ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

El trabucaire del xerigot de la sal

A la caiguda de la tarda, quan el sol dibuixa l'ombra de la sal, el trabucaire C.S.I., un miner de raça, agafa el seu trabuc, buida amb compte el barrilet de pólvora —cinquanta grams clavats—, i des de la garita situada al punt més alt de la boca de la mina potàssica, engega el tro gros per indicar que el torn de treball ha de fer el canvi de piquet.

Així és com C.S.I., anomenat també el Xato entre els miners, perd l'ull dret i no entra mai més a la mina.

El comitè d'empresa, tres dies després, reclama una indemnització i convoca una hora de pics caiguts en solidaritat amb C.S.I. Però no serveix de res. La companyia que té la concessió explotadora de les mines de potassa, al·lega que la trabucada és una causa extraprofessional. I ofereix a C.S.I. la plaça d'encarregat de la garita de comandament del cable del telefèric de la mina, amb caràcter vitalici.

Els miners adscrits al sindicat més radical, però, comencen a fer córrer la veu que, al Xato, li havia fet saltar l'ull una barrinada de la mina, i que la versió del tro gros amb el trabuc era un muntatge de la companyia per no haver de concedir a C.S.I. la baixa per invalidesa.

El Xato viu molt a prop de les mines. A la colònia, en una de les cases petites, blanques, amb portes i finestres verdes, i amb teulada àrab del mateix color que el de l'ocell gamba roja. És una de les casetes construïdes a l'època de l'explotació de la sal pels obrers, al peu de l'ermita de Santa Bàrbara, patrona dels miners.

La trabucada, si fem cas, doncs, de la versió oficial, ha deixat el miner C.S.I. amb un ull sa, l'esquerre, i l'altre, el borni, amb un to lapislàtzuli cendrós tan clar que sembla que tingui a tothora el reflex de la Muntanya de Sal on havia nascut i crescut.

Amb l'únic ull bo, C.S.I. contempla ara les restes de les antigues fàbriques mineres, els terrenys de salines, els enderrocs dels pous i les mines, el castell de la colònia, mut i ple de teranyines, els munts d'escòries i la xemeneia industrial fent puntetes a les noves torres de comunicacions.

La Muntanya de Sal —coneguda també entre la gent del territori amb el nom del Botó de Roda, com un testimoni etern del canvi d'imatge del pla—, apila la història de més de cinquanta anys d'explotació minaire abans de la crisi de l'avern de salnitre.

Però si les mines de C.S.I. s'havien conegut per ser les més apreciades, sobretot per la qualitat de les sals potàssiques integrades principalment per silvina i carnal·lita, també s'havien guanyat la fama no per les seves sals depurades, exportades a tot arreu des del port de la capital, sinó pel rudimentari mitjà de transport que havien fet servir els miners per anar dels túnels profunds a les factories de banda i banda del riu, i d'allí, al port. Un sistema que els coetanis de C.S.I. el Xato havien fins i tot patentat.

L'invent, ben mirat, tenia relació amb la tradició trabucaire que havia deixat borni el Xato. És fàcil d'entendre. El treball a les mines, i més si l'explotació és potàssica, es fa rutinari, tediós i propens a malalties pulmonars. Els piquets treballen nit i dia. A més de mil metres de profunditat, moltes vegades, els minaires perden la noció del temps. Fa calor sempre. Sovint més de quaranta graus. I durant les poques hores que passen fora de la mina, no sempre són capaços de deslliurar-se de la saladdicció que diuen que crea la fortor dels jaciments.

Aleshores és quan els miners de raça com C.S.I. el Xato pensen quina una en poden fer. I enlloc de veure'ls concentrats en els jocs de botxes, o en els daus del dòmino a les taules de les tavernes, els trobes als llindars de casa seva, treballant amb deliri unes llenques de fusta, d'acer o de fibra sintètica, acabades en punta corbada, posant-s'hi dempeus damunt, calçant-se-les, acoblant-hi uns bordons i rematant-les finalment amb unes fixacions.

I així, amb la singular tradició d'esquís menestrals, heretada dels nòrdics segurament, els miners transporten la sal, de la mateixa manera que els lapons, a Lapònia, corren per la neu. I així, també, els miners maten les hores convertint les muntanyes de sal en blanquíssimes pistes d'esquí.

Havíem dit, però, que la producció artesanal d'esquís i l'afició a practicar eslàloms —potser en el fons una imitació inconscient de la primera travessia de Grenlàndia protagonitzada pel noruec Nansen—, tenien relació amb la tradició dels trabucaires que havia costat un ull de la cara a C.S.I. el Xato.

I de la mateixa manera que abans no hi havia canvi de torn a les mines sense tro gros, ara tampoc no hi pot haver eslàlom sense trabucada. Aviat, els més folklòrics —sempre amb aquella febre de trobar els orígens en les arrels dels avantpassats— decideixen que el cos de vigilants, creat al cor del territori anys enrera per combatre el pillatge, es pot recuperar com a tradició pròpia de les colònies mineres i com a símbol d'identitat dels miners.

Si algú, per descomptat, es mereix l'honor d'encapçalar el cos de trabucaires en la seva nova etapa folklòrica, aquest és el miner C.S.I. Ni que sigui perquè, a causa de la seva malaurada trabucada a l'ull, els de dalt van estar a punt de prohibir, per ban, qualsevol trabuc o arma similar per evitar el mal nom de la colònia, i estalviar que ell mateix fos titllat de primari.

El trabuc, doncs, es va salvar de l'abolició. I, clausurades les mines, quan ja no hi havia motiu per senyalar canvis de torn amb les trabucades, es va mantenir com a senyal de sortida dels campionats que entretenien els miners —amb les perxes a punt ben clavades a la sal—, en autèntiques demostracions de proves combinades i d'eslàloms, tant de categoria gegant com especial.

El miner C.S.I. el Xato, capdavanter honorari, doncs, dels trabucaires, fa guàrdia ara al llindar de la seva humil caseta blanca, recordant l'època daurada de les mines. Ja no recorda quants anys que fa que s'havia inaugurat el Museu de la Sal. Des de la finestra d'una de les cases de la colònia de miner, amb els porticons verds entreoberts, es veu a fora un dels pendents de la Muntanya de Sal que banya les dependències del museu amb reflexos de lapislàtzuli, en una mena de memòria del temps que no mor mai.

Els turistes d'autocar arriben on hi ha el Museu de la Sal, amb l'advertència que el trabucaire C.S.I. és home de poques bromes. Els guies de viatge els expliquen la vida del Xato, plena de sacrificis i penalitats, i la que havien dut els miners com ell. «No veurem una escenografia abandonada per uns estudis de Hollywood —diuen—, sinó una realitat humana. C.S.I., el Xato, n'és una mostra vivent». I refan la dissortada història del seu ull borni. Expliquen l'origen dels trabucaires. I alleugereixen el recorregut fins a les pistes d'esquí salades, contant acudits poca-solta sobre els miners i la vida menestral a les colònies.

Els visitants, la majoria urbanites, ja saben que en qualsevol colònia minaire hi havia la tavernera que feia les delícies dels homes dels piquets, identificats amb un número d'ordre, perquè tothom ha vist moltes pel·lícules de vaquers. Saben que en qualsevol centre miner els més espavilats es guanyaven la vida venent peces de record de fabricació pròpia amb el material primari de les roques explotades. Que les figuretes de sal —imitació secular dels incrèduls bíblics de Sodoma i Gomorra— es desfan amb el canvi de temperatura. I que, per matar les vetllades a les colònies, els miners havien estat capaços d'inventar-se fins i tot un parlar dialectal similar al salat, batejat pels sociolingüistes amb el nom de xalat.

El trabucaire C.S.I. condueix primer els grups de visitants, després de fer-los deixar les bosses al taulell de guarda-roba, cap a una de les habitacions on hi ha tot de trofeus de cacera penjats a la paret. Curiosament, i ningú no ho ha sabut explicar mai, són només ocells dissecats, i tots de la mateixa espècie.

«Gambes roges! —anuncia triomfal amb la seva singular mirada de borni—. Tringa totanus —repeteix com un biòleg expert—. Trofeus dels trabucaires avantpassats. Cada gamba, un tro gros —explica, despenjant de la paret de roca un dels trabucs de la colla que ell té l'honor d'encapçalar—. Cinquanta grams de pólvora del barrilet, ben premuda amb la broqueta. Gest provocador —fa amb el posat d'un vell trabucaire—. Dit al gallet i... Brong!», remata, imitant una trabucada que provoca més d'un ensurt entre els visitants.

Després entra a la sala potàssica, dissenyada en forma de galeria subterrània, plena de reflexos provocats per la llum artificial, i farcida de peces que la sal havia inspirat en els miners amb més dots de creació artística. Demana al grup de visitants que no toquin res perquè sap per experiència quina és la mania dels turistes: rascar les figuretes amb el dit índex i després posar-se'l als llavis per tastar el gust picant dels granets de sal que, a còpia de molts dits índexs, acaben malmetent les peces exposades.

