El Geni del Moscatell Duesaigües. La revista, núm. 2 Desembre, 2009. Il·lustracions d'Adrià Ciurana Mauri 1 Quan anava a servir un ditet de moscatell, va sortir un geni disparat de la licorera. —El geni! És el geni! Era un geni de la mida d'una nou. No ens va estranyar gens de veure'l. A Duesaigües tothom sabíem que rondava un geni pel poble. La canalla l'havia vist prop dels gronxadors de la plaça. Però, no hi havien pogut parlar perquè, quan s'hi van acostar per demanar-li tres desitjos, es va esfumar. Fins i tot ho sabia la nostra gata d'angora de pèl blanc, que ni tan sols es va dignar a obrir els ulls, quan vaig cridar. El que en realitat ens va estranyar del Geni del Moscatell és que caminava fent esses. Anava pitof! —Has begut! —M'estava banyant tan tranquil i tu... —va remugar entre dents. —Et banyaves al moscatell? —vaig cridar enrabiada. —Síííí. Me'n vaig a casa —va dir, a punt de caure adormit. —I es pot saber on vius? —li vaig preguntar, donant-li uns copets a la galta. —A la parra —va dir abans d'adormir-se del tot. No n'hauríem tret res de despertar-lo. Així és que el vaig agafar fent pinça amb els dits i el vaig portar a fora, al peu de la parra de raïm moscatell. 2 L'endemà, a punta de dia, vaig anar cap a la parra sense entretenir-me, no fos cas que el geni es despertés i desaparegués. El vaig trobar assegut en un forat de la rabassa, amb les cames penjant. —Em pots concedir...? —No pot ser. —Però... si no t'he dit el que vull. Això és fantàstic!, vaig pensar. Només un geni podia endevinar què li demanava, sense haver-ho dit. Li demanaré una altra cosa: —Em pots concedir...? —No. —Bé, doncs, concedeix-me... —No. No hi ha res a fer —va dir, posant-se a plorar a llàgrima viva. —Això ja passa de mida. Quina mena de geni ets? —Sóc un geni que no sap concedir desitjos —va dir entre sanglots. —Però, alguna cosa deus saber fer? —Sé fer que la gent s'organitzi —va dir amb orgull. —A veure, explica't. —Si algú té un desig molt fort, jo l'ajudo. —O sigui que no li concedeixes el desig, però l'hi poses fàcil. —Jo només l'animo a tirar-lo endavant. —Doncs, va, som-hi. Al cap d'un temps d'aquesta conversa amb el Geni del Moscatell, tot el que hi havia de dolent al poble, fos el que fos, havia desaparegut. Fins i tot les erugues i els pugons havien emigrat. El geni continuava vivint a la parra i alguns vespres l'invitàvem a sopar. Això posava histèrica la gata d'angora, que només de veure entrar el geni a casa, ja rebufava. Tret de la gata, tothom al poble apreciava el Geni del Moscatell. Així que feia bo, reunia la canalla a la Font del Barracó, a l'ombra dels plataners esplèndids. Allí berenaven plegats, explicaven històries amb cançons com si fessin un musical. A més de les criatures, s'emportava els gats, els gossos i els ocells que trobava pel carrer perquè ballessin les coreografies. Tanta felicitat va engelosir la gata d'angora que es passava les hores amb malhumor ajaguda en una butaca. Un dia el geni li va estirar carinyosament un pèl del bigoti, però l'hi va arrencar sense voler. La gata va treure les urpes, el va esgarrapar i, després, el va empaitar feta una fúria. —Auxiiiiiiiiiiili! Al cap d'una estona, la gata va fer veure que feia les paus i va proposar al geni jugar amb el cullerot de la sopa. El va fer asseure al cullerot i va fer palanca. Ziu! El geni va volar disparat cap als Rentadors. 3 Els Rentadors van representar un gran descobriment per al Geni del Moscatell. A partir d'aquell dia, cada matí baixava a banyar-s'hi, a prendre el sol i a fer-hi exercicis gimnàstics. Es va posar tan fort, que la gata d'angora s'amagava sota el llit quan el veia de lluny. Als Rentadors, el geni va conèixer una preciosa oreneta, que vivia en un niu de tupí heretat dels seus pares. I es van enamorar. Cada vespre, es feien petons a la finestra de casa i, des d'allí, miraven junts el telenotícies. —He d'aprendre a concedir desitjos —vam sentir que deia el geni a l'oreneta. —Podria ensenyar-te'n el geni de la llàntia d'Aladí —vam sentir que recomanava l'oreneta al seu estimat geni. —És clar. Però viu a Bagdad. Allà hi ha atemptats, hi ha misèria... I, amb tantes desgràcies, el Geni de la Llàntia Meravellosa deu estar desbordat de feina —va respondre trist el geni. —Atreveix-te a anar-hi. Si t'ensenya a concedir desitjos, tu el podries ajudar —va animar-lo l'oreneta. Un diumenge de tardor, l'oreneta va volar per sobre del nostre jardí de llicorella amb el Geni del Moscatell al coll. Ens deien adéu. Se n'anaven plegats a Bagdad. Aquesta primavera esperàvem que el Geni del Moscatell i l'oreneta tornessin al poble, però no han vingut. En canvi, n'hem rebut un ou per correu postal. Dins hi ha alguna cosa que s'hi belluga sense parar. Uns socis de la Societat de Caçadors, que hi entenen, diuen que de l'ou en naixerà un nou geni. O una gènia. I ens concedirà tants desitjos com siguem capaços d'imaginar.