ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

UM, A PUNT PER VOLAR!

Per escoltar uns fragments del recull a IVOOX en la veu de l'autor, cliqueu aquí

La nostra era una família de músics.
El pare i la mare eren músics.
Els avis també havien estat tots músics.
I els pares dels pares dels meus pares, diu que també.
Per això, a casa, els va caure com una gerra d'aigua freda que els digués que, aquell any, pel meu aniversari, en lloc d'un violí nou, em faria gràcia que em regalessin... uns patins en línia.
—Mira, Tatiana, una criatura no té ni edat ni caparró per anar corrent pel món amb aquests instruments.
El pare i la mare anomenaven instrument qualsevol aparell que hi havia per casa. Exemple u: Havíem de canviar l'instrument de televisió.
Exemple dos: S'havia espatllat l'instrument d'afaitar.
Exemple tres: Havíem de renovar aviat l'instrument de rentar els plats.
Exemple quatre: Les agulles de l'instrument feia dies que marcaven l'hora amb deu minuts de retard.
Exemple cinc: No sabien mai on s'havien deixat l'instrument de llegir de prop.
A casa vivíem com si hi tinguéssim rellogada tota una orquestra simfònica amb els seus instruments. Amb els músics de la corda instal·lats al menjador, els del vent a les habitacions i els de la percussió a la cuina.

(La “madama” del piano)

El dia que l'avi es va escapar de casa, plovia a bots i barrals.
Se'n va anar, de puntetes, amb el batí posat, i amb les espardenyes de pelfa, sense dir res, abans de l'hora de dinar.
Es veu que va enfilar la carretera petita, la mateixa que nosaltres agafàvem sempre per anar a jugar a les cabanes de canyes que teníem al Barrancó, i va arribar al peu del baixador del ferrocarril.
Va agafar el ram d'escales que pujaven fins a les andanes. Va saltar al mig de les vies i va caminar, mig ensopegant, entre el pedregar, fins a l'entrada del túnel de La Foradada.
I allà, eixarrancat entre les travesses, es va posar a comptar i a llençar pedres sobre els rails.
Una pedra cap a la dreta, una altra pedra cap a l'esquerra, i una altra cap a la dreta i una altra cap a l'esquerra.
Al baixador del tren, no hi vivia ningú des de feia anys.
Des que l'últim cap d'estació es va jubilar, el que diuen que havia estat la casella del guardaagulles estava tancada. I ja feia molt de temps que de l'edifici de l'estació del ferrocarril no en quedava res. Els semàfors automàtics havien substituït els guardaagulles.
A la façana de la casella només hi havia l'argolla d'on abans penjava la campana que avisava de les sortides dels trens. I tot era un grafit de colors que semblava que cada dia tingués una ruixada d'esprai més.

(Missatges d'amor i de guerra)

La mare es va carregar la motxilla a l'esquena, plena fins dalt, amb tot el que era nostre. I va arrossegar una bossa d'esport, farcida de roba, fins al replà de l'escala.
Jo vaig agafar la motxilla petita amb mitja dotzena de llibres que guardava des que era petita i quatre records que no volia perdre mai.
I em vaig posar la Duni al braç, fent-li de bressol, escalfada a recer del meu pit, perquè deixés de tremolar. La Duni era la gata rossa que vivia amb la mare i amb mi.
—No t'espantis, Duni —li vaig dir a cau d'orella fent-li un petonet al caparró i acaronant-li el pèl—. La mare, tu i jo trobarem un altre lloc com aquest, ja ho veuràs.
Un agent de la policia municipal li deia a la mare que no ens entretinguéssim gaire més, sisplau, que ells no tenien tot el dia per enllestir la feina.
No teníem res més.
Una altra agent de serveis socials que l'acompanyava va tancar amb clau la porta del piset on havíem viscut la mare, la Duni i jo durant un any i, exactament, tres mesos.
(Les noies del barret)

