ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

NO S'HI INVITA PARTICULARMENT

S'hi engrescava, l'Amàlia, a les manifestacions. Qualsevol diria que havia nascut per anar cridant darrere d'una bandera. «Som una nació, serem una nació!», s'esgargamellava el del megàfon. I ella, cridant més que ningú, «som una nació, serem una nació!» I la seguien tots corejant la crida i fent anar la bandera de dalt a baix, com aquell que espolsa l'edredó, de bon matí, al balcó de casa. I l'Amàlia botent d'entusiasme i cridant, gairebé xisclant. I amb un tuf de setembre que s'aixecava de terra i que els feia suar encara més. I els ànims que no paraven d'exaltar-se, com si no estiguessin d'acord a sortir al carrer sense que els empaitessin i que els deixessin cridar i saltar i dir el que volguessin sense que algun dels grisos de la cantonada no els apallissés. Els del megàfon demanant «unitat, unitat!» i repartint paperetes amb les consignes i les crides que havien acordat entre tots. I l'Amàlia que ja se les sap totes de memòria perquè abans-d'ahir, a l'última reunió, se les va apuntar i ja les havia llegides a tothom perquè també se les sabessin i vinga cridar, «el poble català es vol governar!» «No us quedeu mirant, aneu participant!» «Volem l'Estatut!» «Solidaritat amb Xile!» «Llibertat d'expressió!» I un grup va començar a anar calent de cap i es va posar a cridar contra la Constitució, i els del braçalet, que fessin el favor, que s'havien de respectar els crits unitaris. I ells, que res, que no a la Constitució!, i que fora el govern!, i... I un altre d'alt i gros amb una cicatriu a la galta els va dir que eren uns rucs i com que no li feien cas, els va insultar encara més fort tractant-los de pallassos, i es va girar enrere, repetint-ho com si ho expliqués a tothom, «són uns rucs i uns pallassos!» I l'Amàlia, com si estigués lirona, «pallaaassos!, pallaaassos!» I vinga esclafir de riure com si allò de pallassos li pessigollegés tot el cos, i quan passa per costat dels grisos els engega a tocar de la cara, «no us quedeu mirant i aneu participant!», i els ho diu dues o tres vegades, bandera amunt, bandera avall, i els ulls sembla que li surtin de la testa, com si li botessin de ràbia. I els grisos fan veure que no la senten, o que no l'entenen i reüllen d'un costat a l'altre, escrutadors, com si preguntessin sempre, al Manuel, al Salvador, a la Glòria, a l'Amàlia, al Cesc i a tots els de la manifestació, «vamos a ver, ¿cómo se llaman? ¿Quienes son? ¿De dónde vienen? ¿A dónde van? ¡Venga, la documentación!» I un dels tres, el més panxut, que no parava de mirar l'Amàlia, encantadora, voluptuosa, darrere la bandera, capaç d'arrossegar, qui sap on, tota aquella massa de gent eufòrica. I el Cesc que va al seu costat, i que es miren, i que l'Amàlia s'hi gira i donant-li els llavis, li xiuxiueja ben a prop seu, «llibertat d'expressió...» però molt fluixet, com si només ho digués per a ell sol. I es petonegen, i al Cesc li sembla que l'escalfor de terra li puja cos amunt i que els crits l'entortolliguen de cap a peus i que el cervell se li enterboleix i que ja no sap si crida, o si bot, o si encara sent el regust dels llavis de l'Amàlia...

Per escoltar un fragment de la novel·la a IVOOX en la veu de l'autor, cliqueu aquí

[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-book], cliqueu aquí

[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]