ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

Pa d'or... i forners d'embruix!

Il.lustració de Valentina Cruz
'Pa d'or... i forners d'embruix!'
AVUI del Jovent, Suplement Dominical
del diari AVUI, 9 desembre 1984.

M'hi jugaria el coll, que aquell dia era un dia estrany. A primera hora, per la ràdio, ja havien començat l'emissió sense dir ni avui és tal dia, ni tal altre, ni de tal mes, ni de tal any. Res. Oh!, i això encara no és tot. Per postres deien que aquell dia no comptava.

Com si s'haguessin posat d'acord, la televisió també iniciava la programació sense esmentar l'hora, ni la data, ni la numeració i, cosa pròpia del mitjà, la presentadora ni se n'excusava, convençuda que, amb el seu posat de nyeu-nyeu ens l'encolomava. Dels diaris, no cal ni que en parlem.

Bé... ¿I qui no ens assegura que els astròlegs l'havien vessada i que els calendaris no havien sortit amb un dia de més o de menys i que, com aquell qui fa l'orni, ara havia arribat l'hora de posar-hi remei?

Diria que en poquíssimes hores es van desenterrar més faules i històries de calaixera que no pas se n'havien tret durant anys i panys. Tothom presumia de tenir-ne una per a contar i, així, fent i desfent, s'il.lusionaven pensant que la seva podia encertar en el fons del misteri.

Els ajuntaments, els hospitals, els centres de protecció civil, els observatoris i repetidors, tots els centres de caire públic o oficial no paraven de rebre trucades de presumptes responsables que s'atribuïen la paternitat del fet.

O gent que esgrimia que a casa seva disposava d'una palanca potentíssima, inventada per ells, la qual, encadenada com la tenien, barrava el pas del temps. Però tot això és vell. L'autèntic esbalaïment es va esdevenir quan, l'endemà, aparegueren tots els vegetals i tots els animals en el mateix estat d'encantament que els rellotges.

Ah!..., però l'endemà no l'altre encara va ser pitjor, perquè, encantada, s'hi va quedar tota mena d'energia i això va produir de seguida la immobilització d'autos, màquines, fàbriques, ascensors i un llarg rosari d'etcèteres que és ben senzill d'imaginar.

La gent estava espantada. Tots hi estàvem, de fet. Ara només quedàvem nosaltres en moviment i molt ens temíem que, si això continuava així, d'un moment a l'altre podria ser que ens quedéssim amb la paraula a la boca.

Fermesa i rapidesa. Podia anar d'hores. Podia no haver-hi ja remei!

No sabia on, però ho havia sentit explicar. Ahahà!... La muntanya del rellotge! I no vaig deixar passar més temps. Bé, és un dir, perquè el temps, dèiem, no passava.

En caure la nit, em vaig tirar un abrigot al damunt, vaig agafar un ciri embolicat que ja havia comprat a la tarda i, en una bossa de plàstic, portava el cap de mort que m'havia entretingut a buscar al vespre per la vella calaixera de la golfa. Sabia que en tenia un de quan encara anàvem amb la colla al cementiri i rastrejàvem pels nínxols i els racons. Un dia hi havíem espiat els enterramorts com treballaven traslladant restes d'un lloc a l'altre. I, amb això, quan se'ls va fer l'hora de plegar, els havia quedat una calavera oblidada en un racó. Tots delíem per fer el primer pas, però no s'hi atrevia ningú.

Fa de mal confessar... però, d'una revolada, jo em vaig endur el cap a casa! I encara el guardava.No em feia falta, doncs, res més.

Com que eren dies de por, no vaig tenir gaire feina a passar desapercebut. Arribat al peu de la muntanya del rellotge, vaig encendre el ciri amb els llumins que ja havia previst de prendre i em vaig col.locar el cap —una calavera força punxeguda— a l'altra mà.

De recules, vaig començar a pujar muntanya amunt! Si tot anava bé i si havíem de fer cas del que havia sentit a dir, la peregrinació podia acabar amb l'estat d'encantament que patíem. Tota una gesta! Hi vaig arribar quan encara no havia esclatat la matinada. A la vora del gran rellotge no hi havia ni un gat. Però a mi se'm va apagar el ciri de cop i volta i el cap em va caure de les mans! I, com si hagués ensopegat amb algun roc, vaig rodolar també darrere del crani... Badaram!... Badarim!... Badarom!... I vaig caure tou. Més tou que mai. Tooouuu...!

