ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[QUI PISA PASSA, SALUT EMPENY!]

Hi ha dos pilars bàsics de l'estat del benestar i de la lluita contra la desigualtat social: l'EDUCACIÓ i la SALUT. Precisament l'any 2023 s'ha acabat amb aquests dos pilars esquerdats i tocats per la tramuntana, no la que ve a ventades sinó la que de cop i volta rep els embats de tota mena d'opinadors o no opinadors, la gran majoria dels quals no han trepitjat mai una escola ni s'han posat mai una bata blanca.

Aquest pim, pam pum ha posat sobre la taula una dinàmica que ja comença a ser habitual en l'airada social. Desqualificar els professionals, en aquest cas, desqualificar el professorat que hi posa les banyes i desqualificar la professió sanitària, que hi posa més que les banyes, és un risc per l'equilibri d'autoestima de qualsevol societat o qualsevol país que es vulgui autoestimar i fer valdre davant els altres.

Arran de la crisi de l'informe PISA i de la Marató sobre la salut sexual i reproductiva s'han llegit i escoltat declaracions, per exemple, que en comptes d'analitzar què hi ha de real o no en l'informe PISA, s'han dedicat a esbandir les seves files i fòbies contra l'escola dels seus fills, els mestres o les mestresses dels seus fills o els mètodes d'ensenyament de les aules dels seus fills.

S'han llegit i escoltat opinions, per exemple, que en comptes d'analitzar què hi ha de real o no en segons quins diagnòstics de segons quines consultes mèdiques de SALUT, s'han dedicat a amenaçar i menystenir els professionals de la medecina o fins i tot a establir una desafortunada comparació —i en mans d'una consellera del Govern encara més greu— entre la sanitat pública i la sanitat privada.

Va ser la consellera d'Igualtat i Feminismes la que va dir en una entrevista que considerava una deshumanització el que ella en persona havia patit en una consulta privada sobre reproducció on va acudir precisament a causa del llarg temps d'espera de la medecina pública.

Si el peix encara tingués cua, se la mossegaria! ¿No és tan inhumà un presumpte tracte no encertat de la sanitat privada com també ho és que un pacient que acudeix a urgències de la sanitat pública hagi d'esperar tres, quatre i fins i tot més hores perquè l'atenguin, si és que no acaba estès en una llitera en un passadís, o que hagi d'esperar més de quinze dies per tenir cita al seu CAP, o que hagi d'esperar mesos i mesos per fer-se una prova?

D'aquest lamentable preàmbul previ a la Marató de TV3 (del 3Cat, vinga!) plora la criatura. I no parlo precisament de criatura perquè aquest any la cosa hagi anat de salut sexual i reproductiva sinó perquè, al llast de la baixada progressiva de l'audiència que té la televisió convencional i en conseqüència la baixada de recaptació, cal afegir-hi un tractament de testimonis a vegades pejoratius dins de la mateixa Marató sobre aquella especialitat i aquells professionals per als quals es pretenia destinar la recaptació d'aquest any, repeteixo, la més baixa dels últims quinze anys. Una alerta que no pot passar per alt a la Fundació que fa més de trenta anys que es va inventar un xuclador tan noble com aquest.

I és que, per rascar-se la butxaca, cal que la ciutadania senti un cert afecte o empatia per aquells a qui destina la seva aportació. I qui parla de SALUT, parla d'EDUCACIÓ. Sense mostres de respecte envers els mestres i les mestresses i sense mostres de respecte envers els metges i les metgesses, els dos pilars bàsics de la societat del benestar, l'EDUCACIÓ i la SALUT, trontollen. A no ser que a tots plegats ja els vagi bé anar tirant de la rifeta i, pensa que pensaràs, que qui PISA passa, SALUT empeny.

Veu: Andreu Sotorra

Música: El relicario.

Intèrpret: Sara Montiel.

Composició: José Padilla amb lletra d'Armando Oliveros i Josep Maria Castellví.

Àlbum: El último cuplé, 1957.