ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[EL VENTILADOR I EL GRAN INQUISIDOR]

No, no em refereixo al ventilador de les pales del sostres que diuen que refresquen però només escampen l'aire calent, ni als ventiladors que, de pressa i corrents, els deu últims dies de curs, les escoles i els instituts improvisen, alguns per voluntat de pares i mestres, altres per aportació del departament d'educació, per ventar, que no vol dir refrescar, les aules que superen els 25 graus.

Em refereixo més aviat al ventilador que s'ha posat en marxa per destapar presumptes irregularitats polítiques dels que governen amb una pota a l'altre món de la legislatura; al ventilador que engega les vagues dels mestres i la dels metges amb la prepotència dels departaments del govern de torn com si sentissin ploure; al ventilador que fa suar les plataformes d'usuaris de rodalies i regionals sense que ni Renfe ni Adif ni la fantasmada de la nova empresa col·legiada amb el govern hi digui res; o al ventilador dels polítics que formen part de la Unió Europea que, mentre el Papa de Roma brama que bramaràs, ells posen més restriccions a la immigració amb lleis que trepitgen els drets humans. I, tirant més de casa, em refereixo també al ventilador que, una vegada més, ha posat el Teatre Lliure al llindar d'un atac de nervis, que diria aquell, amb l'afer que indirectament els ha caigut al damunt després que l'actriu i humorista Judit Martín confessés, en un pòdcast que pretén treure històries arruïnades dels convidats, que havia imitat la veu de la soprano Montserrat Caballé en l'homenatge pòstum que se li va fer el 2019 al Gran Teatre del Liceu presentat i dirigit per qui havia estat amic de l'ànima de la cantant, el director Lluís Pasqual.

La imitadora Judit Martín va fer públic que la seva veu que s'hi havia sentit de la Caballé era una recreació ficcionada d'una presumpta entrevista de l'any 1988 amb motiu de la inauguració de la rehabilitació del Teatre Fortuny de Reus, cosa que en l'acte del Liceu no es va dir i, per més inri, Judit Martín, que afirmava que havia estat escollida pel mateix Lluís Pasqual, deia també que mai no havia cobrat per aquella feina.

Quan la polèmica semblava que s'havia calmat, tocava el torn al dia de la presentació dels actes del 50è aniversari de la fundació del Teatre Lliure, aquell llunyà 1976, i del programa de la temporada 2026-2027. El director actual del Teatre Lliure, l'actor i director escènic Julio Manrique, va desgranar els bons propòsits del cinquantenari i, un per un, els espectacles de la temporada. Tot molt plàcid fins que a l'hora del torn de preguntes se li recorda que ell mateix, Julio Manrique, havia dit feia uns tres mesos en una entrevista que Lluís Pasqual seria en el programa del cinquantenari del Lliure. Però el nom de Lluís Pasqual no havia sortit per enlloc. Julio Manrique va justificar que la intenció hi era però que, després de diversos intents, no havia estat possible. I punt. O, més aviat, i punt i coma.

El Teatre Lliure sempre ha tingut un problema amb la transparència comunicativa davant de qualsevol conflicte en el qual s'ha vist immers. El director —mai no hi ha hagut una directora encara— o bé ha plegat arran d'alguna polèmica de camerinos o bé se n'ha anat fart de no poder fer el que s'havia proposat de fer perquè li posaven pals a les rodes. Així ha passat, al llarg de cinquanta anys, amb Josep Montanyès, amb Lluís Homar, amb Àlex Rigola, amb Juan Carlos Martel o amb el mateix Lluís Pasqual. Jo, de Julio Manrique, començaria a posar la barba en remull perquè ja se sap que quan veus el que a la tarda li ha passat al veí, és difícil que no et passi a tu al matí.

El cas és que, en aquesta nova polèmica que ha provocat que el Teatre Lliure prescindís finalment de Lluís Pasqual —un dels cofundadors més significatius del Teatre Lliure el 1976— l'opacitat comunicativa ha mantingut la tradició de la casa. Només havien passat tres o quatre hores de les primeres declaracions de Julio Manrique en l'acte de presentació, que Catalunya Ràdio confirmava que havia parlat amb Lluís Pasqual i els havia explicat que des de feia més d'un any es preparava un espectacle sobre «El gran inquisidor» —una faula mítica de la líteratura universal— que hauria protagonitzat l'actor Pablo Derqui. Pasqual confirmava, a més, que ja hi havia altres decisions preses sobre escenografia i repartiment. Però vet aquí que, per segona vegada en els últims temps, el mateix Teatre Lliure —i qui diu Teatre Lliure diu òrgans de govern on hi ha totes les institucions—, convidava Lluís Pasqual a fer un pas al costat arran de la polèmica que s'havia generat amb la imitació de la Caballé fa set anys al Liceu.

Si quan esclata una polèmica a can Lliure, els òrgans de govern, en comptes de tirar-hi terra al damunt i fer-hi ulls clucs i pensar que el temps amainarà la tempesta, agafessin el toro per les banyes i diguessin les coses pel seu nom, s'evitaria que la bola es fes encara més grossa i que, allò que podia ser només una anécdota, es converteixi, com ha passat, gairebé en un acte delictiu propi de jutjat de guàrdia.

Lluís Pasqual ha justificat com va anar l'afer Caballé, també a Catalunya Ràdio. I Julio Manrique s'ha vist obligat a dir el que no havia dit de bon principi: que l'equip directiu del Lliure estava preocupat per la polèmica que s'havia generat arran de la confessió de Judit Martín i que ho havia comunicat a Lluís Pasqual i que ell mateix va proposar que si els semblava que podia entelar el cinquantenari, ell en sortiria i tots tan amples. Quaranta-vuit hores després, els òrgans de govern del Teatre Lliure li van comunicar que molt millor que no figurés en el programa del cinquantenari i, en conseqüència, esclar, que el projecte de l'espectacle «El gran inquisidor» —que tothom hi vegi el que vulgui en aquest títol— quedava fora de joc.

El ventilador, doncs, ha ventilat bé. Ha ventilat la direcció del Teatre Lliure, que ha quedat amb el pompis enlaire per no haver dit el que havia de dir des del primer moment. Ha ventilat el Gran Teatre del Liceu i la Fundació Privada Montserrat Caballé que encara és hora ara que hagin dit ni piu sobre la qüestió. I ha ventilat també la mateixa actriu i humorista Judit Martín que, potser d'una manera ingènua i sense pensar en les conseqüències, ha posat sobre seu el dubte del que vol dir ser professional i mantenir el secret de confessió de les intríngulis internes quan s'ha acceptat fer, com és en aquest cas, una imitació per encàrrec. I si, injustament, cap dels organismes implicats en l'acte de l'homenatge pòstum a la Caballé no li havia retribuït la feina, més que engegar el ventilador, per molta calor que faci, sempre queda el recurs d'enviar al morós de torn el terrible home del frac.... o potser en aquest cas “el gran inquisidor”!

Veu: Andreu Sotorra

Música: El ventilador.

Interpretació: Los Manolos.

Composició: Gato Pérez.

Àlbum: Dulce veneno, 1992.