El moment culminant de la visita és quan el Xato tanca els porticons, fa córrer una cortineta negra, diu als visitants que s'asseguin, encén un quadre de llums tenebrosos i engega el discurs que té après de memòria des que fa de bidell del Museu de la Sal, com si fos un griot de les mines:

«Que era un gat, segur —diu amb una veu profunda de doblador de pel·lícules de por— una mena de gat xacolí, blanc, xinet, bufó, amb un pèl immaculat com la sal, net com la neu, estovat com el xantillí. I sempre trescava camí de les mines amb les potes com quatre xeremines, tris, tras, tris, tras..., com si caminés fent la xarranca.

»Se'l veia des de la garita de control de la boca de la mina, cada dia, a la mateixa hora, tranquil, passejant com un miner desenfeinat, com si vingués de fer un xeflis de xixines. Venia pel retomb de les pistes de sal, per l'esquerra, no fos cas. I quan arribava a la parada de la competició d'eslàlom, baixava pel caminoi que portava al planet.

»De tant en tant girava el caparró, com si ballés la xacona, cap a la dreta i cap a l'esquerra, i es quedava parat i mirant fixament com si hagués endevinat que algú l'espiava des de darrere dels vidres de la garita de control de la mina. Aleshores es descobria que el gatet era borni. ¿D'una becada de gamba roja, potser? ¿D'una barrinada dels miners? ¿D'una trabucada mal calculada? ¿D'un inoportú cop de xapolina?

»Com si encara se'n sentís, el xinet feia mèu! amb aquell to de llàstima, i tornava a caminar com una floca de neu entre els munts de xurma de sal. I cada dia feia el mateix, s'ajeia en un dels clots més salats i s'hi estava una estona de panxa amunt, posant el xuixo a l'aire, remenant de tant en tant la cua, com si fos un xoricet, amunt i avall, com si no tingués cap més feina.

»I cada dia s'esdevenia també que feia cap a la boca de la mina la Minyona de les Figuretes, que es deia en realitat Adelaida i era la filla del miner més veterà conegut pel renom del Vescomte del Castell. La Minyona, doncs, amb el cistellet al braç, com si anés a collir xagrins de la sal fora de temps, baixava pel caminet de la boca del jaciment on hi havia els homes i el seu pare, i quan la xicoia arribava a la porta mateix de la cova, molt a la vora d'on es repassava el gatet, li feia: "Mix, mix!" I ell, mansoi, fet un xiclet, content, amb la cua com una xerivia, s'aixecava encara amb el peluix ple de granets de sal, se li començava a posar entre els peus, i vinga botre-li pel costat i ensumar-li la xona, i esgarrapar-li les faldilles, rac, rac, rac, rac...

»"Fuig, fuig, mixu!", feia l'Adelaida, que ajudava a casa fent figures de sal per vendre a la fira de bestiar. Però els dos, Minyona i gat, se n'anaven camí enllà, darrera de la boca de la mina, i aleshores ja es perdien de vista del control de la garita perquè el camí s'estrenyia, els munts d'escòries de sal creixien i xicoia i xinet ja no existien sinó en el pensament salat de qui dormitava darrera els vidres de la garita del cable de la mina.

»Quan a tota la colònia minaire es va saber que la Minyona de les Figuretes estava embarassada com una xirimoia, hi va haver un rebombori. ¿Com podia ser? ¿Aquella minyona tan xilolita, que només estava per son pare, el Vescomte del Castell, havia acabat esperant un xot? ¿I qui havia estat el miner afortunat que havia arribat el primer a fer-li un xuclet?

»Es feien apostes. ¿El Pare dels Micos, potser, un miner famós per la dimensió del seu xeire, un rave comprovat a les mines pels col.legues els dies de temperatura alta? ¿Potser l'Home dels Mocs, una mena d'home de les neus que s'esmunyia de la vigilància i aconseguia les peces de mineral més precioses per revendre després a l'estraperlo? ¿El Camell dels Remucs, que tractava a tots els obrers amb noms de dona i deien si, a més de ser un faldiller, era un xumador de xeringa amb els miners més joves?

»No es va aclarir. I el Vescomte del Castell, pare enganyat, va estar nou mesos anant a la mina amb el cap cot, amb cara de pocs amics, ensabonant les xurriaques, veient en cadascun dels miners un xutaxibeques i un violador de la seva innocent Delaideta.

»Quan la Minyona de les Figuretes es va sentir arribar la criatura, després d'aguantar xafardejos a manta i de sentir-se dir que si no volia pols de sal que no anés a la xunga, va baixar a la maternal de ciutat, per allò de si el part s'esguerra quan és l'hora i no trenca la xicra com cal.

