andreu sotorra




EL CAFETÓ


cafeto


[DE QUAN DE LA ULTRADRETA SE'N DEIA FEIXISME]


Escolteu el pòdcast

No fa pas gaire, els mitjans de comunicació es van plantejar si havien de donar la veu als partits d'ultradreta que han anat proliferant per tot Europa arran de l'última crisi financera del 2008, agreujada i rematada per la crisi sanitària del coronavirus. El criteri inicial, encara en la ingenuïtat del moment, era que calia silenciar-los.

No ha passat gaire temps per constatar que tots aquests partits tenen veu en qualsevol mitjà, afí o no afí a les seves idees, i fins i tot són motiu de tertúlia entre els tertulians, siguin del color que siguin. També als hemicicles parlamentaris es va intentar d'ignorar les intervencions xenòfobes, racistes i intolerants que els representants d'aquests grups deixen anar des que han aconseguit esgarrapar escons en una proporció cada vegada més superior com més jornades electorals es convoquen. Però la tertúlia també ha arribat als hemicicles.

A Finlàndia —pais nòrdic lluny de pensar mai que cauria en la ultradreta— el govern conservador ja ha format coalició amb un d'ells. A Itàlia, la primera ministra ja fa temps que cueja, alliberada ara, a més, de la presència de Berlusconi que ha fet l'últim badall entre detractors i partidaris. A França, el president Macron fa el que pot perquè Le Pen no li passi al davant. I a Espanya, ajuntaments i governs autònoms s'han tintat d'ultradreta a manta. No és una excepció, a Catalunya on, a més del Parlament, les ultimes eleccions municipals han fet entrar representants de VOX a molts dels consistoris, sense obviar la tragicomèdia de Ripoll, terra de contrast entre l'abat Oliba i el record dels atemptats terroristes del 2017, ha deixat una presumpta candidata independentista ultradretana amb la vara ben esmolada.

A hores d'ara, els mitjans de comunicació no només han aparcat el debat sobre si silenciar o no aquests partits sinó que molts d'ells en viuen i s'han retroalimentat en la seva difusió. D'altres, els que s'aferren encara a un codi deontològic que ha quedat desorientat, tampoc no poden evadir la qüestió. I els programes d'humor, que ingenuament van popularitzar i popularitzen encara la ideologia ultradretana, han vist com la ficció continua superant sovint la realitat.

El cas és que, allò que diuen, escampen amb falsedats, manipulen i tergiversen els partits ultradretans sovint és difós sota el prisma de l'objectivitat periodística sense cap contrast que els contradigui o els deixi en evidència.

I és així com, a poc a poc, l'onada ultradretana que va portar Europa i el món sencer al desastre els anys trenta del segle XX es va estenent com una taca d'oli al segle XXI sense que ningú la netegi i, el que és pitjor, se n'acabi untant el dits.

Només cal començar tornant als orígens i fer memòria per trobar una de les causes d'aquesta onada. De la ultradreta del passat, se'n deia “feixisme”. De la ultradreta del present, es permet que els que la remenen i els que la festegen en diguin “llibertat”. Només cal viure cent anys per veure com el món gira i gira sempre en la mateixa rotació.

Veu: Andreu Sotorra
Música: Il mondo.
Interpretació: Jimmy Fontana i Ennio Morricone.
Composició: Carlo Pes Gianni Meccia, Italo Nicola Greco i Jimmy Fontana.
Àlbum: Jimmy Fontana, 2001.

[17-06-2023]



| El cafetó | Índex Llengüets | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |