EL CAFETÓ



[LA BARRETINA DEL PEDRALS I LA CADIRA DE L'ÀVIA DEL GRASSET]

Escolteu el pòdcast

Són 75 nits, malgrat que segons quins informatius s'entestin a dir que és la “primera”. L'oblit ens farà ignorants. La nit de Santa Llúcia era l'argot popular amb el qual es coneixia ja des de feia moltes edicions la Nit de les Lletres Catalanes. Res d'invents, doncs. Les coses també passen abans que les digui la televisió.

La crisi i la baixa dels pioners amb butxaques grasses i abrics de pell de Sibèria va fer que, un bon dia, el tradicional sopar se substituís per un acte formal on els convidats i premiats són elements passius disposats a superar les més de dues hores d'una gala farcida de premis.

El discurs monoparental del president o presidenta d'Òmnium Cultural, sovint patriòtic i en la direcció que li tocava, ha estat compartit ara per la parella Teresa Cabré (Institut d'Estudis Catalans) i Xavier Antich (Òmnium Cultural). Hi ha qui confon l'Institut d'Estudis Catalans amb la Institució de les Lletres Catalanes, que seria més lògic que en fos coorganitzadora. Però no. És l'entitat científica la que s'hi ha apuntat potser perquè quedi clar que la llengua sense ciència corre perill.

El director i creador escènic Lluís Danés va fer el que va poder amb una sala oval que, de tan oval com és, es menja qualsevol escenografia. I encara sort que anys enrere no hi van plantificar al mig el mitjó gegant i estripat d'en Tàpies! Escenografia, doncs, austera. Tela perillosa per fer ensopegar. Arbres marca de la casa Danés i sensibilitat poètica a l'hora de les intervencions musicals. Deixem, però, que sigui en Sisa qui canti, ni que sigui en off, «Qualsevol nit pot sortir el sol» i, per als cantants de nova generació, sisplau, tirem de lletres noves. Poètica musical lletraferida perquè el gremi ho tingui clar.

En Pedrals amb la barretina posada —mare de Déu Senyor!—. Sort que no hi han posat un ramat d'ovelles com va fer Joel Joan a la primera Gala del cinema! I picada d'ullet a l'origen menestral de l'obra ben feta amb el carretó de paleta carregat de llibres —de paper, esclar, que per això es fa la festa— i samarreta amb tuf de suor. Llàstima que l'obrer Pedrals no llencés alguna floreta, d'aquelles que ara no s'accepten per masclistes, com feien els manobres des de la bastida. Res, ni que fos només per posar-hi un altre pols de polèmica amb aquells que treuen del foc l'insult de “xarnego” i cauen a les brases.

Guió mesurat dels presentadors. Intervencions brevíssimes dels guanyadors. Entrevistes curtes i concises en dues cadires de braços amb cul de boga que recorden els vells temps de la recepció d'un grup editorial que no anomenaré per no crear favoritismes. Tirada de memòria dels difunts. L'últim any van ser 26 els escriptors i editors que van fer l'últim badall. Si no hi caben tots, però, més val no fer de tanatori.

I rematada final amb el verset, no de Nadal, de primavera, de l'arriscat Grasset enfilat sobre la vella boga de l'àvia —Carner de fons i orellera d'apuntador per si de cas— amb el risc que un dia, de tant jugar enfilat a la cadira de la infantesa, acabi caient de lloros a terra i es trenqui l'espinada.

A la platea del saló oval del MNAC, dues llegendes de la il·lustració catalana: Roser Capdevila i Pilarín Bayés formant una de les parelles a donar premi. Però semblava que eren els dos premis honorífics absents improvisats de la nit. Tothom dempeus. Si haguessin dit que les havia contractat La Cubana i que les imitaven, tothom s'ho hauria cregut.

TV3 vantant-se que havia dedicat dues hores llargues a parlar de literatura, ep!, catalana!, i de llibres, en “prime time”! Potser perquè així no caldrà que en parlin gaire més en els dies que queden de l'any. A batre records guiness sempre som els primers, per bé i per mal.

Tot feia tuf de prèvia de Sant Jordi, però el perill que els que més remenen les cireres perquè són el peix gros s'apoderessin de la festa ha quedat en pla discret. No se saben ni els originals que hi ha hagut candidats de cada premi ni les editorials que hi ha al darrere.

La fila d'autoritats va haver d'aguantar que, des de la tarima, el nou Sant Jordi premiat els ensabonés sobre el perill de fer de virrei i de traïdor a la pàtria. El Palomas no està per guerres improvisant un cartell d'aquells atesans i ingenus de les manis i fent un Sánchez retardat i l'última veu cantant de la nit deixant anar a deshora un «Llibertat Palestina!», per si de cas. Els de l'Iran que es fotin.

No es va entonar l'himne d'«Els Segadors» perquè una cosa és la literatura catalana i una altra la política catalana. O potser no, qui sap. En tot cas, el president Antich —amb “h” final, no “antic” d'antigor— ho va deixar anar, en una mena de crida que deia: «Ara és l'hora... escriptors! Encetem ben bé les eines!». O potser es referia als editors...

En tot cas, 75 nits i 75.000 euros per al premi gros. Per als altres, mitjanes de 2.000, 4.000, 5.000 o 6.000 euros, menys d'algunes de les dotacions de fa trenta anys. I això que un dels patrocinadors es fa dir Bon Preu! Amb aquestes migrades quantitats, el reclamat glamur de la catifa vermella no es podrà pagar ni el dissenyador emergent del 080.

Ah!, l'estatueta dels premiats, una mica grossa. Però té un avantatge: amb una Led a dins, pot servir de punt de llum del rebedor quan arribin a casa. Els d'IKEA l'haurien hagut d'esponsoritzar. L'any que ve, més barretina i més cadira de l'àvia... Si TV3 i el MNAC volen, esclar. Santa Llúcia, des d'allà dalt, els ho agrairà, ni que potser estigui diagnosticada de glaucoma.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Qualsevol nit pot sortir el sol

Interpretació: Sisa.

Composició: Sisa.

Àlbum: Qualsevol nit pot sortir el sol, 1975.

[15-03-2026]



| El cafetó | Índex Llengüets | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |