ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[¿LA CULTURA... COM MÉS IMMORAL MILLOR?]

(Crònica a distància digital de la gala dels XXVIII Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Catalunya)

Mentre els Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Catalunya celebraven la seva XXVIII edició, la cantant i ara ja performer Rosalía congregava els seus fans al primer dels quatre concerts del Palau Sant Jordi de Montjuïc. Vist el gir que ha fet Rosalía en els seus concerts, comença a plantejar dubtes si la noia de Sant Esteve Sesrovires no hauria d'entrar entre els candidats als Premis de la Crítica del 2026 que es donaran el 2027 d'aquí a un any.

Rosalía a «Lux Tour» (en gira internacional) fa música (a vegades sembla un musical); fa coreografia (a vegades sembla un espectacle de dansa); fa tombarelles i acrobàcies (a vegades sembla un espectacle de circ); fa unes performances inclassificables (a vegades sembla que faci escena híbrida); i encanta grans i petits (fins i tot podria semblar un espectacle Familiar o un espectacle de Nova Veu).

Però cada cosa al seu lloc. Els Premis de la Crítica de les Arts Escèniques catalanes no estan per Rosalies, em sembla. Però no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré. En aquesta XXVIII edició, la gent del teatre s'ha acostat a l'espai fronterer del Fòrum —sí, allà on sota l'edifici blau tenebrós ple de fòssils s'han celebrat gales de cinema de les de bombo i platerets— però s'han quedat una mica més amunt (tot és començar), al Centre Moral i Cultural del Poblenou, una seu històrica del barri més que centenària, que al llarg dels temps ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona o el Premi Max del Teatre Aficionat.

La cultura, si a més és Moral, com es diu el Centre del Poblenou, és més cultura. El guió de l'edició —prohibit parlar de gala—, que té la perspicàcia, la lucidesa i la mà artística de Carme Canet, s'ha mogut entre la informalitat i el tòpic. Aixecada la platea de butaques, amb els assistents a peu dret —ai, el dolor de cames dels més joves!—, amb els animadors Oriol Puig Taulé (multicrític reconvertit en showman) i Paula Castillo, crítica de Nova Veu, del col·lectiu de Joves, han conduït el típic repartiment de diplomes als guanyadors.

El fet que la gran majoria de categories d'aquesta edició ja haguessin estat desvelades uns dies abans pel que fa als premiats nominals i honorífics ha eliminat la presentació de nominacions dels premis ja sabuts i, en conseqüència, la reacció humana i picaresca dels assistents a pensar que, dels tres o cinc nominats de cada categoria, cadascú d'ells n'hauria premiat un altre de diferent. ¿Quina és la gràcia d'un repartiment de premis sinó aquesta? Maleïda la gràcia, doncs!

De la trentena llarga de premis de les Arts Escèniques catalanes, una vintena ja se sabien. I aquests són els que han estat cridats a les llotges on els representants de la crítica —com si estiguessin en un “burladero” de plaça de toros— han anat lliurant els diplomes als premiats els quals, per evitar que donessin les gràcies a la família, els amics i les mascotes de casa, han estat sagaçment i llampegadament entrevistats pels dos conductors que tenien l'encàrrec de fer l'acte més dinàmic, ràpid i trepidant, sobretot per aconseguir que tot plegat no se n'anés més enllà de l'hora i mitja, un objectiu aconseguit i, per tant, chapeau! Noranta minuts clavats, inclosos els premis dels espectacles dels diferents àmbits, una dotzena —aquests sí amb dret a ser presentats amb els seus nominats per crear l'enjòlit corresponent i amb dret també a agrair a tot déu el que volguessin.

Tot plegat amanit amb les intervencions de cortineta entre premi i premi del coreògraf, ballarí i DJ, Pere Faura, a l'espera de la cloenda amb les safates per picar i la cervesa d'espònsor. Veure molts dels crítics i les crítiques portant safates de “pintxos” als taulells muntats en un plis plas com si fossin cambrers i cambreres d'una empresa de càtering rellogada és una de les escenes que es mereixerien passar a les antologies de les festes cubaneres. Si no es pot treballar de crític, com a mínim, que es pugui treballar de cambrer! Jo instauraria una nova categoria de premi en pròximes gales: la de crític més ràpid a portar safates sense perdre ni un “pintxo” ni una patata fregida.

