xerradissa de la senyora Angeleta baix al portal, vaig adonar-me que la parleria era d'allò més estrany:
- —Sap, enfarinades trobo les pomes d'aquestes, compro en no que anys dos fa ja jo miri.
- Llavors sí que vaig aixecar les orelles de dues en dues i que vaig esparpellar-me i refregar-me amb fúria els ulls, les celles, les ninetes i les pestanyes i, així, alliberat de lleganyes, me'n vaig convèncer del tot quan m'arribà una mena de bramul que vaig gosar identificar com el d'una discussió de les de carrer-amb-cotxe:
- —Vas on per mira, roquerol!
- —Tia ta serà ho, roquerol!
- Em va agafar una mena de cobriment de cor que no sabria explicar ben bé... com si m'hagués caigut tot d'una el món damunt! Clar era, doncs, que durant aquella nit se'm devia haver canviat l'ordre de l'oïda i, ara hi queia!, ja havia començat tot aixecant-me també de cul per amunt!
- Vaig aturar les meves cabòries perquè de seguida em va assaltar un neguit... ¿Només l'oïda?... Si m'havia aixecat de cul per amunt tampoc no fóra gens estrany que... sí, home!, que parlés tal com sentia que parlaven els altres! Vatua la pell d'una grua! ¿I com m'ho faria si això fos cert? ¿Com me les enginyaria per fer-me entendre si tot em sortís capgirat?
- Vaig optar per guardar-me el fenomen en secret i, amb peus de plom per no comprometre'm, vaig provar de parlar amb la mare:
- —¿Fet l'esmorzar tinc ja, mare? —vaig engegar capiculat, com fa de bon suposar.
- La resposta no es féu esperar:
- Romanço siguis no, home, vinga, estona fa de refet i fet!
- Vaig interpretar la tirallonga de mots i vaig dir-me que calia parlar de tal manera que, en capgirar-se, no canviés del tot el sentit d'allò que volia dir si és que no tenia ganes que em prenguessin per tarot. Vaig fer, doncs:
- —Volant vinc, mare!
- —Tardis no! —m'hi afegí ella des de la cuina.
- La mare no s'adonà de res perquè mentre menjava el pa amb pernil i em bevia el got de llet no vaig passar de fer servir frases com és ara: calenta és!... tard és!... mare, adéu...
- Ho confesso. No vaig anar a escola. Però sí, en canvi, que vaig enfilar de pet el camí de la Biblioteca Pública del meu barri. Hi anava sovint perquè m'agafava de camí de casa moltes tardes en sortir de classe.
- —Tingui dia bon! —se m'escapà.
- —Aleix, avui d'hora vas —vaig desxifrar com vaig poder de la resposta de la Mercè, la bibliotecària.
- —Feina tinc! —vaig respondre.
- El que buscava, ho vaig trobar a la secció cinquena i a la tercera prestatgeria: Somnis i insomnis de les mil i una nits del lloro.
- Vaig anar de cap a l'índex, espès, atapeït, llargarut... tota aquesta mena de llibrots en tenen un... Vaig buscar amb impaciència: Vaire... valer... valeriana... vareta... veça... velocípede... verm... vetes-i-fils... Veu!, full 398. Ja en tenia una!
- Sense ni aturar-me, vaig continuar: Oasi... oboè... obrellaunes... octubrada... odre... ogre... oi... oïda!, aquesta, sí, full 786.
- Me'n quedava una, encara: Cabrer... cameller... camiseta... cloc-piu... clotxa... cuïc... cul... cul per amunt!, això, full 994.
- Ja tenia tot allò que em calia per desllorigar el meu fenomen. M'ho havia apuntat al palmell de la mà i vaig traslladar-me amb el llibre a la taula que tenia més a prop. Pesava com un endimoniat!... Per això, sense saber com, quasi em va relliscar i em va caure als peus com un ase mort!...
- Mireu, aquestes són d'aquelles coses que ni les acabes d'entendre mai prou, ni saps com aclarir-les del tot, però que de passar, passen, idò!
- Dic això perquè ni sé com vaig sortir de la Biblioteca Pública, ni com vaig arribar a casa, ni quantes hores devien haver passat després de la caiguda del manual de les mil i una nits del lloro als meus peus.
- A partir d'aquell instant no guardo cap altra impressió sinó la d'un nuvolot tirant a gris emblanquinat i una remor estranya que m'embolcalla tot el tupí i, per fi, unes imatges clares de nou, les de la mare brandant el cap i amb els dos braços fent de nansa recolzats un a cada costat de les natges. Jo, només amb pantalons de pijama, estava assegut a la vora del llit i amb el totxo de matemàtiques estès als meus peus. La mare deia:
- —¿No en sortirem, eh, Aleix? Portes la son al damunt, noi!
- I jo no vaig escoltar mai més cap enraonament capgirat. Ep!, això sí, per si de cas, cada matí quan em llevo, prou que me'n guardo de no fer-ho de cul per amunt! Els misteris d'aquesta mena, a mi, no m'han fet mai peça.
- [Copyright© 1980. Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Cavall Fort, núm. 430, juny 1980. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |