ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[El FOMO, El JOMO, El ROMO I L'SMILEY DE L'ILLA OMØ]

¿Algú es recorda d'aquella que deia: «Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico»? Doncs, el temps no passa en va. Ara en tenim una altra de semblant. Però així com aquella venia de la saviesa popular, aquesta ve de l'anglosaxó: «El FOMO, el JOMO, el ROMO i l'SMILEY de l'illa Omø»

Aclarim abans que l'illa Omø és una petita porció de terra de quatre quilòmetres quadrats i mig amb un llogarret de 160 habitants a tot estirar que pertany a Dinamarca. I que FOMO, JOMO i ROMO són tres acrònims dels quals s'ha apoderat l'argot popular pertanyents a les expressions angleses “Fear Of Missing Out”, “Joy of Missing Out” i “Reluctance of Missing Out”. És a dir: els sentiments de la por a perdre's alguna de les coses que fan els altres; el goig de deixar de fer les coses que fan els altres; i la reticència a participar en els actes socials on participen els altres.

La ciència de tota la vida ja té un nom culte per a aquestes tendències. La fòbia, manllevada del grec antic “phóbos”. Però cal admetre que mentre qualsevol fòbia té regust de patologia, els nous acrònims FOMO, JOMO i ROMO cauen més simpàtics i semblen més aviat els patronímics d'una nova aplicació de mòbil o d'una plataforma de cites.

El cas és que la societat del primer quart de segle XXI ha descobert que es pot ser un autèntic FOMO si et fas un fart de patir perquè els altres s'ho passen bé, per exemple, en plena canícula acalorada d'agost, i tu has de treballar. Ha descobert que es pot ser un empedreït JOMO perquè tens la capacitat de rebel·lar-te contra el sentiment de l'enveja sana i autoconvènce't que ets més feliç no fent res que si fessis el que fan els altres quan estan de vacances o que ets més lliure deixant de ser un esclau de les xarxes socials amb l'ull posat a la pantalla del mòbil. I ha descobert també que es pot ser un ROMO com déu nostru sinyó mana perquè et fa una mandra solemne assistir a la presentació d'un llibre, acceptar anar a una festa d'aniversari o un casament de concos o complir amb el ritual del dinar de Nadal de la família.

El gruix de la societat del segle XXI —que si no s'inventa la pastilla de l'eternitat no veurà el segle XXII—, sí que, com a mínim, en aquest segle de mones, s'ho haurà passat bomba. I tot per la constància i la voluntat de ser un FOMO, un JOMO o un ROMO. I potser també perquè, dominat per aquestes pseudofòbies modernes, haurà acabat vivint sol com un mussol, però sempre amb l'SMILEY als llavis, a la petita illa danesa d'Omø... Això, esclar, si Donald Trump, el rei de les fòbies, no se n'encaterina i apropia abans en nom dels EUA per retirar-s'hi de jubilat quan s'atipi de remenar el pompis presidencial al nou saló de ball de la Casa Blanca.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico.

Interpretació: Orquestra Inventada i Lissa Mil·leni.

Composició: Àlex Corretgé i Albert Guitart.

Àlbum: La Maketa, 2025.