La primera novel.la per a adults de la Lena Paüls (Reus, 1952) és una mena de reflexió d'un jove de cap a trenta anys sobre la seva vida, centrada fonamentalment en el seu pas per una secta religiosa, cent per cent anihiladora, com totes les sectes. La reflexió la fa al cap de cinc anys d'haver-ne pogut sortir, és en primera persona naturalment i està dividida en tres parts, que mostren clarament les etapes del procés d'integració i de separació de la dita secta, que volgudament no té nom perquè la puguem identificar amb qualsevol de les existents. La primera part, introduïda com totes per un text literari que s'hi relaciona, en aquest cas de Vicent Andrés Estellés, ens explica l'estat d'ànim del protagonista, ple de solituds i de culpabilitats, que el fan una peça apropiada per ser captada. La segona part, encapçalada per alguns dels versos més coneguts de Jordi de Sant Jordi, ens presenta el procés d'integració total a la secta, amb una atenció especial a les renúncies que comporta. La tercera, introduïda per textos de Novalis i de J. V. Foix, ens parla del renaixement, de la recuperació de la personalitat, de la separació de la secta, no sense dificultats, però amb decisió tant seva com dels que l'ajuden a sortir-ne.
La Lena Paüls és conscient que tracta un tema més que recurrent a la literatura actual, però el sap dotar del to personal, estilístic i literari que fa que Dret d'admissió no sigui una obra realista més que denuncia el món de les sectes, sinó que estigui impregnada d'uns valors que la individualitzen: les creacions literàries del protagonista, la cura estilística i lingüística... Tot està pensat fil per randa perquè una obra que fàcilment podia haver esdevingut un pamflet sigui una peça literària, compromesa i actual, però peça literària al cap i a la fi, com li han reconegut els membres del jurat del XXIV Premi Goleta i Bergantí de Narrativa del Masnou (2002).
(El 3 de Vuit, 17.IX.2003, p. 89)

* * *


Marta Molas
Escriptora i pedagoga

Dret d'admissió m'ha fet pensar, sense que hi tingui res a veure, en L'amic retrobat de Fred Uhlman; potser pel to, per la intimitat, potser perquè el protagonista és jove i els sentiments adquireixen matisos molt marcats. Pel color de les paraules, per les sensacions viscudes tan carregades de realitat que se't queden gravades per sempre. Des que el vaig encetar no el vaig poder deixar, com si fos l'única possibilitat que em quedés: empassar-me'l gola avall assedegada de saber més d'aquesta història colpidora, la qual cosa és un mèrit tenint en compte la quantitat de llibres que --avui en dia-- et cauen de les mans i has d'abandonar amb la convicció que llegir és vibrar i que, com deia Borges "si un llibre no t'agrada, no és per a tu. No el llegeixis encara que et diguin que és important..." Tant de bo el recomanessin als joves, els obliguessin a llegir-lo, a comentar-lo a classe, a casa, amb els amics. El realisme se t'acaba calant als ossos, t'impregna l'ànima, t'agafen ganes de sacsejar el protagonista, de fer-lo reaccionar... L'he recomanat. El que m'ha quedat en acabar-lo, és el gust meravellós que té la llibertat. La llibertat de ser tu, de pensar el que vols, de permetre't equivocar-te, d'assajar, de prendre decisions, d'anar i venir... I també m'ha recordat com n'és d'important valorar-se, estimar-se i confiar en un mateix. El ritme i el desenvolupament de la història és trepidant i això el fa apte per a lectors que s'entusiasmen.

* * *


Emília V. Talens
Escriptora i professora