Els estius, em canviava de nom i em deia U Ema.
Ja feia sis estius, des que tenia cinc anys, que la mare em portava amb el seu cotxe a l'aeroport per enviar-me, com si fos una paquet exprés, al país on el pare treballava, a l'altra banda de món, que és com aleshores jo anomenava aquell lloc.
A l'aeroport, abans de pujar a l'avió, una de les hostesses de vol em posava un dorsal que semblava un pitet de menjar sopes, com si fos una corredora de marató, i m'empaperava amb un feix d'etiquetes adhesives per tot arreu i em convertia en una UM.
Els UM és com s'anomenen els petits que han d'agafar un vol per força, perquè tenen el pare lluny o la mare en un altre lloc i els dos tenen feina, que és el que em passava a mi, i per això viatgen sense acompanyant. O, com ho diuen els que treballen a les companyies dels avions, els Unaccompanied Minor.
Una UM, vaja.
Per això, els estius, em canviava de nom i em deia U Ema.

(L'hospital dels cors

Quan l'Anaïs encara era petita, sempre que les fulles dels arbres del barri del Turó de les Barraques on vivia començaven a caure, el seu pare li deia que ja tenien la tardor al damunt.
El pare de l'Anaïs treballava de ferroveller en un camp ras que hi havia no gaire lluny de casa seva.
I sempre li deia que aquell camp ras era tot un Senyor Magatzem.
Però l'Anaïs no acabava d'entendre que es pogués treballar en tot un Senyor Magatzem que no tenia ni teulada.
El pare de l'Anaïs li deia que el cel blau fosc li feia de teulada. I que els núvols li feien l'ombra. I que el sol del dia, a l'hivern, li feia d'estufa. I que la lluna de la nit, a l'estiu, li feia de guardià de la fresca.
Però el fet és que, quan plovia, el pare de l'Anaïs havia de córrer a posar-se sota cobert, en una caseta de fusta amb teules cuites i mitja dotzena de pedrots al damunt, per protegir-les del vent.
Allà, el pare de l'Anaïs és on guardava les eines per desballestar el material que els camions i les furgonetes dels revenedors li portaven cada dia.

(El xuclador de grafits)

La meva iaia és una rapera. S'ha fet famosa a tot el món des que ha sortit a Internet perquè, no sé qui, un graciós, segurament, va penjar un vídeo seu al ventre del senyor YouTube. S'hi veu la iaia mentre està cantant l'única peça del seu repertori raper, una cançó de pescadors molt antiga que ella ha transformat en un rap mariner.
La meva iaia no és ben bé la meva iaia sinó que n'hauria de dir la meva besiaia, és a dir, la besàvia, l'àvia de la meva mare, la mare de la meva àvia, vaja. Però tots, a casa, li diem «iaia». Té 93 anys. Comparats amb els meus onze pelats —enguany en faré dotze!— la iaia és com una d'aquelles enciclopèdies antigues que ho expliquen tot, de tot un segle.
La meva iaia es diu Greta. Com una tal Greta Garbo, una senyora que diu que va ser actriu de cinema, del temps de quan ella era jove. La iaia sempre l'anomena «la Garbo». Com si la Garbo fos bessona seva. La Garbo per aquí. La Garbo per allà. Estem de Garbo fins a les sopes!
La tal senyora Garbo era sueca. Molta neu i un fred que pela, a Suècia! I diuen que un besavi de la meva iaia procedia d'una família també sueca que va viatjar cap al sud, buscant el Mediterrani, que és més calentó i hi fa més de sol.
El nom de Greta es veu que és molt típic de les dones i les nenes sueques. Com una Montserrat o una Maria de les d'aquí, per exemple. Per això no és estrany que la senyora Garbo i la iaia es diguin, les dues, Greta. Esclar que la Garbo feia cine i es veu que era molt famosa i la iaia, ara, als 93 anys, canta, i canta rap, i ha arribat a ser també molt famosa!

(La iaia del rap)

[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-book], cliqueu aquí

[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]