Sergi Routort / Cases Noves, 19 / Ciutat
Premi Cavall Fort 1979
Il.lustració de Llucià Navarro
'Sergi Routort / Cases Noves, 19 / Ciutat'
Cavall Fort núm. 421, febrer 1980.
- En Sergi Routort sóc jo, però, abans, durant els mesos d'estiu, quan la mare m'havia buscat feina d'aprenent, tothom em coneixia per Sergi.
- Ara tot és diferent. Ens n'hem anat a viure a les Cases Noves, al número 19, i els de casa diuen que cau massa lluny de la ciutat per anar i venir cada dia. Però, el que la mare vol és que m'estigui més pels deures i no em distregui voltejant per aquí i per allà ni que sigui treballant. Diu que prou dies em queden per fer-ho! El que la mare no sap, però, és que a mi m'agradava de passar-me l'estiu trafiquejant per tota la ciutat i coneixent món d'aquella manera. M'agradava molt més que no pas enderiar-me amb els deures d'estiu.
- Allò que diuen que si desitges una cosa, l'aconseguiràs, deu ser cert, però, perquè aquella tarda, quan em va passar allò que us contaré, jo m'estava a la cambra on tinc l'escriptori i la prestatgeria de llibres enllestint la feina que em tocava del dia i fent cabòries sobre els meus estius d'abans. Damunt de la biblioteca, el rellotge de peu, fet de fusta blanca amb pics de color marró per números i amb les busques negres i vermelles, no parava de posar música al silenci, de tant com jo feia mutis. Ta-ca-tic-tic-tac!, ta-ca-tic-tic-tac!... La busca dels minuts semblava que fes curses encerclant una vegada i una altra la cara del rellotge.
- Distret com estava mirant-me'l, en sec, una mosca s'hi aturà damunt, just quan la busca minutera anava a enfilar-se un pèl damunt del nou i, com un pardal amb la seva branca, s'hi quedà absorta, rendida es veu per la típica xafogor de les tardes d'estiu.
- Vaig voler fer-la voleiar, però em va fer gràcia de descobrir com el ta-ca-tic-tic-tac decidit havia emmudit i com les busques s'havien quedat aturades al lloc on eren: tres quarts de quatre i mig minut!
- I no solament les busques i el ta-ca-tic-tic-tac del rellotge sinó que, al carrer, no se sentia més que un gruix de silenci suau que es trencava, a tot estirar, per un zum-zum finíssim com si el ventet o la bonior o el mateix silenci juguessin a empaitar-se. A dins de casa tampoc no se sentia el típic trescar de la mare anant del terrat al rebost, del rebost a la cuina amb el rondineig dels plats a la pica, ni les trepitjades o l'arrossegament de cadires dels veïns de dalt.
- Em vaig espavilar les orelles amb ganes. ¿No se m'haurien embussat pas com quan corria i saltava i suava més del compte pel carrer del barri? Res de nou. Un silenci absolut m'envoltava per complet.
- I va ser quan vaig comprendre que jo ja no estava al meu escriptori de la cambra calculant problemes i buscant solucions. Bé, de ser-hi, de cos present que diuen, sí, però jo, per dins, me n'havia anat molt lluny endut qui sap per quin poder desconegut.
- I vaig trobar-me de sobte trafiquejant d'aprenent tal com havia desitjat una estona abans amb totes les meves forces! Va ser una experiència d'aquelles de conte-faula-cinema. Mai, i mireu si n'havia fet d'aprenent!, no havia conegut tantes coses alhora.
- D'entrada em vaig trobar amb una safata de fusta al cap carregada de pastissos. Tortells, peces de full, braç de gitano, bombons, ensaïmades, croissants... L'amo, el pastisser de cal DOLCEVI, em donava en un paper l'adreça on havia de portar-ho tot: SERGI ROUTORT, Cases Noves, número 19.
- —Òndia, si aquest sóc jo! —vaig dir-me en veu baixa, però no vaig fer repetir-m'ho dues vegadesi vaig portar l'encàrrec a casa.
- Al cap d'una estona jo em trobava fent de repartidor a la FERRETERIA CLAUIPORTA on, amb la bicicleta i portapaquets, transportava tot de claus i d'eines de bon treballar i, com haureu endevinat, a cal Sergi Routort de les Cases Noves número 19!
- El tercer viatge el vaig fer d'aprenent als QUEVIURES BONMENJAR. Allí em facilitaren una bicicleta, amb cistella de dues rodasses davant, carregada de tota mena de provisions per parar un tren! Cases Noves... bé, ja ho sabeu.
- Sense ni saber com, l'oficial de la SASTRERIA CAL ROBAFINA m'engiponava un parell de vestits, un a cada braç, tapats amb un parell de mocadors de farcell mentre em donava en una targeta l'adreça del suposat client. I, sense penes ni fatics, jo mateix obria la porta de casa on anava deixant al rebedor tots els encàrrecs que em donaven.
- De la sastreria vaig saltar al QUIOSC PAPEILLETRA on, amb un carretó demà, em feren dur cap a casa tota mena de revistes, setmanaris, diaris d'aquí i de fora, llibretes, papers i llapis, a part d'un feix de llibres que compteu com m'engrossirien la biblioteca de l'escriptori!
- A la CARNISSERIA BOUIBÈ em carregaren dues bosses de plàstic de les més grans amb tot de carn per l'amor de Déu!
- A ca l'adroguer, CAL BLANQUINET, vaig haver de traslladar amb bicicleta i remolc, tot un carregament de pots de pólvores de rentar, sabons, productes de neteja, fregalls, escombres i líquids antibrutícia com mai no n'havia vist en totala meva vida!
- A cal peixater LAMARSALADA, em digueren si sabia on era el carrer de les Cases Noves i, en dir que sí, em van donar el meu nom i adreça i tot un cubell ple de peix fresc acabat d'arribar del port i cobert de glaç per damunt i per sota que feia goig de veure belluguejar!
- I compto que no hauria parat de fer d'aprenent i de repartidor si no hagués estat que, tot d'un plegat, la mare entrà a la cambra amb un pot de matamosques i... XIUF!, XIUF!, XIUF!, en un dit i fet, es trencà el silenci gelatinós que m'embolcallava i, esfereïda, la mosca que reposava a la busca minutera emprengué, d'una revolada, el camí del sostre en sentir els espetecs del núvol de flaire traïdora i la veu de la mare que a mi i tot em féu sobresaltar:
- Sergi, ja són tres quarts de quatre ben tocats, ¿que encara no has acabat els deures?Ja deus pensar en les musaranyes!
- Il.lusionat, vaig preguntar:
- —No t'han dut res de les botigues?
- —Què m'han d'haver dut?... Vinga, home, vinga, treballa i enllesteix d'un cop!
- Mireu, em vaig empipar!, i potser sí, doncs, que vaig respondre una mica malament.
- —No cal pas que en tiris, de matamosques, mare. Em fa picor al nas i no em deixa respirar!
- —Bufa, noi... Si tens mosca posa-t'hi brots! —em respongué, ressentida.
- Jo no n'he desistit encara, de pensar que el matamosques va tenir la culpa d'haver-ho engegat tot a rodar i, cada tarda, no paro d'observar les busques del rellotge de peu esperant amb delit que a una mosca o altra se li ocorri de fer-hi estada.
- [Copyright© 1980. Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Cavall Fort, núm. 421, febrer 1980. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |