ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[DE LES 4 CAPITALS A LES 9 VEGUERIES]

Sovint, sobretot a l'hora de repassar les temperatures, a l'hora del temps, explicar el trànsit o fins i tot parlar de les celebracions com la més multitudinària de les cavalcades de la Nit de Reis, els mitjans catalans, que esquiven tradicionalment el terme “província” per referir-se a aquesta estructura administrativa heretada de les lleis espanyoles, cauen en la trampa i parlen amb l'eufemisme de “les 4 capitals”.

¿Capitals de què...? Evidentment, per la rastellera que tot seguit enumeren, es refereixen a les quatre “capitals... de província”, aquelles que la cantarella de l'escola memorística en blanc i negre encara recorda: “Barcelonaaaa, Tarragonaaa, Léridaaa y Geronaaa”. Amagar l'ou no evita que es descobreixi la gallina.

El terme “província” és —o almenys era— antipàtic i aliè a la història de Catalunya. A més, el malferit Estatut de Catalunya preveu la divisió territorial en vegueries, tot i que, per negligència política de tots els colors, es mantenen les anomenades “diputacions provincials”, gens buides de poder, ocupades pels mateixos representants polítics que, en veu baixa, reneguen de la “província”.

Les províncies espanyoles procedeixen de l'absolutisme del segle XIX. Se les va treure de la màniga un tal Javier de Burgos, secretari d'estat de Foment, després que la Constitució del 1812 —la famosa Pepa perquè es va aprovar el dia de Sant Josep— ja va posar els primers fonaments. El 1833, mort el rei Ferran VII, la planificació reformista va entrar en vigor. I la centralització de l'estat ha rodat, i roda des d'aleshores, durant dècades i dècades.

Les províncies només van desaparèixer temporalment del mapa amb la proclamació de la Segona República, els anys trenta del segle XX, però la Dictadura franquista les va recuperar ipso facto, per la gràcia de Déu, esclar. I la nova Constitució del 1978 —l'ara qüestionada i mal anomenada Transició, malgrat la creació sisplau per força de les autonomies espanyoles, arran de la reivindicació de les úniques dues històriques—, tampoc no va abolir les antigues diputacions. Es va conformar amb la caiguda dels governadors civils, de trista memòria.

Aquesta és la llosa que no ha permès que Catalunya, malgrat el seu Estatut, aprovat i rebregat posteriorment, hagi pogut oganitzar-se no només en comarques —allò que ara en diuen a tort i dret “territoris”— sinó també en vegueries, un terme d'origen medieval que va treure fugaçment el cap en el temps de la República catalana dels convulsos anys trenta del segle XX.

Fins a l'any 2010 d'aquest segle, no es va aprovar al Parlament de Catalunya el Projecte de Llei de Vegueries de Catalunya. Aquesta llei, que dorm el son dels justos, preveu substituir les diputacions provincials pels consells de vegueria. Però, quinze anys després, la vegueria més calenta encara és a l'aigüera.

Si els mitjans de comunicació no caiguessin en la comoditat centralista i s'avancessin al que un dia, amb bona sort, pot ser que sigui, i en comptes de parlar eufemísticament de “les 4 capitals” parlessin de “les capitals”, en genèric, respectarien les vegueries que, per ara, estan en remull: la de l'Alt Pirineu i l'Aran (aquesta amb règim propi), la de Barcelona, la del Camp de Tarragona, la de les Comarques Gironines, la de la Catalunya Central, la de Ponent, la de les Terres de l'Ebre, i la del Penedès, si no s'hi afegeix, un dia o altre, la de l'Alt Ter, que reclama també poltrona.

Tota una oportunitat, doncs, perquè es passés didàcticament de l'eufemisme de "les 4 capitals" a l'idealisme sobiranista de "les 9 capitals”. Sempre, esclar, que el subconscient enregistrat no traeixi els que arriben al paper de premsa, als micros i a les pantalles amb aquella cantarella escolar en blanc i negre que plana per damunt de la nostàlgia casposa dels que encara somien en un futur tintat del color del règim passat.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Plurals.

Interpretació: Quico Pi de la Serra.

Composició: Quico Pi de la Serra.

Àlbum: Tot, 2007.