ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

De repòrter a la bomba de cigrons

Il.lustració de Montserrat Brucart
'De repòrter a la bomba de cigrons'
Cavall Fort núm. 492, gener 1983.

La dèrie de fer de periodista m'havia portat a ser nomenat en una assemblea de classe l'encarregat de comprar cada matí el diari, fullejar-lo abans d'arribar a l'escola i endegar una mena de «noticiari parlat» durant el primer quart d'hora d'arribada a través de la miniemissora que teníem muntada a l'escola.

Prou que vaig protestar, perquè de seguida em vaig veure venir la feina que em queia al damunt, però no hi va haver res a fer. ¿No feia córrer sempre que cada vespre, en sortir de l'escola, me la campava pel barri i més enllà de la ciutat, a la recerca de l'esdeveniment més sucós?... Doncs ara em tocava de purgar les meves empatollades de somniadèries!

I prou que les vaig purgar, ja ho crec. Només feia tres dies que les emissions anaven quan, just tancar el control i sortir del locutori, el tutor de la classe m'esperava dempeus i amb aspecte neguitós.

—Fas cara de no haver aclucat l'ull, Tanet —jo li dic ben confiat que la seva no era sinó una murriesca matinera.

—Ni Tanet ni fum de caliquenya! —em diu ell—: i deixa't de brocs. Això ja fa tres dies que dura i n'hem de parlar seriosament!

Flabiols! I com vaig quedar-me si no que en blanc! Tots els de la classe li dèiem Tanet des que el coneixíem. Era mestre de bon tracte i ell mateix hi donà entrada el primer dia d'escola: «Em dic Sebastià, Sebastianet, vaja, per als de casa...» Ja ho sabíem que era de la broma, però allò ens calgué tan bé que no vam saber acabar-nos-ho sense anomenar-lo per sempre Tanet.

—Entra! —afegí. I em féu passar a la seva tutoria on l'aparell de ràdio encara tenia el pilot vermell encès.

—¿S'escolten prou bé les notícies? —vaig fer tot interessat.

Oh, i tant si s'hi escolten... —féu el Sebastià, sense afluixar de to—. Seu, seu i escolta. Comprova-ho tu mateix.

I m'engegà una cinta on havia anat enregistrant les meves informacions retransmeses.

Si em punxen, no em treuen sang! ¿Qui ho nega que la veu era la meva? Potser sí que un pèl engreixada pel micròfon, però el que deia no tenia ni cap, ni peus, ni punt d'afiguració amb allò que jo havia extret dels diaris.

Vaig demanar al Sebastià que em deixés sol. Hi ha coses que cal reflexionar-les. Volia escoltar-ho una altra vegada, convèncer-me que no n'havia tornat foll d'orella. Ell hi accedí, em sembla que intrigat i tot per la meva reacció. La cinta començà a xerrar novament:

«I bona hora tothom! Aquesta matinada, hora catalana, Ot el Bruixot ha decidit autoritzar la fabricació de la bomba de cigrons. Les primeres reaccions s'han deixat sentir de seguida: Benet Tallaferro diu que és una provocació que posa en perill la humanitat. Un representant del país dels Barrufets ha comentat irònicament que qui barrufi l'últim cigró, el barrufarà millor. L'impacte l'ha causat Abú Tifar en negar-se a dir res, però se sap que ha escrit una carta a Ot el Bruixot proposant-li de prendre part en el projecte. Segons opinió de Rodamón, àlias el Barretina, corresponsal nostre a l'estranger, les conseqüències de la bomba de cigrons poden ser greus fins i tot a casa nostra, però, més que enlloc, al país d'en Fullaraca, on es podria dipositar una bona munió dels esmentats cigrons. Més reaccions: Jep i Fidel, que estan gaudint d'un creuer de vacances, han declarat a un periodista anglès que, si el cigró de n'Ot tira endavant, presentaran ben aviat un enginy capaç de retallar-ne les conseqüències. No han volgut dir en què consistiria ni tampoc si hi col.laborarien altres personatges de renom en el món dels savis. I ara mateix ens arriba una nota d'agència on s'especula amb la possibilitat que ben aviat l'ONU faci una conferència universal, en la qual participarien gent de reconeguda vàlua i on discutiria la qüestió. Sembla que ja hi han estat invitats figures com en Camús, l'Aquil.les i Taló, Filalici, el Califa i el Visir, Robin i el xèrif, Joanot Trobador, Lucky Luke i, possiblement com a observador, en Felip Marlot. I ara, abans de l'esport, el temps: cel rogent, pluja o vent! Anem-hi alerta, doncs.»

La cassette es va aturar automàticament. O jo no era jo o en Tanet me'n volia fer alguna de grossa. Mai del món se m'acudiria de dir pel micròfon allò que havia acabat d'escoltar. Prou que ho sabia jo, el que havia llegit, triat i abocat des del locutori.

Com que sempre m'ha costat de ventar-me les mosques, no hi vaig trobar explicació. L'advertència del Sebastià fou contundent:

—Prou de bròquil i que per aquest cop passi!

Desesperat, desganat, mort de son, tremolant cada dia al matí només de pensar quina una me n'engegaria el control de l'emissora, vaig resistir un parell de setmanes més. L'ai al cor no me'l treia ningú i el nus a la gola tampoc. Tothom veia que me'n passava alguna, però no gosaven parlar-me'n. La veritat és que ningú no ignorava que la feina que m'havien encolomat no era gens planera.

Al cap de les dues setmanes, però, vaig demanar la paraula en una assemblea. Ho vaig exposar clarament: en tenia el bot ple, tant de la informalitat del locutori com de la meva maldada salut, com de tot el que podia ocórrer sense poder-hi posar aturador. Cap dels companys de la classe no gosà negar-me la dimissió del càrrec.

M'hi substituí la Mireia, una noia que s'havia interessat força per l'emissió dels matins i possiblement amb dèries com les meves. La vaig ensinistrar, segur que se'n sortiria més bé que no pas jo.

Aquella tarda vaig sortir de l'escola com si m'haguessin tret un pes del damunt! Si m'haguessin fet signar que el món era diferent que el de la vigília, ho hauria fet a ulls clucs. Per fi no em caldria passar més nits com un mussol desesperat! Ai las...

Jo feia un berenar-sopar a la cuina. El pare m'engiponava un parell de llesques de pa amb tomaca. La veu de la mare ressonà des de la saleta mentre el televisor anava garlotejant:

—Caram, caram, aquest OT, qui ho hauria dit que ens n'havia de fer una de tan grossa. Oh, i com si els cigrons fossin barats!

Se m'ennuegà l'enciam i el pernil salat que tenia a mig empassar. Però vaig dissimular-ho tan bé com vaig poder. Enmig dels meus estossecs, vaig sentir com el pare encara comentava:

—A mi, ja ho saps, els bruixots no m'han fet mai peça!

Vaig optar per posar creu i ratlla a l'assumpte. Oh, i tant!