LLÀGRIMES DE ROVELL
[fragment]
Fotomuntatge de l'autor
[Imatge ampliada]
- [Primera part. «Les llàgrimes del Dragó Gran». Capítol 6]
- Ja sabeu que, de nit, ni que sàpigues el que hi ha en un lloc, qualsevol soroll desconegut et sembla un misteri. I Bertrandi de Castelleto, fins al cap d'una estona, no va identificar els crits dels lloros, les cacatues i els guacamais ensinistrats del parc que eren al bungalou del pàrquing d'animals.
- Es va asseure al peu de l'olivera centenària. Va veure l'ombra dels vells garrofers. Va contemplar el perfil de les palmeres, les aus del paradís i les iuques. Va ullar el bambú gegant, els tarongers, l'arbre sagrat dels xinesos, els bonsais, les falgueres i els cactus. I va sentir el lloro:
- —Estem plomaaats i remullaaats! No tenim ni ciiinc per comprar gra! Bertraaandiii de Castelleeetooo, ves al caixer automàtic a treure dineeers!
- «Alça! —deveu tornar a exclamar—, un lloro no és tan llest!» Doncs, sí senyor! Un lloro de gàbia de pis, potser no. Però un lloro ensinistrat és capaç d'això i molt més. Per això en Bertrandi de Castelleto li va agafar la targeta Visa i el va complaure.
- Hi ha algunes coses, però, que no es poden fer així com així. Per exemple, anar al caixer automàtic de nit amb una targeta de lloro. Ja sabrem per què, de seguida.
- En Bertrandi de Castelleto va posar la targeta al caixer. I va esperar instruccions a la pantalleta: «Benvingut!» Zzzing! «Recorda que pots comprar entrades pel servientrades» Zzzing! «Quants diners vols?» Zzzing! «Marca el codi secret» Zzzing!
- I aquí van començar els problemes. Quin codi secret? El del lloro amo de la Visa és clar! Està bé. Tornaria al pàrquing i l'hi preguntaria. Qui no té memòria ha de tenir cames!
- I mentrestant anaven passant els quarts per trobar el cargolí perdut del Dragó Gran!
- Però no va poder ni girar cua del caixer automàtic.
- —Iuhuhuhuhuhalizco! Mans enlaire, xaval!
- Barret de mexicà. Bigotis mullats. Un sac a l'esquena. I un revòlver. Per tant, era un mariachi convertit en atracador.
- —Què, xavalet, molts calés a la Visa del papà?
- —No sé ni el codi secret... —va dir en Bertrandi de Castelleto, espantat.
- —Sí, home! Aquesta és més vella que anar a peu! Vés fent memòria i canta, xaval! —va fer, arrufant els mostatxos.
- Bé, què fas davant d'un cas així? El que va fer Bertrandi de Castelleto: cantar. Que és el que fa tothom, de fet, quan està absolutament mort de por. Cantar i espantar la por. Però per molt que cantis, els caixers automàtics no es deixen enganyar.
- I el mariachi atracador va perdre la paciència. I va amenaçar en Bertrandi de Castelleto posant-li el canó del revòlver a la punta del nas. I el va ensacar. I cap al món dels mexicans falta gent!
- Si alguna cosa del parc li feia por de debò a en Bertrandi de Castelleto era la piràmide on diuen que hi ha la tomba del rei dels maies. Quan l'atracador el va treure del sac, va saber que era tot just en aquell lloc, l'últim lloc del món on hauria volgut anar a parar!
- —Ara sí que cantaràs, eh, xavalet! I si no cantes el codi secret, et tindré lligat amb les serps mentre jo no pugui anar amb la targeta al caixer a buidar el compte dels papàs.
- Bé, potser us pensareu que aquell mariachi, que era de la banda dels Xucladits, estava una mica torrat, però va anar així.
I en Bertrandi de Castelleto va començar a cantar:
- —Caragol treu banya / puja a la muntanya / caragol bover / puja al taronger!
- —No, no! Què fas, xaval! —va cridar el lladre.
- —Caragol treu banya / fica't a la cabanya / caragol treu vi / fica't al muntanyí!
- —Brrrr! Si em prens el pèl et passo per les punxes de cactus!
- —Caragol treu banya / ton pare a la muntanya / ta mare al molí / caragol, caragolí!
- —Revatua el recargolat rei dels maies! M'encenc, eh!
- —Caragol treu banyes / anirem a les muntanyes / caragol bover / jo també hi vindré!
- I tan i tan fort va cantar la cançó del cargol, en Bertrandi de Castelleto, que un cargol gegant de pam, d'aquells que només hi ha a la terra africana, va sortir amb les banyes a punt i va empaitar el mariachi Xucladits per tot Mèxic. I diu si potser encara corren ara, fent aquell crit de guerra:
- —Iuhuhuhuhuhalizco!
[Per escoltar un fragment a IVOOX llegit per l'autor, cliqueu aquí
[Vegeu Guia de Lectura]
[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-reader], cliqueu aquí
[Per llegir la novel·la íntegra on-line, cliqueu aquí]
[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí
[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]
- [Copyright© Andreu Sotorra. 2000 [edició on-line]. 2010 [edició en suport e-book. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |