ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CORONEL DE CALA GESTELL

Era la primera vegada que Eladi Miralles, l'inspector en cap de seguretat de la central nuclear Vandellòs I, assistia a la sepultura d'un nucli de reactor. Sabia que tot era a punt. Que el procés de desmantellament de les instal·lacions no havia ocasionat cap incident important, com els més alarmistes havien pronosticat. Tot havia anat com una seda. Ja feia uns mesos que s'havia treballat en la descontaminació de les zones calentes de la planta atòmica, després de més de cinc anys destinats a la descàrrega del reactor CGR de l'urani natural extret en diverses tongades. I ni un dels lents combois ferroviaris que es van traslladar al cementiri provençal de Marcoule no va provocar cap mena de perill ni catàstrofe per a la zona que travessaven.

¿Qui es recordava ara de l'estat crític en què va entrar la central quan es va declarar un incendi a la turbina del generador? ¿Qui es recordava que el foc va malmetre el circuit de refrigeració del reactor de tota aquella ferralla el 19 d'octubre del 1989? Eladi Miralles va confessar aquell dia, davant les preguntes de la premsa, que havia viscut les pitjors hores de la seva vida. Que se li havien posat aquí dalt, va fer espontàniament, impulsat per la tensió, en un gest expressiu davant les càmeres de televisió. Va ser el mateix dia que, amb la lliçó ben apresa, havia dit també que ningú no havia corregut cap risc i que no hi havia motius per alarmar la població amb l'accionament del pla de seguretat.

[...] Ara, Eladi Miralles sabia que amb la sepultura del nucli del reactor s'acabava una etapa de la seva pròpia vida. Almenys, dels anys que havia passat darrere les vidrieres de la seva oficina a cala Gestell, el punt de mar que recordava encara de quan era una petita platja verge del Mediterrani des d'on es podia navegar, ni que fos en barca, fins a l'antiga colònia pesquera de l'Almadrava, i on l'inspector en cap havia viscut dies de Robinson Crusoe prop dels escassos crestalls de roca, des que amb els seus pares, uns dels primers obrers de la construcció de la planta, un cop autoritzada la central l'any 1968, s'havia instal·lat a l'Hospitalet de l'Infant, sota mateix de Vandellòs.

[...] Eladi Miralles sabia molt bé quin era el to del blau del Mediterrani, del seu privilegiat racó de Mediterrani. I aquell matí, darrere la taula de seguretat, pensant que la vida no sempre deixa que facis el camí que voldries, va escriure fins i tot un dels seus versos cantant l'atzur del mar i el bramar de les ones a la cala de les seves nòmines mensuals.

Va ser aleshores mateix, en aixecar la vista del seu quadern privat de poemes, quan es va adonar que el quadre de la paret, que lluïa des de feia més de vint-i-cinc anys un magnífic retrat del president de la companyia propietària de Vandellòs I, havia desaparegut. Més que desaparegut, l'havien canviat. O pintat de cap i de nou. I en el seu lloc, un retrat d'una figura de dona, que a Miralles li va semblar una santa digna de la piràmide del Louvre, se'l mirava ara fixament amb uns ulls de Gioconda que el van fer aixecar d'un bot de la seva taula d'inspector en cap de seguretat.

[Per escoltar un fragment a IVOOX llegit per l'autor, cliqueu aquí

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]