ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[MISSA DE DOTZE I TORTELL]

Els ha sortit feina. Enyoren aquells bons temps, els diumenges amb bon solet, quan només els calia anar a missa de dotze i, en sortir amb els genolls pelats, passar per la pastisseria per agafar el tortell que tenen encarregat.

Ara, a les dotze del migdia dels diumenges, han d'anar a manifestacions, omplir places, carregar amb la bandera ben recargolada o, en el pitjor dels casos, amb la bandera penjada al pal després de brodar-hi un magnífic toro negre amb les banyes ben punxegudes. I si amb la bandera no n'hi ha prou, a vegades encara cal que hi vagin amb cartolines retolades amb algun lema de lletres grosses que es vegi ben bé de lluny per si l'enfoquen les càmeres de les televisions. Els seus lemes preferits són enviar a la garjola algú dels que tenen clavats entre cella i cella, tractant-los de traïdors i prometent-los una vida millor, si no entre reixes, com a premi de consol, al “paredón”.

Els ha sortit feina, sí. Després de concentrar-se cada nit, anant a dormir tard, esgolant-se amb càntics apresos al playlist de l'Spotify amb ulleres fosques i de cara al sol, a alguns els fa mal el braç dret de tant tenir-lo alçat. I els esquerrans, no els esquerrans d'ideologia, els esquerrans de debò, dels que escriuen amb l'esquerra, han de fer un esforç per no pifiar-la i enganyar el cervell aixecant el dret ni que el de l'esquerra se'ls rebel·li i intenti alçar-se tot sol com una molla.

Alguns no guanyaran prou amb els pantalons ratats del cul de tant seure a terra, sobre la fredor de l'asfalt i la incomoditat de les llambordes, una actitud que els fa entranyables, amb les banderes “rojigualdes” parades com si fossin unes estovalles de pícnic, a vegades amb els bracets enlaire brandant les manetes, convertits increïblement, d'una nit per l'altra, en autèntics pacifistes davant de les columnes de policies que els ullen des de darrere els cascs i el escuts de protecció que el cos s'ha guanyat gràcies als impostos que tots ells han pagat religiosament, com l'IVA que els claven quan compren el tortell.

Els dol que, de tant en tant, com aquells gossos que gosen mossegar la mà de qui els dóna menjar, se'ls capgiri el senderi i els persegueixin amb les porres, els atonyinin, ensopeguin amb els contenidors i el mobiliari urbà i els llencin bales de goma i els facin recular com si tots, darrere els seus cascs, no pensessin el mateix que pensen ells.

Els ha sortit feina, sí. I per reblar el clau, els acusen de ser ultres i de sortir de l'ultratomba feixista. Però saben molt bé que brams d'ase —i si és ase d'esquerra encara més— no arriben al cel. Ells sí. Ells, el cel, el tenen guanyat de per vida. Perquè mentre els diumenges paladegen llaminers el tortell de postres, saben que, per primera vegada a la vida, han fet el salt a missa de dotze, però amb la consciència tranquil·la perquè tenen el perdó i l'amnistia garantits. Sobretot perquè, des de la trona, els han assegurat que la família que es manifesta unida el diumenge al migdia manté la pàtria unida.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Cara al sol.

Interpretació: Banda i cor de la Falange.

Composició: Juan Tellería.

Lletra: José Antonio Primo de Rivera, Agustín de Foxá, José María Alfaro Polanco, Dionisio Ridruejo, Pedro Mourlane Michelena, Rafael Sánchez Mazas i Luis de Urquijo.

Àlbum: Canciones de la Guerra Civil, 2014.