S'havia fet la llum. Però era una llum com si eixís d'una caiguda de sol a mitjanit. I, si pretenia posar-me dempeus, tot era tal flonjor que m'enfonsava sense aconseguir-ho. La sala, perquè aparentment havia anat a parar a una sala, era força gran, de forma desigual i plena de petits clots que incitaven a rebolcar-t'hi sense que t'hi arribessis a enfonsar del tot. Vaig palpar pels quatre costats al voltant meu i, a quatre grapes, vaig avançar d'esma, ara cap aquí, ara cap allà.

Després d'haver trescat una estona immergit en aquella mar deblanor, vaig trobar un dels petits clots que ja em va fer l'efecte que era diferent dels altres i, sense saber com, en caure-hi dins, no vaig poder fer-hi res per evitar d'esguimbar-m'hi encara més profundament i, com si hagués obert una portella, vaig rodolar avall i avall i avaaall...

Finalment, de cop, devia esbotifarrar-me en una mena de paret, la qual va deixar anar un crac, crec, mentre m'hi escolava. Pel camí, no sé com, havia perdut l'abric. Ho vaig descobrir: era una crosta, una crosta de pa!

I la sala d'on jo venia tot lliscant no era altra cosa sinó el cor d'un pa de debò. N'havia sortit per una escletxa badada i, quan vaig recuperar l'esma per obrir els ulls, tenia davant meu sis cames més aviat peludes que vaig anar resseguint fins arribar als pantalonets i, en aixecar més la vista, vaig veure que corresponien, efectivament, a tres homes, forners ells, que feien cara d'enfeinats.

—¿Tu ets el del ciri i el cap de mort? —em preguntaren tots tres a la vegada.

Vaig dir que sí, que era jo. I que com ho sabien. Però van fer veure que no ho sentien i van voler saber què hi feia jo per aquells topants.

I els ho vaig dir, però em van deixar parat quan em van sermonejar dient que allò de l'encantament eren coses molt serioses i que no s'havien d'anar escampant per aquí i per allà. Que me la podia ben carregar!

Però, a la llarga, penedits, acabaren confirmant-me que jo no anava gens errat. I que tot el que havia passat aquells últims dies era cosa d'ells tres. I es picaren amb el palmell enfarinat al mig del pit. Només de nosaltres tres!, digueren a cor. Un nuvolet de farina va emboirar per una estona els rostres dels tres forners. Perquè vaig saber que sí, que es tractava de tres forners que, amb paciència i esperit de treball, havien trobat el secret per fer una mena de pa que, posat al forn abans de les dotze de la nit i barrejat amb pa d'or, era capaç d'obtenir l'encantament o la paralització màgica de tot el que desitjàvem només menjant-ne una molla i pensant tres vegades seguides en allò que volien que s'embruixés.

Però van admetre compungits que darrerament n'havien fet un gra massa i el pitjor del cas és que no trobaven la manera de sortir-se'n, perquè se'ls havia acabat el pa d'or indispensable per a tornar al seu estat natural tot allò que jeia petrificat i, a la vegada, deslliurar-se ells mateixos d'aquell mollam en què havien quedat empresonats.

Vatua tots els follets del món! Ja tenim el misteri!, em vaig dir.

Però també em vaig esparverar força perquè si aquells tres forners, com semblava, no sabien on eren i, per acabar-ho d'arrodonir, jo tampoc no sabia com hi havia arribat, ja podia donar per ben perdut de tornar a veure la gent del poble, mal que fos palplantats i amb positures xocants al mig del carrer.

Davant d'aquell espectacle no vaig poder evitar de posar-me lleugerament trist. Capficat. Moix. Fet una molla.

Fins que vaig exclamar en sec: Ja ho tinc! Perquè jo no havia acabat de barrinar des que sabia poc o molt de què anava tot aquell embull. I tots tres alçaren el cap a una, convençuts que potser sí que diria vés a saber què i que els donaria el remei.

I els vaig proposar que un de nosaltres s'oferís voluntari a deixar-se pastar i, dins el pa, deixar-se enfornar.

Un cop dins, podria buscar el camí de sortida i s'hauria d'espavilar com fos per tornar amb el pa d'or a l'indret desconegut. I que, per assegurar-se'n bé, caldria que el portés ben aferrat per no perdre'l en el trajecte, com m'havia passat a mi amb l'abric. Era molt senzill! Només calia proveir-se novament d'un ciri i un cap de mort en condicions i, amb el pa d'or, podrien fer tots els passos per tornar-ho tot al seu estat primitiu.

El més alt i magristó va dir que ell era molt llarg i que no tindríem prou farina, ni blat, ni llevat, ni sal, ni aigua per pastar-lo i coure'l dins el forn.

El també secardinenc, però més tap de barral, va afegir que si bé ell era tan petit, també ho era tant com espantadís i que, quan seria l'hora de pujar de nit, de cul arrere, amb el ciri i el cap, ja sabia que no se'n podria sortir tot sol, que amb els altres dos encara, però que sol...

I el més gras va al.legar que amb ell no hi comptessin, perquè es veia d'una hora lluny que no el podrien entafonar al forn. I malaguanyada reserva d'ingredients per a pastar que els quedava!

Ospamanela! Víctima de la meva pròpia idea, doncs, ja em veia enfarinat, pastat i a punt d'enfornar-me! Ja ho vaig intentar, de fer-me enrere de tot el que havia dit, però ja no hi va haver res a fer.

Que sí, que sí... que jo era l'única salvació que els quedava. I que vistos els aspirants, jo era, per mida, pes i valentia, el més adequat. I tot era encara dir-ho que ja m'estiraven al damunt del taulell. Em cobrien amb la pasta treballada abans i, amb la pala, suposo que fet un autèntic pa de pagès!, m'enfornaven quan encara sentia, però ara ja de lluny, que em desitjaven sort. Sooorrrttt...!

Però no ens va sortir bé. Quan ja havia travessat, estirat per terra i rastrejat tan de pressa com em permetia la flonjor, sales de molla blanca i de paviment enclotat sense deixar-me abaltir per la lleugera escalfor que s'hi notava, vaig fer cap a fora, després d'haver rebentat un crostó.

Encara era fosc. I això em va fer començar a sospitar que els forners ja devien haver encantat la llum del dia!

A la feina sagristà! Vaig trobar el ciri encara no cremat del tot. I el cap de mort, només una mica, una mica esberlat. Eren entre el pedruscall, al capdavall de la carena de la muntanya per on m'havien fet rodolar.

I som-hi!, mistos, de reculons, i amunt una altra vegada amb una peça a cada mà. Però, ja ho he dit, no ens va sortir bé.

En arribar a dalt, a tocar del rellotge, dos guardaboscos m'esperaven amb l'escopeta a punt. Em van aturar amb un alto! esfereïdor i em van fer cantar en relació al gat amagat que hi havia darrere dels meus numerets, cim amunt i cim avall, traginant ciris encesos i mantenint l'equilibri amb aquella sospitosa calavera. I apa, sense embuts i sense deixar-me res a la memòria.

Encara confesso ara: que si l'encantament, que si el perill de la humanitat, que si els forners, que si el pa, que si la farina i la molla, que si daixonses...

Em van deixar anar a la matinada. Després de signar la declaració i d'advertir-me molt seriosament que m'oblidés d'aquelles ximpleries.

En arribar a casa, el desencantament arreu del barri ja s'havia produït: els canaris cantaven, els rellotges tocaven les hores, el gos trescava d'una banda a l'altra... Fins i tot s'havia girat un ventet que de tant en tant aixecava nuvolades petitíssimes de pols com si fos farina!

Coses d'aquestes, per més que hi facis, no s'obliden. Al carai els guripes i les seves advertències! Hi ha raus-raus que et pessigollegen i no et deixen mai tranquil del tot. Sempre que tinc temps, faig un esforç i, a hora fosca, m'hi arribo per pujar una i una altra vegada de recules i ben aferrat al ciri i al cap de mort... Pels forners... No pas per altra cosa... Em sap greu pels forners...