»Quan mare i criatura van tornar a la colònia, ja era la setmana del bateig. I tots els miners van passar per casa seva a fer-li festes i dir-li xeres. "¿Vejam, vejam, aquesta Minyoneta de les Figuretones de Sal?" Perquè el nadó havia estat una nena i ella, la Minyona, abaixava els ulls cap al bressol i, acaronant-la, només deia: "Xist, ara dorm..., ¿oi que sí, xivitona meva?" "Com s'ha fet, eh!", exclamaven els miners. "El que pot arribar a aconseguir la sal!", afegien els qui l'explotació els havia omplert la vida d'un pòsit feliç. L'Adelaida vinga dir que quan la nena havia sortit, ja feia goig. "Quatre quilets, feia, com una xíndria!" I es palpava el ventre com si encara se la sentís a dins.

»Tots els miners li van portar algun detallet perquè el pobre avi, el veterà Vescomte del Castell, ja s'havia fet a la idea. I que la Minyona no hagués volgut descobrir el pare de la criatura per fer-li dir sí allà mateix, de genolls a la sal, no hi feia res. A fi de comptes, van acordar els miners, també li farà de mare.

»Però només l'encarregat de la garita es va adonar d'on dormitava el nadó, quan va arribar de visita a ca la Minyona de les Figuretes. "Xibequeta, xibequeta", li feia. I vinga acotxar-la i tapar-la dins del cistellet, el mateix que passejava l'Adelaida quan anava camí de les mines per esperar el seu pare. I l'encarregat, que sempre l'havia resseguit amb la mirada des de dalt la garita, tenia des d'aleshores, clavat a l'ull bo, aquell cistellet de vímet que ara feia de bressol.

»En un moment de descuit de la mare feliç, quan el vigilant es va ajupir damunt del cistellet per fer una carantoina a la menuda, ella li va respondre fluixet, amb un to de llàstima: "Mèèèu, mèèèu!" I l'encarregat de la garita va comprovar, amb un ensurt, que la petita de l'Adelaida era bòrnia. I que semblava una figureta de sal.

»Deien que el Vescomte del Castell, ara avi, no va assenyalar mai amb el dit l'únic miner de la colònia que també era borni. Deien també que un tro fort del trabucaire havia encertat de ple, un dia, en un dels senyals de canvi de torn dels piquets dels miners, el gatet blanc borni de les mines.

»Però tan aviat com va venir la crisi de la sal i es van xapar les mines, ningú no va parlar mai més de la incògnita de l'embaràs que, els més xafarders, havien batejat amb un renom: el xerigot de la sal. L'Adelaida i el seu nadó van abandonar la colònia. I el Vescomte del Castell, avi xaruc, es va retirar jubilat, resignat a no conèixer mai el xamarlí del seu gendre».

Quan ha acabat el relat, el Xato replega la cortina negra, torna a obrir els porticons i apaga el quadre de llums tenebrosos. I somriu amb les galtes i les orelles enceses, amb un deix de vergonya, potser perquè el cor li batega i té por que li facin afegir més comentaris a la història. Ulla els visitants del Museu de la Sal amb por que algun espavilat no li pengi la llufa del personatge de la garita que apareix en el relat.

Però cap dels excursionistes, avisats com estan pels seus guies de viatge del caràcter agre del trabucaire C.S.I., no s'atreveix a preguntar-li, a pesar que el vegin borni, si la criatura de la Minyona de les Figuretes té res a veure amb ell, abans que fos nomenat bidell del Museu de la Sal.

La vida, a les mines, també té aquests rampells de secret compartit, de pàtina de misteri, que s'encomana de seguida.

I el Xato s'acontenta que alguns dels visitants, satisfets de la visita, mentre comenten entre ells les incidències del relat, deixant anar de tant en tant alguna de les variants dialectals del parlar xalat que encara els espetega a l'oïda com una barrinada, li allarguin una propineta mig d'amagat, amb discreció, mentre ell la rep modestament, com qui no vol la cosa. Sempre hi ha algú, però, que, tímidament, li ulla el borni. I el Xato sap que aquests són els únics privilegiats que, en la nineta morta, hi copsen un to clar de lapislàtzuli cendrós amb el reflex de la Muntanya de Sal on el trabucaire C.S.I. ha viscut tota la vida.

Aquest conte ha rebut el Premi de Relats Miners
convocat pel Col·legi Oficial d'Enginyers Tècnics de Mines de Catalunya i Balears, Barcelona, 2009.

Per descarregar el text en document Word, cliqueu aquí