ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[A LA TAVERNA D'EN MALLOL...]

Hi ha una cançó feta popular, amb lletra i música d'Apel·les Mestres, que va molt bé per il·lustrar una anècdota que mostra el desconcert cultural i identitari actual, sobretot quan aquest desconcert es troba en una corporació nacional d'emissores públiques com la catalana que, des de fa temps, és a l'ull de l'huracà pel que fa a referències que en una altra emissora nacional no passarien.

Una de les últimes ha estat una guspira de tres segons que en un reportatge de TV3, a l'hora del TeleNotícies, definia l'obra d'Aristides Maillol com la d'un artista francès. Busquis on busquis, Aristides Maillol, escultor, pintor i gravador reconegut, va néixer a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, Catalunya Nord, cosa que li ha atribuït des de sempre la catalanitat com a segell identitari.

L'anècdota no aniria més enllà si no fos que el desconcert es detecta també en la definició geogràfica que fa la mateixa corporació de mitjans de comunicació. Des d'aquells eufemismes com les “comarques tarragonines”, les “comarques lleidatanes” o les “comarques gironines´, amb excepció de les “barcelonines” que sovint s'eludeixen encolomant-los el topònim d'àrea metropolitana, s'ha passat últimament a definicions tan surrealistes com, sota la voluntat de fer saber, per exempe, les temperatures de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona —a molts encara els deu sonar la cantarella de l'escola memorística franquista— han passat a presentar-les amb l'eufemisme de "les quatre capitals", sense aclarir capitals de què.

Davant del dilema, recentment s'ha arribat a sentir que el guionista dels informatius de l'emissora pública catalana s'ha inventat un nou terme geogràfic: les quatre demarcacions! Ni la ploma refinada de Napoleó, que va ser motiu d'inspiració per a la Constitució espanyola del 1812, la popular Pepa, perquè es va signar el dia de Sant Josep, ho hauria fet millor a l'hora de definir la divisió provincial arrossegada des d'aleshores mentre es manté al congelador la divisió per vegueries.

La nomenclatura provincial no és l'únic eufemisme que els canals públics sota el paraigua del recent 3Cat fan servir. De tant en tant, es retalla verbalment la "demarcació" i es defineixen com a independents les Terres de l'Ebre o la Vall d'Aran. Feliços els extrems, perquè d'ells pot partir el formatge per vegueries! Però tot plegat encara coixeja més quan s'engloben totes plegades en un presumpte “territori” que no arriba ni a “país” i que la ultradreta malda per anomenar, fins i tot en seu parlamentària, com una "regió" o "región", vaja, que és el seu somni filofeixista.

Si no s'és capaç d'espolsar-se el complex sociolingüístic ni les pressions polítiques de totes bandes i es comença anomenant "demarcacions" l'antic eufemisme provincial, obviant que Catalunya té algunes capitals de comarca tan rellevants com les de mal anomenar "províncies", també es pot acabar confonent l'escultor de la Catalunya Nord, Aristides Maillol, amb una imperceptible “i” llatina enmig del cognom, no en un francès sinó en aquell taverner que Apel·les Mestres va immortalitzar amb la seva «Cançó de taverna», aquella que diu, entre altres coses: «A la taverna d’en Mallol, / s’hi riu i plagueja: / a la taverna d’en Mallol, / molts hi entren amb lluna i en surten amb sol. / A la taverna d’en Mallol, / hi ha hagut punyalades. / A la taverna d’en Mallol, / no tot són rialles; han tancat les portes en senyal de dol.» Si la falta de rigor sociolingüístic continua així, en boca d'aquells que haurien de ser el model, potser arribarà un dia que el desaparegut “país” que anomenen “territori” també haurà de tancar les portes en senyal de dol, com la taverna de cal Mallol.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Cançó de taverna.

Intèrpret: Ramon Calduch.

Composició: Apel·les Mestres.

Àlbum: Ramon Calduch Grans Èxits, 1969.