Que als assistents a la festa-gala-festa dels Premis de la Crítica van acabar amb les cames enrampades, és un fet. Al Centre Moral i Cultural del Poblenou no hi ha Llibre de Reclamacions, per sort, ni aire condicionat de primavera avançada, pel que delataven els rostres entresuats de la majoria.

Que l'epíleg amb un presumpte ball sota decibels de DJ tampoc no va acabar de quallar, també és un fet. Ni una dansa irlandesa és capaç de desemrampar els músculs després de noranta minuts a peu dret. A més, molts ja havien desfilat Rambla del Poblenou amunt o avall a la recerca desesperada ni que fos d'un banc de passeig.

Que molts premis, sense els nominats, van quedar aigualits o confosos entre els altres, també. Que la reducció de les categories per gènere ha fet perdre que es donés relleu a dues actrius més, a banda de Mariona Castillo («Germans de sang»), també, perquè els premis únics establerts ara d'interpretació se'ls han endut aquest any dos actors, Carles Martínez («L'herència») i Oriol Genís («Compto cada passa meva sobre la Terra».

I encara cal dir que la retallada d'agraïments —a favor de la durada— va fer que les reivindicacions es deixessin per un altre dia (un fenomen, de fet, que s'està veient en altres gales similars malgrat les guerres, les precarietats laborals i els desnonaments). Si no fos pel «Visca Catalunya Lliure» de l'Oriol Genís o per la «puta Renfe» d'Albert Pijuan —cadascú es llepa la ferida que li fa més mal—, la submissió generalitzada faria feredat.

Molt bé, en canvi, la presentació de l'amfitriona del Centre Moral i Cultural del Poblenou, l'actriu Anna Carreño, que va revindicar que des d'aquell escenari havien sortit molts dels grans noms que avui omplen els escenaris catalans. Del col·lectiu de la crítica se'n sap poca cosa i es troba a faltar també una declaració d'intencions que posés els punts sobre les is, no sobre les es, com han fet a Focus amb el projecte Genesis.

I posats a fer sarafeig melic endins, que els mitjans de comunicació, fins i tot els que encara mantenen la crítica esporàdicament, es passessin la informació dels premis pel folre, és de jutjat de codi deontològic. L'associació Recomana de les Arts Escèniques de Catalunya, que organitza els premis posant-hi més dels cinc sentits, ha editat aquesta vegada una revista on tots els jurats de la crítica glossen cadascun dels premis. Una substitució editorial assagística d'emergència que hauria de tenir la seva finestra oberta el dia de cada dia en cadascun dels mitjans que reben subvenció pública per fer un servei a la comunitat.

Mentrestant, a l'altra banda de Barcelona, a Montjuïc, Rosalía feia tremolar el Palau Sant Jordi amb l'empipada del sector fotoperiodístic per no permetre'ls fer la seva feina com déu i el gremi manen vetant-los poder fer el clic de la càmera fotogràfica o el play de la càmera de filmació. “Malamente, malamente”, estimada Rosalía.

Vet aquí que si els organitzadors dels Premis de la Crítica de les Arts Escèniques fessin com Rosalía i vetessin també els fotoperiodistes a la gala, potser aconseguirien que tots els mitjans en parlessin més, ni que fos “malamente”. És un suggeriment no vinculant. Però és que la cultura, ni que es faci en un Centre Moral, si de tant en tant fos una mica més Immoral, potser aniríem millor. Ja ho deia el rebel Pere Quart, en la seva «Vaca suïssa»: “A mi no em muny ni qui se m'acosti amb sabre! Tinc banyes i escometo com un brau!”

Palmarès íntegre de l'edició a Clip de Teatre. PDF: [https://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/criticabcn/critica2025.pdf]

Vídeo amb el contingut íntegre de la gala dels XXVIII Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Catalunya. YouTube: [https://youtu.be/y5PQ-XrF94E]

Revista dels Premis de la Crítica amb un recull de glosses del col·lectiu de professionals de la crítica sobre tots els guanyadors, a Clip de Teatre. Descarregueu el PDF

Veu: Andreu Sotorra

Música: La Perla

Interpretació: Rosalía.

Composició: Rosalia Vila Tobella, Noah Goldstein i Dylan Wiggins, David Rodríguez, Ryan Tedder, Vanessa Amara.

Àlbum: Lux, 2025.