ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[EL MICO DE SANT ANTONI]

El mico de Sant Antoni no és un lloro, ni és un moro, ni és un senyor de Puerto Rico, com aquell quartet protagonista del poema humorístic que, per error, es considera un anònim de canya i cordill del segle XIX, però que en realitat hauria de tenir el copyright d'un autor ressenyat com a Sabater i Aribau.

«Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico» no és només el títol d'un dels poemes més recitats a la vora del foc durant el segle XX, quan no hi havia ni televisió ni molt menys mòbils, sinó que també va ser a la dècada dels anys vuitanta, entre el 1983 i el 1985, el títol del mític programa de nit i matinada de Catalunya Ràdio que conduïen els malaguanyats Jordi Vendrell i Ramon Barnils amb Quim Monzó, el guionista, des de La Mercantil Radiofònica.

Com que tots els poemes tenen vuitada, el títol m'ha vingut a la memòria arran de la denúncia que la Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals —la FAADA per als amics—, portava deu anys fent sobre un mico caputxí de nom Lino, o Linito per a la seva mestressa, que durant almenys 40 anys ha viscut amb ella, la Maria, una veïna del barri que ara té 94 anys i que, arran de la recent entrada en vigor de la Llei de Protecció dels Drets i el Benestar dels Animals, que prohibeix tenir micos a casa, ha vist com finalment li han pres de la seva vida el Lino, no només un exemplar ja força vell sinó visiblement desnodrit, que ha passat a viure provisionalment a la seu de la Fundació Mona, a Riudellots de la Selva, amb la intenció que tingui un tractament de rehabilitació i després vagi a parar a un altre centre amb primats com ell perquè hi socialitzi.

La veïna de 94 anys diu que abans tenia una gàbia més gran, però quan es va quedar viuda, el va haver de posar en una gàbia més petita. El mico, que fa quaranta anys es podria haver comprat en una parada de la Rambla, ja feia anys que no sortia al carrer, potser també com la Maria, però l'àvia de 94 anys al·lega que el tractava a cos de rei, com si fos un fill seu, amb un menú de fruita de plàtans, peres, raïm, pomes pelades i gairebé una dieta de gurmet amb ous de guatlla inclosos.

La notícia porta cua, i no pas perquè parla d'un mico, sinó perquè fa saltar a la vista un contrast evident entre l'aplicació d'una llei i la no aplicació d'una altra llei. Té més importància la Llei de Protecció dels Drets i el Benestar dels Animals que la Llei de la Dependència, que s'hauria d'aplicar d'ofici a una àvia de 94 anys, que viu sola i que segur que necessita tanta o més ajuda que el seu mico caputxí.

Però les lleis, com l'embut, tenen diferents mesures, segons com raja si es tracta d'un mico o si es tracta d'una àvia camí del centenari. Ja ho diu un dels versos del poema «Un lloro, un moro, un mico i un Senyor de Puerto Rico»: “Ay, moro, si pierdo el loro! / li diu el de Puerto Rico. / Replica, cremat, el moro: / Pagaràs ben car el lloro, / oh, cristià!, si es perd el mico.”

Veu: Andreu Sotorra

Música: Caballo viejo.

Interpretació: Roberto Torres.

Composició: Simón Díaz.

Àlbum: Roberto Torres y su Charanga Vallenata, 1986.