POLAROID
[fragment]
-
Em dic Pol. Pol Aro i Id. Però els amics em diuen Polaroid. La mare diu que sóc un nen prodigi. La mare no vol que ho vagi escampant per aquí i per allà. Però a mi no em fa res que se sàpiga. Es pot dir que tant ella com jo som conscients del fet des que li van practicar la primera ecografia. «Serà un nen —diu que va diagnosticar el doctor—, i serà un nen prodigi, senyora!», diu que va afegir, radiant, el batablanca que em va portar al món uns mesos més tard.
El dia que tocava anar a veure el metge —la mare i un servidor a dins—, era un dia excepcional. La mare, abans de la consulta, anava sempre a dinar en un restaurant del Port. I mentre van durar les visites de feliç embarassada demanava sempre el mateix: un entrant amb meló marinat amb menta i grosella, un plat de cuixes i pits de guatlla amb salsa de soja, i Tatín de plàtan a la nou moscada amb full de cacau i crema cremada de llimona, per postres.
I després del cafè llarg, a la tarda, ben alimentats —ja se sap que on menja un mengen dos—, venia la sessió amb l'aparell de fer ecografies per sondeig, aquell invent perfeccionat des que es va experimentar la tècnica de l'ultrasò, el mateix que, si durant la Primera Guerra Mundial diu que van fer servir per detectar els submarins alemanys, no és gens estrany que, més de vuitanta anys després, l'ecografia detectés que jo seria un nen prodigi. (Polaroid)
El Duc de Hamilton havia arribat al poble l'estiu del 1938, enmig de la guerra, camuflat en un furgó de la locomotora de vapor que feia la línia del front de l'Ebre. Aleshores tenia 37 anys. Encara era un jove atractiu. Es deia Fred, però com que sempre explicava que havia arribat al poble amb una locomotora que semblava la que aquell any els anglesos havien patentat amb el nom de Duchess of Hamilton, tothom li va treure el renom de Duc de Hamilton.
El duc —en realitat Fred Steinmeyer Soler— quan va arribar al poble, fugia d'uns acreedors alemanys, però es va fer passar per brigadista, al·legant que el seu pare era un negociant establert a Berlín, casat amb la filla gran d'una nissaga d'antics militars carlins que, a finals del segle anterior, havien emigrat amb la boina vermella entre cames cap a Europa. (La Duchess of Hamilton)
El doctor Escolà tenia una part de raó. No havia de remoure per a res casos tancats i arxivats, com si no tingués cap altra feina. Per tant va desar l'expedient a l'arxiu i va apagar el llum del despatx. Després va sortir a fer un tomb pel carrer Major. Era un capvespre que amorosia la pell encara esmorteïda pels mesos d'hivern. La remor dels primers esquellots pasturant a les comes li arribava com una simfonia de bressol. La van trencar les hores del cloquer de Son. I, espontàniament, va alçar la vista cap al llogarret enllumenat que dominava tota la vall d'Esterri. Va fer un cigarret al Cap de la Vila i, abans de tornar a casa Gormands, es va voler desemboirar i es va deixar perdre pel Pont Vell, abocant Noguera avall, com un raier, les seves cabòries. (El ferrocarril blanc)
El miner C.S.I. el Xato, capdavanter honorari, doncs, dels trabucaires, fa guàrdia ara al llindar de la seva humil caseta blanca, recordant l'època daurada de les mines. Ja no recorda quants anys fa que s'havia inaugurat el Museu de la Sal. Des de la finestra d'una de les cases de la colònia de miner, amb els porticons verds entreoberts, es veu a fora un dels pendents de la Muntanya de Sal que banya les dependències del museu amb reflexos de lapislàtzuli, en una mena de memòria del temps que no mor mai.
Els turistes d'autocar arriben on hi ha el Museu de la Sal, amb l'advertència que el trabucaire C.S.I. és home de poques bromes. Els guies de viatge els expliquen la vida del Xato, plena de sacrificis i penalitats, i la que havien dut els miners com ell. «No veurem una escenografia abandonada per uns estudis de Hollywood —diuen—, sinó una realitat humana. C.S.I., el Xato, n'és una mostra vivent». I refan la dissortada història del seu ull borni. Expliquen l'origen dels trabucaires. I alleugereixen el recorregut fins a les pistes d'esquí salades, contant acudits poca-solta sobre els miners i la vida menestral a les colònies. (El trabucaire del xerigot de la sal)
El sol fa pampallugues i Ludwig comença a aclucar els ulls. Encara no ha explicat mai a ningú com és aquest lloc quan el sol es pon darrere la serra. Hi va sovint, en caure la tarda, per no fer tard quan comença l'espectacle. Sobretot, quan el dia ha estat serè i el vent esfereïdor del nord s'ha batut amb els arbres i les branques, ha fet xisclar les torrenteres i ha fet esbufegar les valls, com si esclatessin de ràbia, i ha fet que les gambades dels vents, esmunyedisses per sota les arcades dels ponts i els pontets de les rodalies, esdevinguin melodies pastorals, com si les escampessin els ocells en estol. (El Danubi de Ludwig)
A l'hora de la migdiada, el Trencaclatells esmola el seu punxó de rebentar panys de cotxe. Després, des del porxo de la barraca de fusta on viu, llença la mirada cap a la ciutat, per sota l'estesa del bat de sol de la tarda. I es desa el punxó, embolicat amb el mocador, a la butxaca dels texans, abans d'agafar la gorreta de rapper i els guants de joyrider i baixar amb el Funicular pel vessant de la muntanya de Montjuïc que el porta a l'urbs.
Recorda les nits que hi havia joyriding a la carretera de baix i ell era un conductor suïcida venerat. Li calia un cotxe potent, amb un xassís capaç d'aguantar els embats de les curses. Ell en pilotava sempre un de luxe, robat al centre. En forçava el pany de la portella amb el punxó i l'engegava a la primera. A les curses, no parava fins que l'abonyegava del tot. I el deixava finalment fet una coca. (El trencaclatells del metro)
Per escoltar un fragment de la novel·la a IVOOX en la veu de l'autor, cliqueu aquí 
[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-book], cliqueu aquí 
[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí 
[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]
[Copyright © 1996, 1997, 2009 i 2012 Andreu Sotorra (pel text)
© 2016 Andreu Sotorra (pel fotomuntatge de la coberta) (e-book) All rights reserved. ISBN paper: 978-84-08-01758-6 (1996) i 978-84-7660-321-5 (1997) DL paper: B. 12294-1996 i B. 18189-97 i L. 2004-2013]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |